Ja fa un bon grapat de setmanes que HBO va posar punt i final a la tercera temporada de The Handmaid’s Tale. El final de la segona no va deixar gaire bon sabor de boca a una bona part dels espectadors, i molts vam sentir que es volia estirar el xiclet més del compte, però tot i així, ens hem avocat a la tercera temporada d’una de les sèries més destacades dels últims anys sense pensar-nos-ho gaire i ja podem dir que de cara el 2020 podem veure’n la quarta.

Pels que no conegueu la sèrie, a més de recomanar-vos-la, us poso una mica en antecedents. Després d’un cop d’estat, un grup religiós radical es fa amb el poder d’Estats Units, que passa a dir-se Gilead. La nova classe dirigent imposa un règim autoritari en què impera el terror i la violència, i la societat queda dividida en estaments. Per la seva banda, les serventes, són dones al servei de Gilead i la seva missió és engendrar fills per a les famílies de possibles, afectades per l’esterilitat. La protagonista d’aquesta sèrie és la June, una serventa que farà mans i mànigues per sobreviure al règim i per trobar-hi fissures. En aquesta 3a temporada, la June va a parar a casa del comandant Joseph Lawrence, un dels creadors de Gilead que es troba en hores baixes i qui fa temps que no combrega amb el règim que va ajudar a crear.

Si a la primera i a la segona temporada ens centràvem de forma especial en com és viure a Gilead i tot el que s’hi cou, en aquesta temporada fem una mirada a l’exterior. També és la temporada més política, i s’aprofundeix bastant en el funcionament del règim mentre es va en busca de totes aquestes fissures i possibles vies d’escapament de què parlàvem. És potser aquesta vessant més política la que fa que el ritme es vegi frenat i alentit en comparació amb les altres temporades. Tot i que pugui ser una temporada lenta, s’ha de dir que ens ha deixat alguns dels millors moments de tota la sèrie.

Com ja és costum, la direcció de fotografia és immillorable. Tot i que de vegades s’abusa dels primers plans i dels plans zenitals, cada fotograma té una raó de ser. Per altra banda, els símbols, la disposició dels actors a l’escena, els colors… tot és allà on ha de ser, de manera que els elements visuals formen un llenguatge que comunica tant o més que el guió i que transcendeix més enllà de la trama.

En la línia del que és habitual, el repartiment està molt per sobre de qualsevol expectativa fins al punt que bona part dels personatges acaben traspassant la pantalla per generar en l’espectador tota mena d’emocions, i de vegades fins i tot sentiments contradictoris. De tots els personatges, Serena Waterford (Yvonne Strahovski) s’enduu tots els meus elogis, ja que és qui més evoluciona i que més contrastos ens mostra. La dona que veiem a la primera temporada i la que veiem a la tercera entrega són totalment diferents sense perdre la lògica del personatge; ha passat d’un convenciment total a un desencant amb el règim més que absolut. La June Osborne (Elisabeth Moss) és un dels personatges sobre el qual recau gran part del pes de la història i s’ha de reconèixer que les seves expressions facials són úniques i irrepetibles i connecten amb l’espectador, amb els seus sentiments, pensaments i emocions.

El millor

Escenes que commouen l’espectador fins al punt de no poder frenar les llàgrimes.

El pitjor

El ritme és bastant lent i hi ha alguns episodis o moments innecessaris que ens hauríem pogut estalviar.

 

Deixa una resposta: