The good postman és una pel·lícula dirigida per Tonislav Hristov que em recorda a una frase d’Eudardo Galeano que diu alguna cosa així com que molta gent petita en llocs petits i fent coses petites poden canviar el món. I Great Dervent ho és molt de petit! Tant, que si el busqueu a Google, la major part de les referències tenen a veure amb el film que ens ocupa.

La realitat que ens mostra la pel·lícula és la d’un poble d’uns 40 habitants, la majoria d’ells gent gran, ja que amb la caiguda del comunisme els vilatans més joves van marxar a ciutats més grans o a altres països europeus. Una altra particularitat del poble és la seva proximitat amb la frontera turca, fet pel qual és un lloc de pas per als refugiats siris que fugen de la guerra i la fam en busca d’una millor vida a Europa. Tot plegat, un poble desolador, sense gent, sense nens, sense escola, sense futur, sense feina… i en una de les zones menys desenvolupades del continent. Tot canvia amb les eleccions municipals, que es presenten per a tothom com una oportunitat per canviar la situació del poble. Una de les posicions més votades és la del nostre protagonista, el carter del poble, però no estarà sol en la lluita.

La idea de l’Ivan, que ha vist els refugiats amb els seus propis ulls, és permetre l’entrada de refugiats i oferir-los un sostre i feina amb l’objectiu de revifar el poble. L’Ivan, com molt altres, voldria que hi tornessin a haver nens, que l’escola tornés a funcionar, que hi hagués gent ocupant les cases mig abandonades… Però no ho tindrà fàcil. Els seus adversaris són l’actual alcaldessa de Great Dervent, una dona jove que va totalment a la seva i no es preocupa pel poble, però que compta amb el suport dels romanesos, un col·lectiu amb molt de pes a la societat búlgara pel fet que són molt nombrosos. A l’altra banda del ring hi tindrà un comunista aferrissat que farà campanya per tornar el comunisme al poble i així tornar als vells (i bells). Haureu de descobrir qui guanyarà les eleccions mirant la pel·lícula…

Em sembla que el film té la capacitat de traspassar i de sacsejar la consciència dels espectadors, ja que ens fa pensar en allò que cadascun de nosaltres pot fer per millorar alguna cosa. Torno a la frase de Galeano, i penso en l’Ivan, un home petit en un poble petit que amb un gest petit canviarà, no el món, sinó la vida de tots aquells que fugen de l’horror i s’embarquen en una odissea tràgica que, gràcies a ell, està més a prop de tenir un final feliç.

Deixa una resposta: