Poques pel·lícules han abordat el conflicte alemany de la Segona Guerra Mundial des de la perspectiva que ens ofereix el director alemany Robert Schwentke (Tattoo, La sèrie Divergente, Red… ), que retorna a la seva terra natal per presentar-nos The captain, una pel·lícula que retrata, a través de la mirada dels desertors alemanys, el que va ser una guerra interna dues setmanes abans de la fi del conflicte.

 

Rodada en blanc i negre, el director ens narra la història real d’un soldat que intenta sobreviure robant menjar dels pobles mig devastats. Aquest, un dia roba un uniforme d’un alt càrrec alemany i decideix fer-se passar per capità. Al mateix temps, reclutarà un petit exèrcit per tal de trobar i assassinar tots els desertors, lladres i violadors que trobi pel camí.

Robert radiografia la mentalitat dels soldats alemanys de forma directa i sense concessions, amb una afinada imatge en blanc i negre que ens dona la distància suficient per tal que l’espectador no acabi convertint la pel·lícula en un seguit d’actes de violència i sang indiscriminats. Robert aconsegueix explicar una història dura i incòmoda de veure, però honesta en el plantejament; una imatge i un estilisme impecables, que també fan que el públic entri de ple al vell mig del camp de batalla.

Martin Todsharow, que ja va treballar sota les ordres de Robert a la seva òpera prima Tattoo, és l’encarregat de posar música a la pel·lícula. Es tracta d’una banda sonora electrònica que aporta al film potència i modernitat, però sense oblidar que estem parlant d’un temps passat.

El jove Max Hubacher (The Foster boy), en el paper protagonista, ens regala una interpretació freda i mesurada i amb una mirada directa i penetrant que acaba per posar-nos els pels de punta. L’actor ha sabut reflectir de forma magistral l’evolució d’un personatge amb una clara personalitat psicopàtica i marcada per una situació al límit de la supervivència. Tot aquest treball, val a dir, escudat per unes interpretacions secundaries de màxim nivell i que ens mostren la crueltat i la decadència d’uns soldats que intuïen el final de la guerra.

Nota alta per un treball elegant i realista que Robert acaba completant amb un final que interpel·la directament l’espectador; com aquell que busca la compassió o la justificació dels seus actes, per tal de trobar, ni que sigui, un bri de redempció.

Estem davant de la proposta més arriscada i més madura del director alemany, i val a dir que n’ha sortit molt ben parat tot i el handicap d’estar jugant amb una temàtica molt recorrent i, sovint, massa subjecta a comparacions. I tots sabem com son les comparacions, oi?

Deixa una resposta: