Si els superherois visquessin entre nosaltres, com seria la nostra societat? De veritat voleu saber-ho? Res més senzill: agafeu la genialitat de Cervantes per a rebentar un gènere pels quatre costats i barregeu-la amb la minuciositat quirúrgica de Dostoievski per a arribar fins al darrer racó de l’ànima humana; aboqueu la mescla en una coctelera i sacsegeu-la be per que no quedin grumolls de correcció política ni pòsits de moralitat mil·lenària. Serviu-lo en un bol i heus ací “The Boys” el millor brou sortit dels fogons del còmic anglo-saxó des de fa molt de temps. Bon profit!
Ja em disculpareu la boutade però després d’un temps comentant còmics i esgotant tots els augmentatius i superlatius, ara, que intento pujar un esglaó més, em trobo que potser no els he sabut dosificar. Perquè què hauria de fer servir ara, que em trobo amb una obra mestra, amb vocació de encapçalar tots els llistats sobre el cànon del gènere?. Pot ser super- augmentatius o prefixos compostos com fan servir, desacomplexadament, els adolescents, tipo “híper-mega genial”. No, no quedaria bé, ja ho sé. Però, després de llegir-me per tercera vegada aquesta joia m’ha quedat el mateix posat embadalit i “somnia-truitenc” que quan un” teenager” es troba per primera vegada amb el “Vermell i Negre” d’Stendhal o sent el “Wish you were here” de Pink Floyd. Bé, suposo que avui dia el referents han canviat.
En resum, no tinc paraules en aquesta ocasió, però les hauré de trobar. Mentre les busco aprofitaré per posar-vos en antecedents. The boys va començar a caminar al 2007 de la mà de Vertigo, el segell més avantguardista de DC Cómics. Però aviat el gegant 
editorialista es va espantar del producte i va “lliurar” l’obra als seus creadors, que es van refugiar en Dynamite, que no va tenir tants escrúpols per publicar-la , la qual, al seu torn, va passar el relleu a Norma Editorial per a la seva edició en castellà. Al nostre país, inicialment, es va publicar en 12 números, però ara la podeu trobar en un integral de 3 volums en tapa dura. És una obra de dimensions de petita enciclopèdia, més de 1500 fulls … remarcable, tenint en compte la qualitat de l’obra. És difícil mantenir el ritme durant tantes vinyetes, però els seus progenitors Darick Robertson (Dibuixant, al davant d’un equip de 8 persones més entre dibuixants , entintadors i color) i Garth Ennis (guionista) varen mantenir el pols ferm i acabaren portant la nau a bon port, després d’un periple creatiu molt perllongat.
Darick Robertson ja és tot un jove veterà amb més de 20 anys d’ experiència que ha picat en totes grans pedreres del sector (DC Cómics, Marvel, Malibú, Dynamite, Hèlix), fins i tot va arribar a dibuixar un dels últims guions del ja llegendari Stan Lee per a uns números de Spider-man. També hauríem de destacar la seva coautoria a Transmetropolitan, nau insígnia del segell Vertigo durant les darreres dècades, i que ja preludia l’adaptabilitat de Robertson per dibuixar guions alternatius.
Garth Ennis és un guionista britànic de pedra picada, endurit amb els dibuixants més llorejats del panorama actual com Steve Dillon, Gibbons i tants d’altri. Ha encarrilat(o desencarrilat, segons com es miri) col·leccions mítiques com Thor i revifat causes 
perdudes com The Punisher. Garth va ésser primera espasa, junt amb Dillon, de Vertigo, donant a llum obres com les ja clàssiques Hellblazer o Predicador. Amb aquesta darrera i impagable obra ja amenaçava amb fotre queixalada al gènere. Perquè el còmic ja no serà igual abans que després dels guions d’Ennis. A pesar d’ésser un rupturista del medi ha estat multi-guardonat amb els Eisner (els Oscar dels còmics); i és que el còmic es l’art més liberal i generós dels que es fan i es desfan.
