Sempre m’ha semblat d’allò més interessant l’evolució dels diferents gèneres, tant en la literatura com en el cinema. I més que una classificació, el més interessant és veure com proliferen els subgèneres, com es ramifiquen els matisos i com s’incrusten diferents trames amb aspectes més o menys originals. Veure com els clàssics es plasmen en els moderns, allò tan bonic que anomenem “homenatges”, és un plaer quan això queda ben casat.
Recentment hem pogut gaudir de la tercera temporada de Stranger Things, una sèrie que ens ha demostrat que el terror pot tornar a estar de moda, que la ciència-ficció, el negre i el terror es poden combinar perfectament i que ressuscitar aquell cinema que crèiem oblidat és possible. I tal com ha fet la sèrie dels germans Duffer molts altres productes.
Terror en serie va aparèixer a la meva prestatgeria just després d’haver ofert una conferència sobre l’evolució de les sèries policíaques. El meu terreny sempre ha estat la criminalitat. No obstant això, el terror és un gènere que trobo d’allò més interessant i el gaudeixo gairebé tant com el negre. Així que, un llibre sobre l’evolució de les sèries de terror em semblava genial com a lectura després de la meva pròpia versió en negre.
L’editorial Héroes de Papel ha publicat aquest maig del 2019 un llibre escrit per Antonio Rosa, Javier Parra, Jorge Loser i Xavi Sánchez Pons titulat Terror en serie. Tal com ja se’ns avisa al pròleg, escrit per Paco Cabezas, director i guionista de cinema, la por és desconeixement (citant George Orwell) i descobrir i estudiar el que desconeixem és entrar al més profund de nosaltres mateixos. Crec que és precisament això el que m’atrau del cinema de terror, el fet que em desperti sentiments que potser no acabo d’entendre, amb els que no em sento del tot còmode, però que m’agrada sentir de tant en tant.
La resta del llibre, i el pes del contingut, es planteja com un catàleg de les millors sèries de terror dels últims temps, comença per La trilogía Quatermass (1953) i acaba amb Las escalofriantes aventuras de Sabrina (2018), però entremig menciona produccions de tot tipus i, sincerament, fa un bon repàs a aquelles més rellevants i que han deixat més marca als amants del terror. Tot i que la forma sigui de catàleg no hem de caure en l’error de pensar que la informació que ens ofereix és supèrflua i que la podríem trobar a qualsevol top X que trobaríem a internet. Ans el contrari. Els autors analitzen cada producció amb profunditat, trames, personatges, referents, homenatges i recomanacions dels millors capítols de la sèrie o de sèries semblants. Em puc arribar a imaginar una pissarra de suro a casa de cada un dels autors intentant vincular cada una d’aquestes produccions i triangulant els enllaços que tenen entre elles (sí, senyors, ja he mencionat que vinc del món dels detectius i les investigacions). Ah, i us imagineu ara amb les més noves? Amb l’explosió del gènere a les plataformes en streaming? Tot un malson! Però, ei, ells ho aconsegueixen així de bé!
He gaudit d’allò més de l’anàlisi de les sèries que ja he vist, però també m’ha permès elaborar una petita (tot i que força extensa) llista de les sèries que vull veure, perquè així de bé les venen. Al cap i a la fi, no sempre hem d’estar pendents de la nova sèrie de Netflix o HBO, també és interessant redescobrir altres històries oblidades. A més, ara que ve l’estiu i que sembla que es comença aplanar el terreny pel festival de Sitges (la meca del terror audiovisual) és un dels millors moments per fer aquesta lectura amena, però d’allò més profunda sobre cinema i sèries.
