10:30h del matí i puntuals a la cita, Marc Recha i Sergi Lopez es presentaven a la premsa per tal de defensar el seu últim treball “Un dia perfecte per volar”. Film enregistrat en tan sols una setmana, on el director explora aspectes de 20150925_104200la paternitat i la relació amb el seu fill Roc. Una pel·lícula molt dialogada (cosa excepcional si repassem la trajectòria del director català) que, segons les paraules de Marc Recha pretén ser “un joc entre la vida real i la vida somiada”. Un joc d’aprenentatge entre pare i fill “on la part paterna és només un acompanyant, un ajut pel nen, que tot sol ha d’aprendre a assolir autonomia suficient per tal de construir el seu camí”.
Sergi Lopez per la seva part feia referència a la dificultat i la complexitat que requereix filmar una pel·lícula en una setmana i amb un nen de 6 anys. “La pel.lícula ha estat gairebé un miracle” ha afirmat Lopez taxatiu. Un film que s’allunya del cin20150925_103912e convencional, del cine
de gènere
com diu Recha: “un ha de rodar el que sap rodar, no el que li agradaria rodar. Jo no he fet mai cine de gènere perquè no en sé”. En definitiva un viatge emocionant entre el món real i el món dels contes, enmig d’un paisatge solitari però al mateix temps familiar, un joc de miralls entre pare i fill. Qui sap si el diumenge serà un dia perfecte per volar…..

Scott Cooper (Corazón rebelde, Out of the fournace) portava el seu darrer film al festival després d’haver passat per Venècia i la seva secció oficial (fora de concurs). “Black mass” es presentava dins la secció  Perlas al teatre Victoria Eugenia. Força espectació per una pel·lícula de la gran indústria de la costa oest, amb un elenc d’actors que faria tremolar qualsevol Photocall, Johnny Deep, Dakota Johnson, Joel Edgerton, Benedict Cumberbatch, Juno Temple, Guy Pierce, Sienna Miller, Kevin Bacon….entre d’altres. “Black Mass” explica la història real de Jimmy Bulger ( interpretat per Johnny Deep) un mafiós de Boston, que als anys 70 va fer un pacte amb la FBI per tal de poder eliminar els seus competidors de la màfia italiana. Film que s’acosta al més pur estil Scorsese, una nota positiva per Cooper, que ha sapigut “mamar” del cine de gàngsters de la vella escola, i a la vegada, amb un treball seriòs i riguròs, l’ha reconduït cap al seu terreny. Cal destacar també el gran paper de Johnny Deep, que sembla haver recuperat el bon camí i haver sortit d’un llarg període d’hibernació per encarnar aquest capo de la màfia. Una interpretació entre el sadisme i la bogeria, que broda magistralment. Una actuació que de ben segur estarà dins les 5 escollides per la “gran acadèmia”.

Sense moure’ns de la secció Perlas, a mitja tarda Nanni Moretti ens portava “Mia Madre”, últim film del director italià que ja va presentar a Cannes i que  va rebre 10 nominacions als premis David di Donatello. Segurament en la meva opinió, la sorpresa més agradable que m’enduc del festival. “Mia madre” parla sobre el drama d’una dona, aproximadament d’uns 40 anys, que afronta certs aspectes de la seva vida personal mentre la seva mare està greument malalta a l’hospital. Margherita Buy, John Turturro, Julia Lazzarini i el mateix Nanni Moretti, construeixen un retrat familiar sòlid i intel·ligent que, allunyant-se de sentimentalismes barats, combina  el drama i la comèdia amb eficàcia i naturalitat.

El colofó final de la secció oficial el posava “London Road” , pel·lícula fora de concurs que posaria punt i final al festival. Rufus Norris ( Broken,2012) adapta el seu propi musical a la gran pantalla. Un musical que narra els successos reals que van tenir lloc a la localitat d’Ipswich al 2006, on la tranquil·litat dels seus habitants es va veure alterada pel descobriment dels cossos de 5 dones. El film no deixa indiferent, i compta amb la peculiaritat que les lletres de les cançons són diàlegs extrets literalment, i repeteixo, literalment, de les entrevistes que es van fer als habitants de Ipswich, no s’ha canviat ni un punt ni una coma. Sorprèn com Norris ha sabut convertir elegantment un relat de crim i misteri en un musical. Film entre la comèdia i el macabre, que deixa un bon regust de boca, i que al cap i a la fi, podrà agradar més o menys, però s’ha de reconeixer el valor del director a l’hora dedur a terme un treball tant arriscat i no morir en l’intent.

Poc després de la clausura arribava el moment de l’Emily Watson. Actriu anglesa que debuta al món del cinema al 1996 amEmily_Watson-Premio_Donostia-festival_de_cine_de_San_Sebastian_MDSIMA20150925_5298_11b el drama de Lars Von Trier “Rompiendo las olas” que li va suposar diversos premis, com també nominacions als globus d’or i als Oscars. A partir de llavors va treballar amb els més grans cineastes del moment.

Avui últim dia de festival, gala de clausura i premis. Qui s’emportarà la Concha de Oro? Demà us ho expliquem.

 

Marc Orra

AnteriorSegona jornada del festival
SegüentCineclubVic
Avatar photo
Elèctric de professió, però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic, m'agrada perdre'm pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.