Teràpia de mort a mans de Disney Pixar

0
22

Sembla que la societat actual i la cultura cristiana han creat un tabú al voltant de la mort. Sembla que el més enllà, si és que existeix, és un tema estigmatitzat en la nostra cultura, un tema que fins i tot sembla que haguem d’amagar el més petits, o decorar de forma estrepitosament falsa. Però si hi ha una cultura que sabut mantenir la tradició de la mort com una transició espiritual i de la qual no témer és la mexicana. El famós Dia de los Muertos commemora la memòria de les persones que ens han deixat, i a més, ho fan d’una manera d’allò més festiva i d’allò menys trista.

Disney Pixar ha sabut veure l’oportunitat perfecte en aquesta tradició per endinsar-se en la cultura mexicana a través de la pel·lícula Coco. Aquest nou film de la factoria d’animació ens presenta la història d’en Miguel, un vailet nascut en el sí d’una família on creix amb la prohibició de tocar, escoltar o respirar música, a causa d’un fet tràgic del passat. Dedicats amb cos i ànima al negoci familiar de fer sabates, en Miguel creixerà amb els ulls posats en el seu ídol Ernesto de la Cruz, un músic d’un gran talent ja mort, però que haurà d’amagar del nucli familiar. Ara bé, el dia dels morts serà el punt de partida per començar a plantar cara a les imposicions i lluitar pel seu somni. Ara bé, la família té molt de pes, i remar a contracorrent no sempre és senzill.

El personatge d’en Miguel ve acompanyat d’un bon grapat de familiars, com la Mama Coco, qui, malgrat no ser la protagonista directe, dona nom a la pel·lícula; el fantasma de record abandonat, Héctor; el galant, cantant i actor Ernesto de la Cruz, i el gos Dante. Pixar torna a desplegar el ventall de possibilitat que sembla no tenir límit per tornar-nos a mostrar una gamma d’allò més acolorida de personatges colpidors. Perquè a més, el detall de l’animació torna a permetre’ns apreciar fins la més petita de les arrugues de la comissura dels llavis.

Evidentment, no s’ha deixat de banda en cap moment els números musicals, i és que si una cosa té la cultura mexicana, és una gran base musical al darrere, i Pixar ha sabut capbussar-se a les grans profunditats de les melodies del país d’Amèrica Central per peces com “Un poco loco”, “Juanita”, “El mundo es mi familia”, “El latido de mi corazón” i “Recuérdame”.

Però no ens quedem només amb la música. A Coco hi podrem veure grans referents de la cultura mexicana com Jorge Negrete, Cantinflas, Frida Kahlo i Diego Rivera entre d’altres. Un homenatge d’allò més intencionat a tot el que aquest país ha aportat a la societat del passat i del present.

A més, com totes les pel·lícules Disney Pixar, aquesta també ve amb un missatge d’allò més clar; una crítica molt dura a l’egolatria i a trepitjar qui faci falta per aconseguir un fi i una lliçó per acceptar la mort, preservar el record dels éssers estimats o com tractar l’abandonament familiar, o fins i tot l’alzheimer. Una tasca gens senzilla, tenint en compte que és un producte per a un públic familiar.

En definitiva, estem davant d’una altra obra mestre de l’incansable estudi d’animació nord-americà. Si la línia de producció ha de mantenir aquest nivell, espero no trigar gaire a poder veure la següent proposta. Però de moment, els agrairé que m’hagin apropat a la cultura mexicana (força desconeguda per a mi) d’una manera meravellosa.

Comparteix
AnteriorNominacions Globus d’Or 2018
Irene Solanich

Traductora de professió, lectora d’afició. Visc completament enamorada de la novel·la negra i de terror, tot i que qualsevol llibre que em caigui a les mans té l’oportunitat d’enlluernar-me. Sovint escric per afició, però ara per ara, els meus escrits es queden tancats a l’ordinador.

Deixa una resposta: