El passat cap de setmana, al Festival de Sitges, vam poder veure el film Summer of 84. Com segurament tots o la major part dels que érem a la sala, allò que a priori ens va atraure de la pel·lícula va ser aquest “84” del títol. Crec que no m’equivoco en afirmar que avui dia ens empassem qualsevol cosa ambientada en els gloriosos anys 80 per aquella nostàlgia que ens desperten les bicicletes, la música i els grups d’amics que juguen al carrer tot l’estiu mentre viuen una aventura que canviarà les seves vides per sempre.

La pel·lícula comença amb una premissa que marcarà la trama del film: fins i tot els assassins en sèrie tenen veïns. Així doncs, ens situarem en el típic barri residencial dels Estats Units en què un grup d’amics, l’estiu del 84, es dediquen a investigar un veí, el qual pensen que és el responsable de la desaparició i mort d’un bon nombre de persones i, per tant, un assassí en sèrie.

La primera imatge que em va venir al cap va ser la de veure Els Goonies, la mítica pel·lícula amb un grup d’amics com a protagonista. L’única diferència és que els uns busquen un tresor  i els altres busquen pistes per desemmascarar un assassí en sèrie. Així doncs, és un producte que ja hem vist moltes vegades i que no aporta res de nou a les pel·lícules situades en aquella època.

Per altra banda, vaig trobar que la pel·lícula es feia massa llarga. Hi ha moments en què hi ha informació prescindible. Tampoc cal seguir pas a pas totes i cada una de les pistes que segueixen els vailets per esbrinar i inculpar l’assassí, ja que moltes no porten enlloc i no ajuden a resoldre els dubtes dels joves i, per tant, l’espectador.

Atenció spoiler! Als Goonies hi havia final feliç i els protagonistes aconseguien trobar el tresor i empresonar els dolents. En aquesta pel·lícula m’hauria agradat trobar aquesta filosofia o manera de fer tan dels 80. Volia veure un happy end i com l’assassí acabava a la garjola. Sembla que al final els guionistes i directors s’adonen que pràcticament no hi ha sang ni violència i que, per tant, algú ha de morir. I a falta d’un final feliç, ja us podeu imaginar que no és precisament el dolent qui mor…

A favor de la pel·lícula, diré que la mateixa història ambientada als 90 no funcionaria o, potser, perdria la màgia, ja que no serien coherents els walkie-talkies, les bicicletes, els telèfons de paret, els walkman… i tot allò que envolta la joventut dels anys 80. Per tant, podem dir que l’estètica està en si

ntonia amb el guió i la trama.

En definitiva crec que estem davant d’un producte més que explotat que gira al voltant d’una estètica que ens té enamorats arran de l’aparició de sèries com Stranger Things o pel·lícules com IT. A nivell argumental, tal com deia, el final no m’ha acabat de convèncer i hi ha algunes parts que es fan massa llargues. Un film que ven pel títol i que se salva per una estètica cuidada i una banda sonora en concordança.

 

Deixa una resposta: