Erem molts els que esperàvem amb candeletes la tercera temporada de Stranger Things. Alguns amb por, i d’altres amb moltes expectatives posades en la ficció dels germans Duffer. La veritat, sent sincers i honestos, és que la primera temporada, amb la seva mirada posada en els 80, ens va captivar a tots perquè era la novetat. La segona temporada, en continuïtat amb la primera, potser va ser una mica més fluixa i més diluïda en una aposta per viure de renda i no innovar. En aquesta ocasió, traient els dos o tres primers capítols, el nivell de la sèrie ha millorat de forma exponencial.

En aquest tercer assalt, la sèrie continua bevent de la cultura popular des anys 80. Hi ha qui diu que és una sèrie sense pràcticament res més que aquesta estètica tan de moda, però estan del tot equivocats. És cert que a Stranger Things es prenen aquests referents constantment, però no s’imiten, sinó que s’integren en la narració d’una forma brillant i de manera que els espectadors (si més no els qe ja som una mica més grandets) fem un viatge al passat rememorant allò que en el seu dia ens vaagradar de El día de los muertos, Terminator, La invasión de los ultracuerpos, Resgreso al futuro, La historia interminable, Los Goonies… i moltes altres més. I de fet, ben bé al principi de la sèrie, ens topem de cara amb El día de los muertos gairebé com un vaticini del que ens esperarà en aquesta nova temporada.

El terror també va en augment. En les primeres temporades no només estàvem centrats en carregar-nos criatures d’una altra dimensió, sinó que també havíem de conèixer els personatges. Ara que ja els coneixem millor i els hem pogut veure en acció, l’eix central de la trama es tora més fosca i terrorífica, de manera que les escenes pugen de to. Tot i així, no tot és terror, sinó que els germans Duffer han continuat mantenint l’aventura adolescent que tant ens agrada i tant ens recorda a Los Goonies o E.T. En aquesta ocasió, el grup s’ha separat i tots ells han viscut la seva pròpia aventura per acabar lluitant tots plegats contra un mateix enemic que ataca des de diferents fronts. Un s’han cuidat de lluitar contra els russos tant des de dins com des de fora, i els altres s’han enfrontat al Mind Flayer. Dividir l’argument en diferents subtrames és una empresa arriscada que als germans Duffers els ha sortit molt bé. No podem negar que nomalment hi ha una trama que té més força o més pes que les altres, però en aquest cas, malgrat que el públic en pugui tenir alguna de preferida, la majoria estan al mateix nivell.

I què dir dels personatges? L’Eleven, en Mike, en Dustin, en Lucas, en Hopper i tota la colla ja són com de la família. Després de dues temporades seguint-los la pista, els coneixem molt i molt bé. En aqusta temporada, però, brilla el duet format per en Dustin (Gaten Matarazzo) i l’Steve (Joe Keery) al qual s’hi ha agefit la Robin, un personatge interpretat per Maya Hawke, qui ha sorprès molt gratament tant el públic com la crítica.

Tampoc podem obviar la impecable factura tècnica d’aquesta temporada. S’ha tret tot el suc possible als cent milions de dòlars de pressupost, els quals ens han deixat uns efectes especials mlt millorats respecte les anteriors temporades.

Tot plegat, m’atreveria a dir que és la millor temporada de la sèrie. Ara haurem de veure quan decideixen els Duffer posar punt i final a la sèrie, ja que corren el perill que se’ls esgoti la fórmula i es trenqui la màgia. Ara bé, si tot el que està per venir és d’aquest calibre, serà més que benvingut.

El millor

Les interpretacions. Tant els antics com els nous personatges se submergeixen en l’univers Stranger Things i ens porten, juntament amb l’ambient, a fer un salt en el temps.

El pitjor

Els primers capítols amb embolics amorosos i problemes d’adolescents.

Deixa una resposta: