Divendres, 28 de setembre de 2018

És l’últim dia, i després d’anar a dormir a les tantes ahir a la nit, en Marc ens ha deixat dormir. Ens llevem i ja no hi és; com sempre deu haver anat a esmorzar. Quan surto del lavabo em trobo amb el rei de la casa.

—David, eres un golfante! ¿Tu madre está al tanto de qué eres un puto golfante?

No sé què respondre. No deu ser conscient que ahir vam anar a dormir a les tres de la matinada. Puta sessió golfa.

—Hombre, Jose, ayer nos fuimos a dormir muy tarde y…

—Ni tarde ni leches —em talla—. La gente de aquí tiene que levantar el país y tu eres un golfante.

Me’n torno a l’habitació penedit. Soc un pobre pòtol.

Quan la Ylenia surt de la dutxa anem tan ràpid com podem cap als cinemes Príncipe, on fan un passi de premsa de Ha nacido una estrella, amb Bradley Cooper i Lady Gaga. No en sortim especialment entusiasmats, però tampoc és una mala pel·lícula. Anem a dinar i ens afartem de pasta.

Sembla que, com que és l’últim dia, els ànims estan pels núvols. Ens sentim eufòrics i caminem pels carrers amb aires de grandesa. A cada passa que fem ens creuem mirades com si fóssim dins d’una seqüència de Quentin Tarantino. La gent ens aplaudeix i ens atura per netejar-nos les sabates. Bé, de fet això últim és mentida, però desprenem un aire jovial típic dels universitaris.

—Em vull anar a fer un tatuatge. Tenim temps? —diu la Ylenia.

—Com que un tatuatge? —responem en Marc i jo alhora.

—Sí, una manta-raya.

Treu el mòbil i ens ensenya una foto del que es vol fer. En Marc i jo ens mirem, no hi veiem cap objecció. I per què no? Acompanyem la Ylenia fins a un saló de tatuatges que queda un carrer més amunt d’on ens trobem en aquests moments. Tenen lloc disponible, passa a sala i comença a parlar amb la tatuadora. Mentrestant observo el local. Està ple d’esbossos a llapis, repartits per les parets. Pel que aconsegueixo veure, el lloc té dos pisos, ja que a la part superior de la sala principal hi ha com un altell que queda a plena vista, on hi ha un sofà i un microones. Suposo que deu ser la seva zona de descans. Al cantó contrari del mostrador hi ha vestits i rellotges i una vitrina immensa plena d’arracades i pírcings. Me’n podria fer un a l’escrot. Seria el bandarra més bandarra del festival. Dubto que gaires periodistes portin una anella a la bossa escrotal, i si és així que me la ensenyin (no literalment). En Marc m’incita perquè ho faci, i em desanimo. Si en Marc ho vol és perquè es tracta d’una idea espantosa. Sempre intenta fer el mal.

Piquen al vidre de la sala de tatuar i ens ensenyen l’esbós del tatuatge. Li ha quedat perfecte. La tatuadora el calca al braç i encén la màquina per començar. La Ylenia ja en porta uns quants, per tant no se sorprèn quan l’agulla fa contacte. El brunzit de la màquina em posa nerviós i decideixo esperar-me a fora. Mentrestant en Marc s’emprova un casc de l’Iron Man que hi ha penjat en un… posabarrets? És una fusta estranya i en el primer que penso és que algú hi ha estat empalat. Jo no tocaria gaire aquell casc, Marc.

De sobte veiem que la Ylenia s’aixeca, triomfal, i alça el braç. Les línies del dibuix són tan fines que gairebé sembla que es tracti d’una calcomania. Però no, l’agulla ha penetrat i ha impregnat la zona de pell verge de tinta negra. Pur art contemporani. A la vegada que passa això, em dedico a informar de la situació els companys de la revista, que no identifiquen el local i es pensen que estem en una clínica de fertilització. Quan els hi expliquem la veritat no s’ho creuen.

La tatuadora ha aconseguit un detall tan subtil que sembla fet amb una ploma estilogràfica. Comentem què ens espera a la sessió de clausura; Bad Times at the El Royale, que ha generat unes expectatives brutals. El repartiment és or i la direcció resulta prometedora. Arriba el moment, passem la cua del Principal i ens fiquem a la sala. Comença el final. La pel·lícula s’inicia amb una escena misteriosa que ens deixa bocabadats, però a mesura que avança se’ns fa llarga i tediosa. Al final acaba tot essent un cacau de noms i històries que no acaben de trobar un desenllaç clau. No ens convenç.

Anem a sopar al bar de sempre i allà comença la confusió. Mentre masteguem i empassem, una parella de Terol ens aborda amb moltes preguntes sobre la nostra feina. Veuen que portem una targeta penjada del coll i no saben ben bé per què. Els hi expliquem que som de premsa i els ulls se’ls hi posen com plats. No es poden creure que hagin conegut a l’elit mediàtica. Nosaltres els hi desmentim, però els hi és igual. Els hi expliquem que som uns pelacanyes, i els hi és igual. En aquests moments estan encantats de poder parlar amb nosaltres. Es diuen Níguel i Núria. Ell és de Madrid, però viuen a Terol, el poble d’origen d’ella. Ens conviden a copes i ens parlen de les seves coses. Ella treballa a la depuradora de Terol i ens explica una anècdota que ens deixa fets caldo. La setmana passada, mentre ella estava treballant, la seva companya, una noia de pràctiques, va aparèixer blanca com si hagués quedat catatònica. I és que realment havia quedat catatònica. Acabava de traure un nadó mort de dins la depuradora. Ella va córrer fins allà per comprovar que no es tractava d’un ninot d’aquests hiperrealistes, però no van tenir aquesta sort. Era realment un puto nen mort, que algú havia tirat per la claveguera. No puc suportar les seves paraules i me’n vaig a buscar una altra copa.

Canviem de bar i ens segueixen. Hem trobat uns bons companys de fatigues. Ens conviden a més copes i ja comencem anar tots com un tiro. Els motors necessiten oli, i els nostres en van plens.

—El membre viril —comença en Níguel— és una bogeria. El que fa la forma del penis és retirar els gens de l’anterior copulador per tal de transmetre’ls a la pròxima parella sexual. Així doncs, continuar el que tu ets. La forma del penis humà s’eixampla en la punta per retirar el semen de l’anterior copulador —repeteix.

—De l’anterior palla? —salta algú de la multitud.

—No. L’ésser humà presenta tres tipus de cervells a la vida: el reptilià, el lític i el cortical —segueix amb un discurs que emana saviesa per tots cantons—. En el reptilià es restringeixen tots els sentiments més bàsics que tenim, d’entre ells la reproducció. Així doncs, les necessitats més bàsiques i que resulten inherents en l’ésser humà són tres, o quatre. No, crec que són tres: alimentar-se, reproduir-se i la més important, comunicar-se. I això, senyors, no es pot negar.

Ningú sap a que treu cap aquest discurs tant inspirador, és probable que vingui de la última copa que hem fet. De sobte passa un home pel costat de la taula que ens intenta vendre xiclets. En Níguel no triga dos segons a aixecar-se i a demanar-li com es diu. Es diu David, com jo, i ho troba tant fascinant que decideix comprar-li tres paquets i repartir-los entre tots.

Em demana si vull tastar el xiclet que té a la boca, i en un moment de confusió creuem les llengües. Quan els nostres caps es separen no sabem què ha passat, però la Ylenia s’encarrega d’explicar-ho amb deteniment. El que passa és que ens hem morrejat com si fóssim Montgomery Clift i Elizabeth Taylor en Un lugar para el sol. Aquesta ciutat em confon, em fa actuar de maneres estranyes i sóc incapaç d’entendre’n la seva mística. Però què hi farem, s’ha de repartir amor.

Després d’aquest moment tant aleatori, ens conviden a una última copa i desapareixen entre la turba èbria de l’avinguda principal. En Marc i la Ylenia em miren, sense saber ben bé com hem arribat a aquest punt. Jo tampoc ho sé, però ha passat. Donostia és un indret màgic, plena de moments inesperats que ens atrapen com una teranyina per fer-nos caure en el pecat i l’alcoholisme. I no ho podem evitar. Pel que em sembla, en Marc i la Ylenia ja n’han tingut prou, i decideixen tornar a la pensió celestial. Jo en canvi acabo de començar, el meu cervell ha fet fallida fa massa estona i el cos va per si sol. Pilot automàtic.  M’ha quedat un tic d’aixecar la mà i beure, i el penso aprofitar.

Ens acomiadem al portal de la pensió i jo em fico dins el bar del carrer del davant per fer el got final d’aquesta nit plena surrealisme basc. Tal i com entro, veig una cambrera recolzada a la barra parlant amb la companya. La única altra persona que hi ha dins del bar és un discjòquei que està tan endinsat dins la seva sessió que és com si no hi fos. Recorda al típic reflex de llum que emana la sivella d’un cinturó a ple sol; es mou a la vegada que tu, però no sembla que en sigui conscient. Quan veig el panorama corro cap a la barra, no fos cas que algú se’m avanci. La cambrera em posa una canya i jo pago. Al moment entra un home que em pregunta per la meva feina i per l’acreditació. Ja és el tercer del dia. Sembla que el passi de premsa aquesta nit s’ha convertit en la clau de la ciutat. Em convida a un xarrup de rom, que li costa cinc euros. Els cambrers s’han begut l’enteniment. Avui tothom s’ha begut l’enteniment.

Em presenta l’amo del local, que em convida a una cervesa. Aquesta gent es pensa que tinc l’estómac a proba de bombes. A mi em sembla que d’aquí poc cauré rodó. Amb la cervesa a la mà crida un company que s’acosta immediatament i me’l presenta. No aconsegueixo captar com es diu. Però se’m emporta a fora i em convida a una cigarreta.

—Veuràs, jo estic d’acord amb la ETA.

—Com?—responc jo sense entendre a què ha vingut aquest canvi de to en la nit. Començo a entendre el per què d’aquesta ciutat. És com una mena de complot sensorial que es fica al teu cap com un virus.

Fase núm. 1, Immersió: Primer preparen i estoven el teu cervell amb un seguit de sessions dramàtiques.

Fase núm. 2, Desconnexió: Un cop a dins desconnecten una per una les teves connexions sinàptiques fins que no t’adonis que tens el cervell fregit.

Fase núm. 3, Assimilació: És el pas més important. És quan perds consciència de la màgia de la ciutat i l’assimiles com si es tractés d’una successió de situacions d’allò del més normal.

Jo estic en la fase núm. 3. Assimilació. El fet que una persona la qual no conec de res iniciï la conversa d’aquesta manera i no em sorprengui, significa que ja no hi ha volta enrere. Formo part de l’ambient i per tant sóc màgic.

—Vull dir que jo crec en el que va fer ETA —continua el seu discurs.

—Què vols dir?

—Que si no hi cregués no m’hagués allistat a un comando fa uns quants anys. I que tampoc els hauria ajudat a fer bombes —Ha dit bombes?—. Tu com que ets català em deus entendre.

No sé en quin punt ha començat això, però està clar que se’m en ha anat de les mans.

—Els catalans som pacífics —responc —. No som gent violenta, ETA era un grup terrorista.

—ETA eren uns alliberadors —crec que s’ha enfadat. Necessito tornar al llit i esperar que tot deixi de donar voltes.

Llanço la burilla i m’acomiado. No m’acabo de creure que pugui sortir d’allà sense cridar l’atenció. Creuo el carrer i em fico a la pensió. Sa i estalvi. Espera no, em toca pujar escales. La pensió es caracteritza per les seves escales diabòliques. Totes de fusta que grinyolen a cada passa. Aconsegueixo pujar sense caure i obrir la porta sense fer soroll en excés. Ara em toca creuar un passadís llarg com l’horitzó. Espero que no surti ningú de cap de les mil portes, perquè m’agafarà un infart. Obro la porta de l’habitació i em deixo caure sobre el llit. La veritat és que ha sigut una nit que no m’esperava, plena d’incoherències i sense sentits. Recordaré aquesta ciutat com la més digna de personatges com nosaltres: la premsa de guerrilla. Tranquils que mai deixarem d’informar.

Nota final de l’autor:

Gràcies als que heu aguantat fins el final, espero no haver perdut el bitllet de tornada.

 

Deixa una resposta: