Dilluns, 24 de setembre de 2018
Tinc molta son. Des que la Irene ens va demanar si entràvem a la pensió, no ha tornat a obrir boca. He estat donant voltes tota la nit. Els llits no són còmodes, i l’últim que necessitava era estar patint perquè la Irene ens estigui escrivint un epitafi. Avui és el seu últim dia, i em preocupa el que pugui fer. Em noto els ulls cansats, el cap em balla com el cigne negre. Afortunadament, avui tindré sessió en solitari, ja que en Marc i la Irene ja han vist la pel·lícula que tinc programada: Beautiful Boy. Quan ens separem després d’esmorzar, em sento alleujat; ja no tinc la sensació de poder acabar a l’escorxador. Encara que reitero que l’aliança Marc – Irene no em fa gens de gràcia. Estan maquinant com un polític rus en plena Guerra Freda, n’estic completament segur.
Decideixo encendre’m una cigarreta mentre m’espero al Kursaal i m’oblido del tema. Quan toca, toca. El millor serà no pensar-hi més. De nou a la rutina, caminar en línia recta durant una bona estona, passar per la porta, mostrar l’acreditació, buscar lloc. Buscar lloc. És primordial trobar un lloc per poder estirar bé les cames. Em sento massa cansat com per poder-me plegar com un sofà de caravana en un espai quadriculat impossible. Finalment el trobo, i a més centrat. Sembla que el dia no pot anticipar-se millor. A més, es tracta de la nova pel·lícula de Timothée Chalamet, que des de Call Me By Your Name, em té el cor robat. És una pel·lícula de drogues, i aconsegueix tocar-me la fibra. Steve Carrell està trencador i la química que té amb Chalamet és impecable. Surto de la sala trastocat, pensant que em sobren drogues a l’organisme. Vaig a fer cua als Príncipe per veure Leto/Summer, on només d’arribar, em trobo amb el Dúo Maníaco. M’expliquen que la pel·lícula que han anat a veure ha sigut una santa merda, que no hi ha hagut manera d’agafar-se-la seriosament. Però aquesta d’ara serà bona. Una obra sobre la Rússia dels anys vuitanta i la seva escena musical. Predomina el punk i el rock, i és pràcticament com veure música en directe. Sonen tots els grups dels quals parlàvem ahir, nostàlgics.
La Irene em dóna un cop al braç i em torna aquella sensació al cos, com si tingués a Travis Barker fent esclatar cada pulsació a cop de bombo, fent-me pujar la pressió a uns nivells molt poc saludables. Sembla que se m’han d’apagar els llums, fins que em fixo que el seu dit índex apunta descaradament cap a una direcció molt concreta. J.A. Bayona s’ha assegut a la fila del cosat.
—És el seu germà —diu en Marc.
—Que no. Que és ell. N’estic segura— respon la Irene.
Jo em dedico a observar. Parla i es mou com si fos ell. Ha de ser ell.
—Eh, però heu vist mai el seu germà? Són iguals— recalca en Marc.
—Sí, sí que s’assemblen.
Tornem a la pel·lícula, que ens hipnotitza amb seqüències musicals bandarres, guitarres desafinades i crits fora de tempo. Els russos estan com una puta cabra. Surto de la sala excitat, pensant que em falten drogues a l’organisme.
Fora ens esperem per resoldre el misteri de Bayona. A la porta s’hi dibuixen tres siluetes, una de molt alta, amb posat de senyor, i una mica corbada, i al seu costat dues d’idèntiques: Juan Antonio Bayona i Carlos García Bayona. Comparteixen tant ADN que és difícil distingir-los. Potser es tracta d’un nou model de família massa conceptual com perquè gent com nosaltres ho pugui entendre. Decidim no molestar-los i comentar la situació entre nosaltres.
De tornada a la pensió; l’habitació comença a semblar un camp de batalla. Surto a la terrassa i em cargolo un bon verd per processar el fet que les camises, mitjons i calçotets es comencin a acumular a les cantonades de cada llit. De cop se m’encén una bombeta. Encara no hem entrat en contacte amb la televisió des que vam arribar. L’aparell, de per si, no és gran cosa: una peça quadrada de dimensions minúscules amb una llumeta blava que s’encén i s’apaga segons el seu estat anímic. Com que és la primera vegada que ens endinsem en aquesta dimensió desconeguda, he d’apartar la maleta de la Irene per endollar el coi de cub catòlic. Al primer canal que trobo fan una espècie de xou musical on hi apareixen capgrossos ballant i cantant al ritme d’una flauta celta. Canvio de canal. “El PP decide censurar la moción…” Passo a ETB1. Parlen en basc. El basc és una llengua diferent. Ni bascos ni lingüistes en coneixen la seva procedència, la qual cosa sempre m’ha intrigat.
—Anem a fer un Patxaran o què?— salta en Marc.
—Ostres, a mi ara abans d’entrar a la sessió de les set se’m posa de puta mare— responc.
—Això no ho puc entendre, què collons us passa amb les hores?
—Què vols dir?— em quedo fora de joc.
En Marc inicia un debat a foc sobre l’absurditat de beure a hores marcades.
—Hòstia puta, vull dir que beure’s una cervesa a les vuit del mateix és exactament que beure-se’n una a les vuit de la tarda. Teniu les putes convencions socials ficades al cap i sembla que d’aquí no us mou ningú. L’altre dia parlava amb una companya de feina que em criticava perquè no entenia com podia anar a esmorzar i fotre’m una cervesa. O un gintònic després de dinar —jo em limito a fer que sí amb el cap, captivat per la seva oratòria—. Tant és, no? Jo no em foto sis cerveses abans d’anar a treballar, tampoc cal emborratxar-se cada vegada que es tasta l’alcohol. Però la puta societat agafa i et diu: “Mira, si són les dotze pots beure fins que petis”. I això no és! No veieu que no té sentit? Beure és beure, a qualsevol hora i en qualsevol moment, i qui digui el contrari s’equivoca.
—Però Marc —el talla l’Irene— l’únic que et diu en David és que sí que se li posa bé ara.
—Però no! —segueix a la seva— No té raó.
Ens veiem atrapats en una eterna disputa de reafirmació de la qual no ens desvinculem fins que arribem a l’oficina.
Després de beure com un poeta maleït tornem a la sala fatídica del Principal, on fan una pel·lícula de misteri, In Fabric. L’obra de Peter Strickland tracta d’un vestit assassí. Literalment. Durant les dues hores que dura, estem confosos per com n’arriba a ser de magistral. Qualsevol altre hagués fracassat en l’intent, però Strickland aconsegueix crear un clima delirant que ens manté en tensió des que comença fins que acaba. Per avui ja n’hi ha prou. Anem a fer unes copes i a planxar la orella.
És la última nit de la Irene, i els mals auguris s’han introduït al meu crani com el brunzit d’un borinot. No sé què serà capaç de fer, però portem masses dies tancats en aquesta habitació i ja deu haver estudiat cada possible fuga. El balcó dóna al carrer, però està situat en un segon pis; seria impossible escapar-se’n sense quedar paraplègic. El seu llit és el que queda al costat de la porta, per tant seria molt poc probable que no detectés la nostra sortida.
Si demà em desperto em sentiré alleujat de fer espetegar cada vèrtebra. Les molles sortides del matalàs han complert el seu objectiu: convertir-me en un esbós de Tim Burton al carbonet. Si la Irene fa el pas final, la sang en serà la marca de la casa.
Dimarts, 25 de setembre de 2018
Em desperto. Segueixo viu. Miro amunt i en Marc ja s’està vestint. També ha sobreviscut. La Irene riu de no sé quin missatge que li ha arribat al mòbil. La Irene riu. L’afirmació en sí sona grotesca.
—Nois, la Ylenia m’ha dit que ja és al bus, que potser li dona temps de veure Red Joan.
—Quina és Red Joan? —demano.
—La de la Judi Dench, aquella d’espies a la Guerra Freda.
—Ah, d’acord.
En Marc es renta les dents. La Irene i jo ens hem quedat sols, però per ara es mostra inofensiva. Serà que el clima humit del Nord m’ha capgirat les connexions sinàptiques? O potser que he sigut incapaç fins ara d’adonar-me que es tracta de la persona més normal del món. No. No pot ser. En algun moment en farà una de grossa, i no hi haurà volta enrere.
Seguim amb un altre matí rutinari. Esmorzar i projecció. Fem cua. Cada puto dia igual, són les millors vacances de la meva vida. La Irene ha deixat la maleta a punt a primera hora, i ara la carrega mentre avancem en la multitud.
—Què hi portes a la maleta, Irene? —decideixo acabar amb aquesta merda d’una vegada per totes.
—Has tingut cinc dies per descobrir-ho. Si no ho saps a aquestes alçades val més que no hi donis més voltes.
El meu cap no para. Hauria d’haver agafat quelcom per protegir-me, com un puny americà o una navalla automàtica, alguna cosa que no es noti a la butxaca, només per si el matí es torça. El carrer s’ha convertit en una voràgine de sons incessants, clàxons, crits, motors, bicicletes, dones que compren el pa… Ja no puc més. He de fotre el camp d’aquí, refugiar-me fins que la Irene hagi marxat. És la única oportunitat que tindré de seguir fotent-me la vista enlaire. De sobte detecto un so que em resulta curiós, però no l’identifico. Sé que estem tots esperem un esdeveniment del més important, però no es tracta de la cinta de dos quarts de deu. El so recorda a una cremallera, però és més brusc. Repica a la vorera de manera constant. Miro com el cel s’obra a mesura que es torna més fort. És una altra maleta de rodes. Ha arribat la Ylenia, el relleu de la Irene. A primera vista, em sembla una persona tranquil·la, igual que la Irene. El més probable és que hagin intercanviat assassinats com a la novel·la de Patricia Highsmith. Té una ombra curiosa a la part inferior dels ulls, gairebé com si fos una màscara. Saluda a tothom com amb una formalitat bastant peculiar.
—El tema de les maletes, què fem? Jo ara vaig a buscar l’acreditació i ens trobem aquí.
Tots estem d’acord.
De tornada, ja asseguts a la llotja del Victoria Eugenia, ens explica el seu trajecte amb avió. Però jo no li faig gaire cas. Els meus ulls han quedat clavats a la làmpada d’aranya que penja del sostre de la sala. Fins ara és la sala més espectacular que hem vist. Les llotges folrades de vellut vermell, les butaques amples i còmodes, les columnes principals s’alcen fins a dalt de tot, blanques i amb detalls clàssics. De cop paro l’orella a la història de la Ylenia.
—No! Si només he dormit dues hores.
Puta boja. Havent dormit dues hores, ha vingut a la sessió de primera hora, inspirada en un context històric no precisament apte per a algú que està donant la volta al rellotge. La seva carta de presentació és impecable.
Comença la sessió i la pel·lícula acaba sense més. Ha estat entretinguda, però tampoc era una obra mestra. Bones interpretacions i un guió senzill. La comentem mentre anem cap als Cinemes Trueba, on fan un dels films més controvertits de tot el festival: Illang, The Wolf Brigade. Es tracta d’una obra ambientada en una hipotètica reunificació de les dues Corees, on dos bàndols renegats s’enfronten fins la mort. La premissa inicial pinta increïble. Però no. A mesura que avança, es converteix en un sense sentit d’acció mediocre, i la sala sencera s’adorm. Això sí, tothom es desperta de seguida que el protagonista, amb la tíbia i el peroné foradats per una mena de fletxa metàl·lica, es posa a gambar i a saltar com si no hi hagués un demà. Absurd.
Sortim emprenyats de la sala (o almenys jo) i busquem un lloc per dinar. Casualment en trobem un ben bé al costat del cinema, on fan menús bastant assequibles. En Marc i la Ylenia es posen al dia mentre jo surto a fumar. El de la digestió. Mentre m’acabo de posar a punt per anar a fer feina. Col·locat però precís.
Són dos quarts de quatre i la Irene surt del restaurant perquè ha d’agafar el tren. Em quedo clavat al terra només de veure com creua la porta. Els meus músculs estan rígids i són incapaços de reaccionar davant de qualsevol amenaça. Es fica la mà a la butxaca. Un ganivet? Verí? Àcid clòric? No. Em dona el programa amb les pel·lícules programades i seguidament em fa dos petons a la francesa, abans de marxar somrient, joliu, com una nena que surt de casa els avis després de menjar-se uns bons canelons de carn. La trobaré a faltar.
Amb la Ylenia compartim experiències laborals. Ella treballa en un cinema de Barcelona i comprenc a la perfecció les seves sensacions pel que fa als clients. Els cinemes acostumen a tenir un públic molt variat, i sovint et trobes gent despitada, mal educada, marrana o, fins i tot, boja. Compartim anècdotes mentre en Marc escolta com si fos un jove universitari presenciant una classe sobre matemàtiques complexes. A mitja conversa m’arriba un correu de l’organització avisant-me de la confirmació d’una entrevista la qual en tinc moltes ganes. Agustín Toscano, director de la pel·lícula El Motoarrebatador. Necessito saber el per què d’aquest títol tan original. Quan començo a llegir el correu hi detecto una impossibilitat. Tinc l’entrevista programada per un quart de dotze del dia d’avui, i ja són tres quarts de tres. Gràcies. A no ser que trobi una màquina del temps no sé com podré fer-li les preguntes. Decideixo enviar un correu d’indignació molt formal a l’organització demanant explicacions. Acte seguit m’arriba una segona confirmació, rectificant el dia de l’entrevista. Serà demà a la mateixa hora. Perfecte.
Com que no tenim cap altra pel·lícula programada fins les set, acompanyem a la nova incorporació fins la pensió, perquè es pugui instal·lar. Es queda amb el llit de la Irene, que ha deixat un buit existencial que acapara l’espai disponible, xuclant-nos la poca energia que ens queda. Però la Ylenia promet, i molt. Ens explica les seves fixacions amb la natura, i aprofitant els seus estudis de Biologia ens parla de les curiositats de les manta-rayas (com n’hi diu ella). Pel que es veu té una mena d’obsessió malaltissa amb tot allò que faci referència al mar. I ens encanta. En Marc i jo no tenim ni idea del tema, per tant, l’escoltem amb atenció. De sobte obra la maleta per endreçar quatre coses, i el primer que treu és un necesser carregat de pastilles. Em queda poca marihuana i ara mateix pot ser la meva salvació. És com una farmàcia ambulant. De suau a fort, ens canta el menú d’avui: “Aspirina, Almax, Paracetamol, Ibuprofè, paroxetina i benzodiazepines diverses. Segur que n’hi ha alguna que casa a la perfecció amb un bon crianza.
Passem l’estona parlant com veritables hipocondríacs i anem a al Principal, on ens espera la nova cinta de Carlos Vermut, Quién te cantará. La pel·lícula és una trama malatissa, que d’alguna manera, recorda a les obres de Yorgos Lanthanimos. Però no és una còpia. Ni molt menys. Si decidiu mirar-la, estigueu preparats per endinsar-vos en un huracà de sentiments contradictoris i malestar mental.
Quan sortim de la sala, la projecció ha transmès la seva essència a tota la ciutat. Als carrers la gent té la cara pàl·lida i beuen i mengen com si fos l’últim que faran a les seves quotidianes vides. Potser la derrota de la Real Societat hi ha influït d’alguna manera, però estic convençut que és per l’obra de Carlos Vermut, que s’ha estès com una plaga pels carrers principals sense deixar una pobra ànima que no se senti alienada de la seva miserable condició humana. Seguim amb les copes i els pintxos. Sobretot amb les copes, per intentar entendre el missatge que ha volgut transmetre el director.
Arribem a la pensió desfets, ja incapaços de controlar la nostra felicitat. Estem a punt de dormir, però les veus èbries del carrer no ens ho permeten. Qui ens estarà cantant?
