SIMBIOSI Isabel Del Rio & La Font de Mimir

0
991

En aquesta segona entrega, coneixerem a un duet molt rialler, format per l’escriptora, lectora i editora (i més –ores) Isabel Del Rio Sanz, i el seu llibreter preferit, Carles de La Font de Mimir. Ella, a més d’articles i contes, ha publicat “Casa de títeres” Maikalili, “La casa del torreón” La Galera/ Otros Mundos, “100 cosas que hacer en Barcelona” Cossetània/ Lectio i, fa res, “La vident de la lluna plena” Columna/ Kailás); ell, és el responsable de la llibreria més dinàmica de Nou Barris.

unnamed-1

Com us vau conèixer?

Isabel— Ja fa uns quants anys, ara que ho penso. Organitzava una trobada amb Otros Mundos a la Biblioteca de Vilapicina i la Torrellobeta i em van parlar de La Font de Mimir, així que hi vaig anar per veure si volien ser-hi i vendre els llibres. De seguida vam connectar i vam quedar per tornar-nos a veure i ajudar-lo amb la dinamització cultural i la visibilitat de la llibreria.

Carles— (Riu.) Va aparèixer, un bon dia per la llibreria, perseguint el meu ajudant des de la Biblioteca.

Com va néixer la llibreria?  

Carles— Doncs vaig haver de decidir si seguia amb el negoci familiar— una papereria- llibreria i empresa de material d’oficina— o independitzar-me, i com que a la meva dona i a mi sempre ens havia fet il·lusió muntar una llibreria, doncs vam aprofitar l’ocasió.

 

L’escriptor neix o es fa?

Isabel— Crec que ambdues coses. Hi ha escriptors que neixen amb aquest neguit i d’altres que se’l troben pel camí. Això sí, per molt “do” que tinguis, sense treballar-lo, escriuràs molt, però no seràs un bon escriptor… Per la meva banda (riu), faig el que puc i no deixo de treballar i aprendre!

Quan vas sentir-te escriptor/a?

He estat creadora d’històries des de ben petita. No sabia llegir i ja n’inventava, però encara ara se’m fa estrany dir-me escriptora. Escriure, crear mons, personatges i arribar als lectors, és el que em dona vida, però no sé si mai m’hauria atrevit a ficar-me en el món editorial si no hagués tingut el suport d’alguns “profes” i de la meva “yaya” quan van llegir “Casa de títeres”.

Isabel & Carles1El llibreter fa la llibreria o la llibreria fa el llibreter?

Carles— Les dues coses, m’imagino. És evident que els llibreters, poc o molt, donem el nostre toc mentre escollim quins llibres preferim i aconsellem. Però jo he après molt a la llibreria. Diguem que jo era molt lector d’un tipus determinat de llibres, i d’ençà que tinc la llibreria he hagut de llegir-ne d’altres en els que mai m’hauria fixat… I m’encanta! Així que la llibreria i jo ens hem anat auto-modelant. I afegiria que els clients també influeixen molt en la llibreria i en el llibreter, de forma positiva!

2011-11-19 12_12_54Es pot viure de vendre llibres?

Depèn de les aspiracions que tinguis! No et permet gaires alegries, no, suposo que és bastant vocacional…

Vius d’escriure o escrius per viure?

Isabel— Visc per escriure, però també treballo al món de l’escriptura per viure. Es quasi impossible guanyar-te el pa amb les teves històries, però no em sap gens de greu haver de fer de lectora, correctora, editora, dinamitzadora, etc. per poder pagar el lloguer (riu). M’ho passo d’allò més bé! I ja ho diuen: per ser feliç, hem de transformar els nostres hobbies en la nostra feina.

Creieu que es llegeix prou? Quin penseu que és o on està el problema?

Isabel— Es llegeix i hi ha veritables devoradors de llibres, però també hi ha molta gent que no coneix el plaer de la lectura i pensa que llegir es avorrit. Quan escolto algú que em diu que no gaudeix de la lectura penso “això és que no has trobat el TEU llibre”, perquè una vegada que et troba, una historia et porta a una altre.

Carles— Mai es llegeix prou! I no provoca sobredosis! (Riu.) Per una banda, no es dóna gaire importància al fet d’estar informat i de culturitzar-se. Això vol dir que la lectura es prengui com a oci, que no està malament. I, per altra, en l’actualitat tenim a mà moltes alternatives d’oci més directes i que requereixen menys atenció, sobretot per a nens i joves, en etapes en què es forma l’hàbit de lectura.

Creieu que les llibreries són o han de ser una mena de centre cívic cultural?2012-03-03 12.26.01

Carles— S’ha d’aprofitar per a ser-ho i li dóna un valor afegit al negoci. Ja que tenim un cert interès cultural i ens agrada, fem-ho! A més ens serveix per atreure gent a les llibreries. Els casals i les biblioteques tenen prou oferta, però mai està de més.

Isabel— El problema és la imatge que tenim del que és oci i del que no ho és. A vegades sembla que la cultura sigui un rotllo, i la lectura és un vici al que ens enganxem de petits, per imitació i per devoció. Malauradament, els llibres recomanats a les escoles sovint no son els més adients, divertits i engrescadors…

Sou d’e-book o de paper? Que n’opineu dels primers? Com veiuu el futur dels segons?

Carles— Paper, és clar! (Riu.) Com a tot, l’e-book és el futur, i suposo que acabarà imposant-se d’alguna manera. Té moltes avantatges,  a l’hora de desplaçar-te o per no haver d’ocupar lloc en cases cada cop més petites. Però el llibre de moment sobreviurà. Els lectors preferim el paper, l’olor, el tacte, el romanticisme ritual d’obrir un llibre nou i passar-ne les pàgines… El que pot ser és que quedi reduït a uns quants nostàlgics i es converteixi en un objecte de culte, com els vinils.

Isabel— Dels dos. Llegeixo paper perquè em transmet emocions que l’e-book no, però l’e-book em permet dur a sobre un munt de títols sense ocupar gaire espai ni fer gepa (riu). Crec que els dos poden conviure perfectament, però tenint en compte quins son els pros i contres de cadascú, i què ens poden aportar. El més important és que es llegeixi!

unnamed-3Què és el que més t’agrada del que has escrit?

Isabel— És molt difícil escollir-ne un, son els meus nens (riu), però si hi ha una historia amb la que em sento identificada és “La casa del torreón”. Hi ha els meus malsons i els meus pensaments. De tota manera, la “Casa de títeres” va ser la meva porta d’entrada al món editorial, els relats de “LoveFool” han estat moments de la meva vida i experiències que he traspassat al paper, les meves passejades per Barcelona van donar vida a “100 Coses per fer a Barcelona almenys una vegada a la vida”, i “La vident de la lluna plena” va néixer de la meva baralla del Tarot… És molt difícil escollir-ne només un! (Riu.)

Sobre què o qui t’agradaria escriure alguna dia?

Sobre el que de veritat penso, sento i veig. M’agradaria poder ser totalment sincera, tot i que mai ho digués a ningú i tothom pensés que és ficció. Però crec que és el més difícil, no amagar-te rere subterfugis…

Quin és el llibre que més alegries t’ha donat i/o que més has venut?2013-11-23 19.14.49

Carles— “Sin pecado concebido (Pez de Plata) de Sergio Escolano. És el que més he venut. I em van dir que sóc la llibreria que més unitats ha venut a tot el món! (Riu.) Però té raó de ser, és clar: l’autor és un amic meu i va fer una presentació genial a la llibreria. A més, sembla que té molta família i amics amenaçats que han hagut  de comprar-lo… Però, que consti, que el llibre està molt bé i és molt divertit!! Ah! I també em va fer molta il·lusió l’últim llibre de la Isabel, “La vident de la lluna plena de Columna,  i que fes la primera presentació amb nosaltres.

Hi ha algun llibre que preferiries no vendre o has escollit no fer-ho? Per què?  

És que hi ha cada llibre…! Hi ha molts que em desagrada vendre, sobretot quan toquen temes polítics o quan trobo que són llibres que o bé no aporten res o bé directament considero una estafa. De totes maneres, no em nego a vendre res. Tinc les meves pròpies idees, però no considero que ningú tingui dret a censurar les d’un altre. Els llibreters hauríem de ser els últims que “creméssim” llibres… De totes maneres sí que hi ha llibres als quals no dono publicitat; és a dir, si me’l demanen, el tinc o el demanaré, però no hi donaré cap publicitat. Una vegada un client va posar la biografia de Rajoy a l’apartat de terror per fer una foto de broma i ja no la vaig canviar de lloc. Em va semblar prou encertat…

La primera lectura que recordis.

Isabel— “El libro de arena” de Borges, “Hamlet” de William Shakespeare i un conte desplegable de Poe.

Carles— Tinc molta mala memòria… Recordo passar molta estona de petit amb “El meu primer Sopena” i, com a lectura, les histories de l’”Alfred Hitchcock y los tres investigadores”.

L’última.

Isabel— “Tres abuelas y un cocinero muerto” de Minna Lindgren.

Carles— “La vident de la lluna plena  de la Isabel.

Una recomanació i perquè.

Isabel— “La nieta del señor Linh”, una historia plena de tendresa que ens parla d’una amistat més enllà de les paraules.

Carles— En tinc moltes… (Esbufega.) D’entrada diria “Sin pecado concebido”, del que he parlat abans. Ja he dit que conec l’autor i no voldria represàlies… (Riu.) Hi ha un altre que em va agradar especialment, “La calavera del sultán Makawa” de Rudolf Frank. Em va atreure la història del llibre, d’autor jueu-alemany i que va ser cremat pels nazis. Vaig voler entendre quin perill podien veure-hi i vaig comprovar que, efectivament, el problema era que eren imbecils… Amb perdó. És un llibre pacifista, molt maco, sobre un nen que és reclutat pels alemanys a la Primera Guerra Mundial, i critica aquesta amb els seus ulls de nen. El recomanaria sobretot als joves!

Un lloc per llegir.

Carles— Jo sóc de llegir al llit. M’encanta llegir abans d’anar a dormir, però llegiria a tot arreu. Sempre porto un llibre a sobre, per si les mosques…

Isabel— Sota un arbre o a un terrat.

Una llibreria i un record.

Isabel— La papereria-llibreria que hi havia al meu carrer quan era petita, on vaig descobrir l’amor als llibres.

Un/a autor/a i un record.

Carles— Com a lector no sóc seguidor d’autors, de fet no acostumo a fixar-me en l’autor que llegeixo… Això no deu ser gaire bo pel negoci, oi? (Riu.) Però si he de dir-ne algun, en diré dos: el Sergio Escolano, per allò de les represàlies i tal, i la Isabel Del Rio, per que és la primera autora que he conegut “en directe”, de la que estic aprenen moltes coses sobre el que hi ha a l’altra banda del llibre.

I com a record, fa poc em va quedar molt gravada la sensació de vuit i de tristor de quan vaig acabar La vida y la muerte me están desgastando” de Mo Yan. Mai havia tingut aquesta sensació al saber que ja no sabria rés més d’aquells personatges… Va ser terrible!

 

Teresa Roig

Comparteix
AnteriorMad Max: furia en la carretera
SegüentFestival de cinema a la fresca de Manlleu
Teresa Roig
Teresa Roig (Igualada, 1975) col·labora des de jove en publicacions i edita contes en tot tipus de mitjans i reculls. Després de treballar durant anys en el sector audiovisual, actualment compagina l’escriptura amb la maternitat. És autora de "L'herència de Horst" (Alisis, 2007), "Pa amb xocolata" (Alisis, 2009), "El primer dia de les nostres vides", Premi Roc Boronat 2010 (Proa), "El blog de Lola Pons" (Columna, 2011) i "L'arquitecte de somnis"/ "El arquitecto de sueños" (Columna/ Roca, 2013). Podeu seguir-la a Facebook i a través d'algun dels seus blocs: el literari o el personal.

Deixa una resposta: