Renfe, línia tres cap a Barcelona. Per algun motiu astrològic que no arribo a creure’m ni a comprendre, la Renfe va a l’hora. No estic segur de si agafar-lo o esperar el següent. Quan alguna cosa transcendeix l’ estatus quo, les alarmes comencen a sonar dins el meu crani. De moment no he vist cap notícia, fora de les habituals, que fes referència a amenaces terroristes o a alguna catàstrofe natural. Tampoc m’ha semblat veure que hagi millorat el servei. Decideixo pujar. Tot o res. Els seients segueixen fotent fàstic, el tren tremola en una mena de bucle infinit d’hipotèrmia ferroviària i les senyores que parlen per telèfon anuncien les banyes que li ha posat en Pepe a la Josefina com qui anuncia el final de les rebaixes. Senyora, no ens importa com de llarga la tingui en Pepe, i molt menys que la Josefina l’hagi fotut fora de casa. Tinc ganes de cargolar-me una cigarreta i tirar-li el fum a la cara. Amb mala hòstia. Amb menyspreu. Com segueixi així, a qui fotran fora és a ella. I a coces. Bé, l’estatus quo segueix pràcticament inalterable, com la migració de les orenetes durant la primavera. Puta senyora, calli.

Quan arribo a Barcelona em dono compte que he de fer transbord perquè la sessió que anem a veure és als Verdi. Si no fos perquè aquesta vegada no porto marihuana a sobre, estaria fent molts jocs de paraules. El problema és que aquesta setmana soc pobre i no em puc permetre la mala vida, encara en tinc prou amb fumar tabac mentre espero que arribin dues companyes. Les veig de lluny, van ben carregades. Després del meravellós moment de sentimentalisme de la trobada, arriba l‘estrés de recollir les entrades.

Hi ha una cua relativament llarga i jo sense porros. És pitjor que fer cua a Port Aventura, ja que gran part de la gent no sap per què fa cua. Es tracta d’un fenomen comú a Barcelona, fer cua sense saber el per què. Al tractar-se d’una ciutat on es duen a terme activitats tant diverses, la gent es torna boja i es posa a fer cues allà on no n’hi ha. És el més similar a veure un famós. El famós camina tranquil pel carrer fins que algú el reconeix i s’hi acosta. Acte seguit, tots els que fins fa cinc minuts no s’han atrevit a dir-li res estan rodejant-lo en una producció il·limitada de selfies amb morros, amb llengua, picant l’ullet o intentant baixar-li els pantalons. Una analogia collonuda, perdoneu que us ho digui.

Entrem a la sala sense tenir clar si érem nosaltres qui fèiem cua o era la cua la que ens feia a nosaltres, encara que tant li fa perquè ja estem asseguts menjant sushi i bevent cerveses. La pel·lícula escollida és Hotel Mumbai, d’Anthony Maras, basada en el documental de 2009, Surviving Mumbai. La cinta compta amb un repartiment excels i una fotografia molt cuidada, el gran problema és que es basa en els atemptats islamistes que es van produir a Bombai el 2008. Tota el metratge son trets i granades dirigides a civils. Des que comença fins que acaba. La tensió que es genera des del principi de la pel·lícula resulta insuportable per part de la majoria, però tots ens quedem perquè ens agrada el morbo. És innegable. Salten crèdits i anem al lavabo; les tres cerveses han fet mal.

Fem carrer i metro fins arribar a l’Ovella Negra, on ens trobem amb un grup de joves que busquen cocaïna perquè un d’ells es casa. Quan m’hi acosto és el primer que em demanen. Jo els hi dic que no en tinc però que conec a gent molt influent i que el subministrament de pols blanca s’ha esgotat en tota l’àrea metropolitana després de l’últim concert de Víctor Manuel. Per algun motiu astrològic que no arribo a creure’m ni a comprendre, em creuen i em conviden a una cervesa. Una gerra. A aquestes alçades de la nit ja no m’hi veig, però he d’intentar pair com sigui aquest parell d’hores que hem estat al cinema.

Perquè la meva pregunta és: cal? Cal ensenyar com han massacrat a sang freda i reproduir els mateixos escenaris amb finalitat o sense? Conscienciar, sí. Les bales maten, això ja ho sabem. Les persones maten, això també. Hi ha gent molt boja amb moltes bales al món. Això és amb el que m’he quedat. Tinc por de sortir al carrer. Terror real, no com les últimes pel·lícules de James Wan. Em sap greu no tenir res de bo per vosaltres, però aquesta dosi de realitat m’ha deixat fet pols. Pols blanca.

 

 

Deixa una resposta: