SEXE SEXE SEXE
A tots ens agrada el sexe, més o menys. Tots practiquem sexe, més o menys. Ergo tots hem tingut “la primera vegada”. Però què passaria si, en aquest memorable moment de les nostres vides, recordéssim que ja havíem tingut una experiència semblant, fa temps, amb un amic adult a qui quèiem molt bé, que ens feia pessigolles i que ens va fer coses… que no enteníem.
Por qué he matado a Pierre, premi al millor còmic del festival internacional d’Angouléme 2007.
Ens trobem davant d’una impactant confessió del guionista francès Oliver Ka, ajudat de la mà del dibuixant Alfred (Lionel Papagalli). Aquest últim, demostra un gran domini de la tècnica narrativa seqüencial. Donant a cada vinyeta el matís necessari per entendre la història i empatitzar amb el petit Oliver.
La infància del guionista parisenc es va veure marcada per les llissons d’uns avis catòlics, retrògrads, dels que diuen “si et toques la titola aniràs a l’infern…” i la figura d’uns pares progres, ateus i amb una relació oberta. En mig d’aquesta bipolaritat de referents aparegué a la vida del protagonista la figura del Pierre, un mossèn d’esquerres simpàtic i rialler, que es va fer amic dels pares de l’Oliver. Però sobretot d’aquest últim. Un estiu, en unes colònies, Pierre abusà sexualment de l’Oliver. Aquest tenia 12 anys i va viure la resta de la seva vida marcada per aquest esdeveniment fins al moment que, a tall de teràpia i expiació, escrigué aquest còmic i tornà al campament on va passar tot.
El que dóna més valor a la història és que no es relata de manera dramàtica i detallada, buscant el morbo o l’horror per part dels lectors. És simplement la necessitat d’una persona traumatitzada de passar pàgina. Donant lloc a un relat que ajuda a posar-nos en la pell d’un abusat i entendre el mal que pot fer a la psique d’un nen una experiència com la que es mostra. Que no s’enfoqui la història de manera auto compassiva no vol dir que no condemni i mostri el devastador que pot arribar a ser la pedofília.
Por qué he matado a Pierre és un exemple de la maduresa que ha assolit el mitjà del còmic amb el pas dels anys. Una història, que amb sobrietat i a través d’un dibuix infantil però a l’hora funcional, ens colpeix i ens mostra una de les realitats més fosques de la condició humana.