Tenim a tocar la cerimònia dels Oscars, un esdeveniment criticat i admirat a parts igual. Per uns, el dia en què Hollywood frueix mirant-se al melic i deixa que la resta del món ho contempli, per altres, una celebració per més glòria del setè art. Sigui com sigui tornarem a tenir catifa vermella, aglomeració d’estrelles de l’star system (alguna més estrellada que brillant), directors, guionistes, productors i tot el ventall de personatges rellevants dins el procés màgic -malgrat la digitalització- de crear pel·lícules. Molt han canviat i evolucionat els premis que l’Acadèmia de les Arts i Ciències Cinematogràfiques atorga anualment al “mèrit cinematogràfic” des la seva primera edició, un esmorzar privat a l’hotel Hollywood Roosevelt de Los Angeles el 16 de maig de 1929, fins a la 87a cerimònia que més de 100 països podran presenciar en directe i que tindrà lloc al Dolby Theatre de Los Angeles.
Personalment no he mirat mai una gala dels Oscars, les trobo avorrides com per fer l’esforç de llevar-me a hores intempestives, però sí que gaudeixo mirant talls i moments al youtube o per internet, repassant moments “històrics” d’edicions anteriors. Perquè ara, una gala com aquesta, ens pot semblar una entrega de premis a tenir més o menys en compte, però més enllà de la sumptuositat, la parafernàlia i dels criteris artístics i comercials darrera dels premis, difícilment en cap altra disciplina artística trobarem una aglomeració d’artistes de primer nivell (joves promeses, velles glòries i les estrelles del moment) reunits en un mateix espai. Potser en el camp de la música trobem una equivalència, però per influència directe del cinema. Pels que gaudim de la mitologia del cinema i ens agrada identificar en els actors trets dels seus personatges més emblemàtics, la gala dels Oscars és, sense cap mena de dubte, un esdeveniment a tenir en compte. Recordeu sinó la foto-autoretrat de l’any passat, imagineu-vos d’aquí 40 o 50 anys veure la foto i imaginar-se la gala amb ni més ni menys que Jaret Leto, Jennifer Lawrence, Meryl Streep, Ellen DeGeneres, Bradley Cooper, Channing Tatum, Julia Roberts, Kevin Spacey, Brad Pitt, Lupita Nyongio i Angelina Jolie. És com si ara poguéssim mirar una foto amb Gary Cooper, Gregory Peck, Katherin Hepburn, Vivan Leight, Bob Hope, Charlton Heston, Jason Robarts, Paul Newman, Lauran Bacall, Frank Sinatra i Robert Mitchum. La simple imatge d’aquestes estrelles ja ens evoca a la nostra ment tot un seguit de fantasies cinematogràfiques i glamuroses.
Ja des del moment de les nominacions la maquinària s’accelera i va creixent l’expectació entorn de les pel·lícules i dels nominats. Cap any s’escapa d’alguna “polèmica”. En la present edició molts s’han posat les mans al cap per la no nominació de la pel·lícula d’animació Lego the movie, o la omissió en les nominacions del film Selma protagonitzat, dirigit i produït majoritàriament per professionals negres (contrastant amb el llunyà 2001 on millor actor i actriu van ser per Denzel Washington i Halle Berry respectivament). Polèmiques que a vegades van rematades per “sopreses” en els premis. Com l’any 1979 on tothom es debatia entre Apocalypse Now de Francis Ford Coppola i All that Jazz de Bob Fosse (Empieza el espectáculo) i qui es va emportar l’estatueta va ser la petita i modesta (però no per això pitjor) producció Kramer vs. Kramer de Robert Benton.
Per tot aficionat al cinema, aquest any és una molt bona edició, tenim competint per millor pel·lícula 4 films, dels 8 que s’han nominat, que sense cap mena de dubte seran recordats (recordem que el 2009 es va passar a nominar 10 films i, dos anys després, es va tornar a modificar el reglament deixant que la llista final de nominats pugui oscil·lar de 5 a 10 pel·lícules). Tenim una obra mestra a la vegada un prodigi narratiu i una proposta arriscada, rodada durant 12 anys amb els mateixos actors. Boyhood. Tota una fita del cinema dirigida per Richard Linklater, un director que s’ha mogut sempre en l’escena alternativa però que té una trajectòria molt i molt interessant. Tenim una peripècia visual d’alta complexitat com Birdman, d’Alejandro González Iñarritu, rodada com si fos tot ella un pla seqüència (com si l’haguessin rodat sense interrupcions i fent servir la mateixa càmera tota l’estona). Tenim dues propostes més que, pel sol fet de tenir darrera la càmera dos directors de prestigi, seran films a ser revisitats periòdicament en un futur. Per una banda Grand Hotel Budapest, un film colorista, extravagant i divertit que se situa entre les millors obres del seu personal director, Wes Anderson. I Sniper, una controvertida pel·lícula bèl·lica, d’ambigüitat moral, amb un gran actor protagonista i plena d’imatges sòbries rodades amb el classicisme del seu veterà i reputat director, Clint Eastwood. Poc ha d’envejar aquesta edició la del 1974 on van confluir Chinatown de Polanski, Lenny de Bob Fosse, La conversación de Coppola i El Padrí II també de Coppola. També és l’any en què Bradley Cooper és nominat per tercera vegada consecutiva, i passa a ser el desè actor en assolir aquesta fita, com Marlon Brando (1951-1954), Al Pacino (1972-1975), Gregory Peck (1945-1947), Gary Cooper (1941-1943), Jack Nicholson (1973-1975), Russel Crowe (1999-2001), Richard Burton (1964-1966), William Hurt (1985-1987) i Spencer Tracy (1936-1938).
Pel què fa als premis Oscar en si, podríem dedicar-nos a lamentar els greuges històrics i del fet que no hagin guanyat mai en competició personatges com Alfred Hitchcock, Stanley Kubrick, Lauren Bacall, Ava Gardner, Greta Garbo, Kirk Douglas, Peter O’Toole, Cary Grant, Steve McQueen, o Edward G. Robinson. Però per això hi ha els Oscars honorífics, que han servit no només per homenatjar trajectòries sinó que en alguns casos han fet també la funció de disculpa. Malgrat tot, no és d’estranyar que Peter O’Toole estigués a punt de refusar l’Oscar honorífic el 2003 perquè creia que encara el podia guanyar actuant (de fet va anar de ben poc quan el van nominar a millor actor l’any 2007), o que el geni Hitchcock rebés el guardó honorífic amb un escuet “moltes gràcies”. Però tenim grans moments a les gales que val molt la pena recordar, com les flexions de Jack Palance després de recollir un Oscar a millor actor secundari el 1992 per demostrar que seguia en plena forma als 72 anys, el petó d’Adrian Brody a Hale Berry el 2003, el discurs d’acceptació de Julia Roberts el 2000, l’espontani despullat mostrant les seves “petiteses” quan l’ocurrent Davin Niven es disposava a entregar un premi el 1974, l’aparició de Kirk Doulgas el 2012, el crit de “Pedrooo” de Pénelope Cruz el 1999, Kathryn Bigelow convertint-se en la primera dona en guanyar el premi a millor direcció el 2010, Martin Scorsesse demanant que tornin a mirar el sobre per si hi ha hagut un error en premiar-lo com a millor director el 2007, Samuel L. Jackson que se li escapa un “merda/shit” al sentir que el guanyador de l’Oscar a millor actor secundari del 1994 és Martin Landau, les llàgrimes d’alegria de John Huston en veure com la seva filla Anjelica s’emportava l’Oscar a millor actriu secundària pel seu paper a l’Honor dels Prizzi, dirigida per ell mateix (John Huston, un director que ja havia ajudat a guanyar l’Oscar al seu pare, Walter Huston, dirigint-lo a la magnífica Tesoro de Sierra Madre), un jovenet Clint Eastwood sortint a presentar un premi reconeixent que no entenia com l’havien triat a ell que no havia dit més de dues frases seguides en pantalla (just acabava d’interpretar algun spaghetti western i Harry Callaghan).
Tenim anys on en alguna de les categories principals els nominats senzillament treuen l’alè, com el 1962 on Gregory Peck es va emportar l’Oscar a millor actor per Matar un Ruiseñor deixant asseguts a la butaca els nominats Burt Lancaster (El hombre de Alcatraz), Jack Lemon (Dias de vino y rosas), Marcello Mastroianni (Divorcio a la italiana) i Peter O’Toole (Lawrence of Arabia). O el 1985, on trobàvem uns nominats a millor director tant diferents i tant prestigiosos com Sydney Pollack (Memòrias de Àfrica), John Huston (L’honor dels Prizzi), Akira Kurosawa (Ran) i Peter Weir (Único testigo), sabríeu dir qui va guanyar? O el 1951, i deixo aquest llistat aquí, on Marlon Brando (Un tranvia llamado deseo), Montgomery Clift (Un lugar el en Sol), Arthur Kennedy (Nuevo amanecer) i Frederic March (Muerto de un viajante) van veure coronar Humprey Bogart per La reina d’Àfrica mentre una joveneta Lauren Bacall no badava boca contemplant el seu radiant espòs.
Aprofitant la menció de la Lauren Bacall, anem a un altre tipus de moments, molt sentits, de la gala. Em refereixo a quan es recorden, passant un seguit d’imatges, els companys de professió que han mort durant el darrer any. Sempre hi acostuma a haver casos significants i emotius, però aquest 2014 ha set tràgicament singular en aquest aspecte. Per una banda, tenim els veterans de torn, Elly Wallach i Richard Attemborough. Dos personatges que han regalat grans interpretacions i grans moments al setè art. Tenim una icona i llegenda, la abans mencionada Lauren Bacall, l’esguard felí de Hollywood, l’actriu de veu greu que ens va ensenyar a xiular a Tenir o no tenir (1944). Una personalitat amb prou caràcter com per afiançar-se i fer-se respectar dins la indústria sense haver de portar sempre l’etiqueta de “la dona de Bogart”. Són pèrdues tràgiques i, en el cas de la Lauren Bacall, simbòliques, però estem parlant de jovenets de més de 80 i 90 anys. Més afectats seran els records per Phyllip Seymour Hoffman, sens dubte dels millors i més solvents actors contemporanis, i Robin Williams, qui ha marcat tota una generació cinematogràfica amb els seus papers entre la dècada dels 80 i 90 i qui gaudia de molta estimació personal i emocional entre actors i directors de Hollywood. De ben segur que seran mencionats en més d’un discurs d’agraïment.
També en aquest sentit, trobem a la història de les gales algun moment certament emotiu i dramàtic. Em refereixo precisament al 1977, quan Bob Hope, presentador de l’acte, enviava un missatge de suport al “Duc” John Wayne, la cèlebre icona del cel·luloide, el centaure del desert, l’home tranquil, qui realment va matar Liberty Valance, l’encarnació del salvatge oest, que estava a Boston en ple tractament contra el càncer (malaltia que s’atribueix al rodatge de El conquistador de Mongolia el 1956 al desert de Utah, a tocar d’un camp de proves nuclears. Ell i 40 membres de l’equip van acabar desenvolupant càncer), i el 1978, amb la batalla perduda i amb només 2 mesos de vida per davant, John Wayne apareixia a la gala per entregar el premi al millor film de l’any i s’acomiadava, mirant al públic aplaudint dempeus sabent que era el darrer cop, dient que estaria molts anys més entre els espectadors.
Tenim, com no, moments històrics i necessaris com els 12 minuts d’aplaudiments (l’ovació més llarga de la història dels Oscars) que va rebre un emocionat Chaplin al recollir el seu Oscar honorífic el 1972, i és que Charlot portava 20 anys repudiat de Hollywood per les seves idees progressistes i d’esquerres. O Christopher Reeve, amb la lesió medul·lar que l’havia deixat en cadira de rodes, pujant a l’estrada a la gala del 1996.
Tenim absències memorables. Marlon Brando enviant a recollir una activista -falsa- nativa americana el seu segon Oscar pel paper de Vito Corleone el 1972. Geroge C. Scott quedant-se a casa mirant un partit d’hoquey la nit que li entregaven l’Oscar per ser Patton (dir interpretar es fa insuficient) dos anys abans de Marlon Brando. Woody Allen perquè la nit dels Oscars sempre té concert de clarinet (excepte després de l’atemptat de l’11-S que va aparèixer a la gala per homenatjar New York), guanyi Oscars per Annie Hall o no. Tenim els Oscars pòstums, com el de Peter Finch (Heath Ledger no va ser el primer) per Network el 1976, curiosament encarnava un presentador que es suïcidava en antena, i Heath Ledger, ara sí, per fer de Joker a El Caballero Oscuro el 2009.
Estarem expectants per si la gala del 22 de Febrer ens regala alguns moments emotius i records que valguin la pena emmagatzemar al nostre imaginari cinematogràfic i també per veure quin film recull el testimoni de Wings (Alas), el primer llargmetratge en recollir l’Oscar -l’únic aspecte inalterable dels premis des de la seva creació- a millor film de l’any.
Com a aficionat al cinema crec que el 2014 serà recordat com l’any de Boyhood i, en conseqüència, m’agradaria que la 87a edició dels Oscars coronés el magnífic film de Richard Linklater.