Revenge és el debut de la directora i guionista francesa Coralie Fargeat, una contundent pel·lícula de supervivència que encaixa a la perfecció dins del subgènere conegut com a Rape and Veangance: després de ser violada, apallissada i donada per morta en mig del desert, la Jennifer (Matilda Lutz) iniciarà una violenta venjança contra els tres homes culpables.

L’apartat audiovisual de la pel·lícula és impressionant. Des del primer moment deixa de banda el to àrid i auster del cinema de gènere dels anys 70 i ens enlluerna amb una fotografia impactant, colors saturats, soroll i efectes de tot tipus… És un videoclip de 100 minuts que, en ocasions sembla un collage de fotos d’instagram (viratges, degradats de color, filtres de tot tipus…). No hi ha dubte que la directora es dirigeix a  una audiència jove, acostumada a aquest llenguatge, i no a espectadors que busquin un cinema més clàssic. Una mica d’Alexandre Aja (Alta tensión, Las colinas tienen ojos), una mica de Fury Road…. Tot passat pel turmix i llançat a la pantalla sense miraments.

Aquesta cerca de bellesa, estil i impacte porta a moments realment absurds que volen evocar un sentiment profund, però que no aporten res a la trama: la poma mossegada que es va podrint, els insectes i aranyes ofegats en tot tipus de fluids corporals… Però no li busqueu lògica ni coherència; deixeu-vos emportar pel deliri i tot anirà bé.

Revenge és una successió d’escenes hiperviolentes rodades amb un ritme trepidant i una obsessió perversa pels detalls (ferides obertes, ferros roents, litres i litres de sang…). Un espectacle sense fre i sense límits on tot s’hi val, fins a arribar a la paròdia. Les accions dels personatges no tenen cap sentit i desafien qualsevol lògica, però no li podem demanar més a una pel·lícula que es diu Venjança. O sí?

Em va saber greu que la directora i guionista no explorés altres vies que la pel·lícula apunta. S’ha destacat la força del personatge principal, però no és una pel·lícula feminista. Amb un parell de canvis de guió, podríem canviar la noia per un noi i estaríem davant de la mateixa pel·lícula. M’agradaria que aquest càstig que s’infligeix sobre els homes no fos només físic sinó també moral o social. Tot plegat, no per aconseguir una millor pel·lícula, sinó per fer-la més memorable.

Revenge s’oblida cinc minuts després d’haver sortit del cinema. El seu visionat requereix un ambient festiu i el de Sitges és ideal, però cada any arriben 10 pel·lícules iguals al festival. D’aquí a cinc anys, no tindrem cap record especial per Revenge. Si us la vau perdre, la podeu recuperar a les 12 h de terror de Molins de Rei, allà també us ho passareu teta. I si no és així, encara us queda l’oportunitat de fer-vos a casa una marató de terror en bona companyia i amb una caixa de cerveses o el que considereu adient. Però recordeu un dels millors consells que ens deixa de la pel·lícula: no barregeu armes i drogues dures.

Comparteix
Anterior‘Stranger Things’. On ens vam quedar?
SegüentPalmarès de la 5ª edició del festival protesta
Sergi Calle

Vaig estudiar periodisme i treballo com a tècnic municipal. Dedico el temps lliure a la meva família, els llibres i el cinema. Cinèfil empedreït i espectador heterogeni, amant de tots els gèneres, estils i filmografies. No sabria dir quina és la meva pel·lícula favorita, però m’agrada veure cinema, parlar sobre cinema i també compartir el cinema: cada dimarts a Cineclub Vic i cada juliol al Festival Nits de cinema oriental.

Deixa una resposta: