Hem passat Nadal i tenim els reis a tocar. Si hi ha algú buscant idees per regalar a un cinèfil (o regalar-se) aprofito aquest article per recomanar un parell de clàssics europeus que s’han editat al nostre país durant aquest 2017 en edicions restaurades.

La primera d’elles és un film francès del 1960, Los ojos sin rostro (Les yeux sans visage), dirigida per Georges Franju. La pel·lícula és una història entre el fantàstic i el terror on noies joves de París desapareixen sense deixar rastre i són utilitzades en sinistres i tràgics experiments de transplantament facial. És una obra mestra, rotunda. No espereu sang a raig ni una processó de cares desfigurades. Tot i que en alguns moments la cinta és més explícita del què un esperaria en una obra filmada el 1960 (set persones es van desmaiar quan es va estrenar al festival d’Edinburgh), la seva principal virtut és la capacitat de mostrar-nos una història tan fosca amb un to i unes imatges d’alta càrrega poètica. Aquesta combinació resulta en una cinta que prioritza crear angoixa més que no pas por a l’espectador. Tot i que en una escena se’ns mostra com s’està extraient la pell de la cara d’una de les noies, resulten molt més inquietants i terrorífiques les escenes on el cirurgià dibuixa amb un llapis la línia per on farà les seves incisions a la cara de la víctima. La càrrega poètica es pot atribuir a factors com l’enigmàtica màscara que la filla del doctor porta en tot moment (en veure-la em va venir de cop la imatge promocional de La piel que habito d’Almodóvar), que configuren un rostre del tot intrigant però bell alhora; també hi ha els moviments de la noia, la manera de desplaçar-se i moure els braços semblen de ballarina, trets que li configuren un aire irreal, espectral però harmoniós. Al petit recull d’entrevistes que trobem als extres, Claude Chabrol (director destacat de la Nouvelle vague francesa i un mestre del cinema de misteri) diu de Franju que era un vertader poeta, dels quals n’hi ha molt pocs al cinema. Franju, al qual sempre li atreien els aspectes insòlits i fantàstics d’una història o fins i tot de la quotidianitat, reflecteix el seu gust poètic en escenes com en la que protagonista es passeja per la casa i passa per davant d’un mirall pintat de negre per evitar que s’hi pugui veure reflectida, o al final del film en l’escena amb els coloms. Una joia!

El segon film a recomanar és del mestre Luis Buñuel. El fantasma de la libertad (Le fantome de la liberté, 1974). La veritat és que no sé com qualificar o descriure la cinta. És pur surrealisme i s’acosta més a un episodi dels Monty Python flying circus que a una pel·lícula tal i com l’entenem. El film no segueix una història o argument, sinó que són un seguit d’episodis hilarants i estrambòtics connectats de manera imaginativa a través de personatges secundaris que fan de nexe entre una situació i la següent. Com a material extra hi trobem una entrevista al co-guionista i col·laborador de Buñuel durant 20 anys, Jean-Claude Carrière. Carrière precisament explica que el repte que tenien era el de mantenir l’interès pel film (pel què passa i pel què no passa) sense explicar una història i només presentant situacions diferents. La “llibertat” del títol fa referència a aquests personatges i situacions lliures d’una història i les seves limitacions. Buñuel buscava sempre l’espontaneitat en la seva obra d’acord amb el moviment surrealista. Per fer-ho, amb Carrière seguien una norma en escriure històries i guions: la regla dels tres segons. Quan un dels dos tenia una idea l’altre tenia tres segons per dir “sí” o “no” sense que el primer pogués protestar. Així evitaven que la “raó” intervingués en la presa de decisions en benefici de l’espontaneitat. I val a dir que a la pel·lícula hi ha episodis del tot hilarants: el matrimoni mirant-se postals de viatge i alterant-se com si fóssin postals eròtiques, la reunió de dues famílies benestants on conversen en una sala amb tasses de vàter com a seients i s’excusen per anar a la cuina a menjar (situada al fons a la dreta), o la que em va agradar més, l’episodi de la nena desapareguda que en tot moment és amb ells -fins i tot se l’emporten a comissaria per ajudar a fer el retrat robot!-, divertidíssim! Al llarg del poc més d’hora i mitja de metratge, desfilen per la pantalla grans noms del cinema francès i europeu: Monica Vitti (L’avventura, 1960; L’eclisse, 1962), Michel Piccoli (Belle de jour, 1967; Le mephris, 1963), Jean Rochefort (Le marie de la coiffeuse, 1990; El artista y la modelo, 2012), Michael Lonsdale (Moonraker, 1979; The name of the rose, 1986), entre altres. Buñuel deia que, de la seva filmografia, tenia certa debilitat per El fantasma de la libertad.

Molt bona nit de reis i que no us falti
bon cinema aquest 2018

Comparteix
AnteriorTop 10 de novel·les 2017 de L’escriba
SegüentAquest divendres al cinema…
Ramon Muns
Científic durant el dia, amant del cinema i la lectura a les hores lliures. M’agraden els westerns. La trilogia del Padrí és la referència, Sam Peckinpah el caràcter, Jim Jarmusch i Richard Linklater el present (me’n descuido tants…). El meu llibre preferit és “Seixanta anys d’anar pel món” d’Eugeni Xammar. M’agrada llegir de tot, però entre Proust i Montaigne hi és gairebé tot. Jaume Cabré és l’autor de qui he llegit més llibres.

Deixa una resposta: