Després d’una primera temporada brillant, una segona temporada acceptable i una tercera entrega desastrosa, els creadors de 13 reasons why han tornat a torturar els espectadors amb la que és, de lluny, la pitjor temporada. Per sort, es posa punt i final a aquesta sèrie que s’hauria d’haver quedat en només en una temporada que ens hauria deixat molt bon sabor de boca. Ara, en canvi, el que va començar com una sèrie que posava sobre la taula el bullying, el suïcidi adolescent o els abusos sexuals i com de lluny poden arribar aquests temes, s’ha convertit en un xiclet que de tant estirar-se ja no té color ni sabor.

La tercera temporada de la sèrie es va convertir en un thriller que se centrava en descobrir qui va assassinar en Bryce Walker més que no pas en els problemes dels joves, un pilar essencial de la sèrie que s’ha anat diluint per esdevenir, finalment, un producte de ficció més que no pas una sèrie amb voluntat de conscienciació, tal com ho va ser de bon principi.

Alerta, comencen els spoilers

En aquesta quarta temporada totalment irregular i sense una trama o una línia argumental clara, hi trobarem un Clay Jensen (Dylan Minnette) molt allunyat del personatge inicial. El mesurat de la colla perdrà el control dels seus actes i de la seva pròpia vida. La seva inestabilitat serà pertorbadora i perillosa, i fins i tot, se li apareixeran en Bryce i en Monty, la qual cosa generarà més angoixa i patiment per al pobre noi, alhora que provocarà més desinterès i indiferència per part l’espectador, ja que de tant que s’explota aquest recurs, el pobre Clay s’acaba fent pesat.

Les relacions personals entre els personatges també estaran descontrolades. En Zach entrarà en una espiral d’autodestrucció, l’Alex dubtarà de la seva sexualitat, la Jessica i en Justin aniran i vindran contínuament, l’Ani i en Clay s’ho deixaran… tot potes enlaire fins al punt que es perden totes les ganes de saber com continuarà cada història.

Entre tot això un grup d’alumnes del Liberty encara voldrà esbrinar què va passar realment amb l’assassinat de Bryce Walker i si realment va ser en Monty o no. Sí, noi… Encara estem així… En Diego i en Winston, amics d’en Monty, posaran les seves sospites sobre tots els membres de la colla. Així doncs, una altra línia argumental que no es nova i que, una vegada més, porta a l’avorriment.

Entre tot aquest desgavell, l’únic tema o trama realment interessant és la del control. La direcció del Liberty emprendrà mesures per controlar els alumnes del centre. Així doncs, comencen a aparèixer detectors de metalls, guàrdies de seguretat, càmeres de vigilància… Els pares també exerciran control sobre els seus fills, fins al punt d’intervenir els seus telèfons, llegir els seus emails i missatges i seguir la seva posició via GPS. En uns quants capítols podem apreciar un al·legat contra la sobreprotecció i el dret a la intimitat en l’entorn familiar i escolar. L’asfixiant situació desembocarà en una protesta cos a cos entre la policia i els estudiants. Un tema molt interessant pel que es passa gairebé de puntetes i una idea que s’hauria pogut explotar més si s’hagués posat al centre de la trama i no com un afegit a totes les mandangues anteriors.

La sèrie passa sense pena ni glòria durant nou capítols que no emocionen gens, que es fan eterns i que s’haurien pogut reduir a la meitat. Al final, en un intent de crear un colofó o un final memorable, els guionistes s’han decantat per la llàgrima fàcil i ens han col·locat un Justin Foley (Brandon Flynn) malalt de sida fins a tal punt que ja no se li pot salvar la vida i que s’anirà acomiadant dels seus companys fins a morir. Perdó per l’expressió, però l’últim capítol és un dramón digne de Nicholas Sparks. Total, que la cosa acaba amb en Clay Jensen fent un discurs de comiat durant la graduació exaltant, com no podia ser d’una altra manera, la vida i el fet d’haver sobreviscut a l’institut, una etapa dura.

En resum, podem dir que aquesta 4a temporada és un mal intent d’acomiadar els personatges, els quals es graduen. Sempre intento parlar d’allò que he vist, i no d’allò que m’hauria agradat veure, però està clar que s’ha perdut totalment l’essència de la sèrie i que tot plegat hauria guanyat valor posant, de nou, al centre de la trama els problemes dels joves com ara conductes autodestructives, les addiccions, el control parental, els dubtes envers el futur, els desenganys amorosos, la identitat sexual… Tot plegat, un final dramàtic en excés amb escenes del tot inversemblants que posen fi a una sèrie que de ben segur s’hauria hagut d’acabar a la primera temporada.

El millor

Que per fi s’ha acabat la tortura

El pitjor

El dramón final per intentar que oblidem, amb quatre llàgrimes, una temporada desastrosa.

 

AnteriorRafel Nadal visita la llibreria Muntanya de Llibres
Següent“El desorden que dejas”. Del llibre a la sèrie
Avatar photo
Soc filòloga clàssica i amant de tot allò que tingui a veure amb grecs i romans. Lletraferida de cap a peus que té com a ofici l'ensenyament i a més la correcció, la maquetació i l'edició de textos. Em passo el dia envoltada de textos, llibres i ordinadors. Amant de les fotos, els viatges i les històries.