Aquest passat cap de setmana, la nostra redactora, Irene Solanich, va fer una xerrada juntament amb la Georgina Armadàs al Saló del Cinema i les Sèries, el qual es va celebrar a l’Hospitalet de Llobregat. La xerrada, titulada Mort, art i cinema, va atraure un gran públic inquiet per saber-ne més del que s’amagava sota el títol. Empesos i motivats per la maldat es van endinsar dins la ment d’alguns dels millors criminals de la vida real i del cinema

Tot i que tenim d’allò més clar quina és la frontera de la llei, sempre tenim predilecció per als malvats. No és que ens posem de la seva banda, o sí, és que simplement ens intriguen i ens sedueixen. S’ha acabat l’era dels homes bons i heroics que salven el món dels malvats. Ara el que necessitem és saber-ne més. Per què un psicòpata no pot reprimir els impulsos? Per què un magnat dels diners no pot evitar tenir-ne més? Per què a vegades deixem descontrolar l’ira?

De malvats sempre n’hem tingut a les pel·lícules i sèries, però el més interessant d’ara és que ja no són els antagonistes, són els protagonistes. Narcos està protagonitzat per Pablo Escobar i no per l’Steve Murphy. S’ha escrit sobre Al Capone, però no sobre Eliot Ness. Tarantino gravarà una pel·lícula sobre Charles Manson, i no sobre Roman Polanski. I és més, fins i tot el Joker, diuen que tindrà pel·lícula pròpia!

Segons el doctor Guillermo Fouce “el bo sempre és un personatge més pla i més transparent. El dolent viu entre la penombra i és precisament aquest misteri el que ens crida”. Però és que la ficció encara ho ha sabut fer millor, ja que ens deixen les històries amb buits per tal que o bé la nostra imaginació, o bé in spin-off que els aporti més diners, ho ompli. No tenim ni idea d’on ve Anton Chigurh de No es país para viejos, ni tampoc sabem perquè Pennywise té aquesta obsessió tan malaltissa amb els nens. És el fet de voler omplir els forats amb el que puguem el que fa que sorgeixi el mite del malvat.

Chuck Klosterman, autor nord-americà, ja ho va dir una vegada; de nens tenim la imperiosa necessitat de voler ser el bé o l’heroi, és per aquest motiu que ens avenim amb en Luke Skywalker, d’adolescents passem a ser els gamberros i caradures, Han Solo; però d’adults qui realment ens atrau és Darth Vader. Però això Star Wars va necessitar poder posar-li humanitat a darrere. Tenim la necessitat vital de saber-ne més.

És tanta la fascinació que podem arribar a sentir per “el lado oscuro” que tenim la necessitat de poder-ne saber més. John Schwenk és un ciutadà nord-americà que ha portat la seva fascinació per aquest costat fosc fins al límit legal. Casa seva s’ha convertit en un museu de peces úniques: dibuixos i objectes trets de les mans de personatges de la història com John Wayne Gacy, conegut com el Pallasso Assassí (va violar i matar més de 33 nens) o Richard Ramírez, conegut com “l’acusador nocturn”, o fins i tot de Charles Manson, qui, malauradament no necessita presentació.

És precisament aquest vincle, aquesta frontera tant difusa el que uneix el crim, l’art i la ficció.

Deixa una resposta: