Com ja vaig dir a la crítica de No sabes lo que me cuesta escribir esto, les edicions de Blackie Books són un luxe que no us podeu perdre. Suposo que el fet que l’edités Blackie Books, una editorial que m’agrada per les edicions acurades i per posar al mercat llibres amb història i —con diu l’Arguiñano— “con fundamento”, va ser el que em va empènyer definitivament a llegir una biografia, un gènere que no em sol cridar l’atenció.

En Trevor, no gaire conegut a casa nostra, és un humorista molt conegut als Estats Units, ja que presenta el The Daily Show, un programa en què amb molt d’humor, ironia i sarcasme es parla d’aquelles coses absurdes que passen al país. He vist alguns programes i monòlegs per Youtube (us en deixo un de molt bo i amb subtítols!) i podríem dir que és el Gran Wyoming americà.

Noah va néixer a Johannesburg en ple apartheid. Alguns pensareu que ho va passar malament pel fet de ser negre, però encara ho va tenir més fotut: era mestís; el seu pare era blanc i la seva mare era negra, de manera que el seu naixement trencava totes les lleis del país (d’aquí el títol). Així doncs, va viure gran part de la seva vida en terra de ningú pel fet de no ser ni d’un bàndol ni de l’altre. En aquestes memòries, a voltes alegres i a voltes tristes, dures i amargues, l’autor ens narra com va ser la seva infantesa durant l’apartheid i la seva vida al llarg de la dècada dels 90. Exposa, des d’un prisma familiar i molt personal, com era no només la seva vida sinó també el país i la seva societat.

L’autor, que va viure en la pobresa, aïllat de la societat i marginat, al llarg del llibre posa especial èmfasi en la llengua, una eina que va obrir moltes portes a la seva mare. Així doncs, el jove Trevor va aprendre diferents llengües per integrar-se en un món de blancs o negres i en què no era ni d’una banda ni de l’altra.

El idioma trae consigo una identidad y una cultura, o por lo menos la percepción de estas dos cosas. Un idioma común dice: «somos iguales». Una barrera idiomática dice: «somos distintos». […] El racismo nos enseña que el color de la piel nos distingue. […] Sin embargo, si la persona no tiene el mismo aspecto que tú habla el mismo idioma, tu cerebro se cortocircuita porque tu programa racista no incluye esas instrucciones en el código.

 

Al llarg de la biografia també veiem com Noah analitza la situació dels països amb pocs recursos, i en especial el seu, que a més tenia un gran problema de segregació racial. Parla molt de racisme i d’oportunitats, però mai des d’un punt de vista rancuniós, sinó des d’un punt de vista de vegades crític i de vegades fins i tot humorístic tot i la serietat del tema.

Nos pasamos el día diciendo que uno tiene que hacer realidad sus sueños, pero uno solamente puede soñar con lo que es capaz de imaginar, y dependiendo de donde vengas, la imaginación puede ser muy limitada.

Da igual quién seas, todos cagamos igual. Beyoncé caga. El papa caga. La reina de Inglaterra caga. Cuando cagamos, nos olvidamos de nuestros aires y de nuestro estatus, nos olvidamos de lo famosos o ricos que somos. Todo eso se desvanece.

El llibre però, m’ha semblat un autèntic homenatge a la seva mare. Si Trevor Noah em desperta tendresa, esperit de lluita, superació… la seva mare és Déu! El seu fill ens la presenta com una dona valenta, moderna, avançada als seus temps, amb conviccions i creences molt fermes i amb una vida dura que més que viure-la… la sobreviu.

Mi madre no quería que su hijo estuviera en deuda con ningún destino. Quería que yo fuera libre para ir donde quisiera, hacer lo que quisiera y ser quien quisiera.

Només us puc dir que després de No sabes lo que me cuesta escribir esto y de Prohibido nacer, m’he reconciliat amb la biografia. Crec que ha estat perquè m’ha ajudat a reconciliar-me amb mi mateixa i m’ha fet veure que la vida és difícil, en major o menor mesura, per a tothom.

Deixa una resposta: