Dimecres, 11 d’octubre de 2017
Vaig agafar el cotxe després d’un matí mogut. Devia ser vora la una i, només d’haver cargolat una cigarreta, vaig trepitjar a fons l’accelerador en direcció al Festival de cinema de Sitges. Jefferson Airplane a la ràdio i prou maria a la jaqueta com per tombar en Bob. Bé, potser no tanta, però prou com per passar el dia sense amoïnar-me per si podria entrar al punt a l’auditori. Havia comprat dues entrades anticipades per internet feia una bona estona i, per tant, no m’havia de preocupar per haver de fer cues per trobar lloc.
Generalment, el festival de Sitges consta de dos tipus de localitat en una mateixa sala: numerades i no numerades, fet que provoca que cada dia de festival sigui un espectacle digne de admirar i gairebé tan terrorífic com les pel·lícules que se’ns mostren. Va ser arribar a l’Hotel Melià i veure com la gent entrava a les sales entre crits, trompades i corredisses després que un senyor, que tècnicament era l’encarregat de la seguretat, els hagués donat el tret de sortida. Havia aparcat el cotxe en un carrer de mala mort digne d’un pla llarg de Lars Von Trier, i la meva primera reacció va ser espantar-me, ja que no em podia fer a la idea de portar tanta herba enmig d’una munió tan violenta com aquella. Com que era el primer any i, com aquell qui diu la meva primera vegada a Sitges, vaig decidir que no seria mala idea fer una volta de reconeixement. El primer que vaig poder observar va ser una petita carpa on feien una experiència de realitat virtual. La cua arribava pràcticament fins la sortida de l’hotel, de manera que vaig pensar que el millor era buscar un bar per començar a agafar el ritme. Després d’una volta per les afores de l’hotel vaig trobar el bar oficial de la zona, on cobraven tres euros per una llauna de cervesa. Sí, tres euros. Em vaig posar a fer cua, i acte seguit un noi d’entre vint-i-cinc i trenta anys em va demanar si tenia un programa amb les pel·lícules que es projectaven, fet curiós ja que més tard vaig descobrir que ell en duia un a la butxaca de darrere els pantalons.
Vaig demanar tres cerveses i vaig anar a seure. El falcó maltès no va trigar a venir a la taula, on jo estava assegut cargolant un bon porro. Em va dir que es deia Liam. Era jurat. Pel que es veu, havia aconseguit l’acreditació després de participar a un concurs acadèmic de la seva universitat. Ho tenia tot pagat, cosa que vaig notar quan vaig veure la safata de menjar que duia: hamburguesa i patates, Coca-Cola, aigua, cervesa i una bossa de crispetes bastant gran. Vaig encendre aquella sarbatana i ens vam posar a parlar. La primera impressió que en vaig tenir va ser que feia ostentació de la seva condició de jurat, però després em vaig adonar que no ho feia amb un to repel·lent, sinó il·lusionat, i això li atorgava la condició absoluta de bon jan. Parlava un anglès perfecte i tenia un to molt correcte; en el seu vocabulari no vaig aconseguir captar cap mena de paraulota o insult. El que deia: un bon jan. Després de vint minuts parlant, jo ja portava una seca important i vam considerar que ja era hora de començar a entrar a sala. El vaig convèncer per venir 
amb mi al Prado a veure Blacula, una de les perles del terror de sèrie B que, lamentablement, ja fa anys que ha quedat enrere per les cadenes públiques i, per tant, costa de trobar si no la busques expressament. Vaig demanar una cervesa i vam entrar. Ell es va quedar a les butaques VIP i jo vaig anar a buscar una localitat decent on no pogués ni emprenyar ni ofendre ningú. Quan va començar la pel·lícula pràcticament ni m’hi veia, però cal dir que en aquest punt exacte d’alteració de la consciència és quan un més gaudeix de la sèrie B.
La pel·lícula va començar i es va acabar entre crits i aplaudiments. Durant la projecció, tenia la sensació que tothom em mirava tot i seure sol. En ser l’única persona que ni aplaudia ni cridava vaig quedar relegat a la condició de “tio insípid que mira pel·lícules amb una cervesa a la mà”, però no en vaig fer cas. Quan vaig sortir de la sala em vaig tornar a trobar amb en Liam i vam fer via altra vegada cap al Melià. Mentre caminàvem li vaig demanar què tal les pel·lícules que havia vist, i em va dir que no sabia si el seu paper com a jurat li permetia expressar la seva opinió. Encara no entenc què hi feia una persona com ell, tan rigorosa amb el reglament, anant amb una pítima amb potes com era jo en aquell moment. Al cap d’una estona, en Liam va anar a buscar la seva butaca de jurat i jo vaig tornar a la zona del bar a buscar més cervesa. Mentre esperava a la cua, em vaig encendre un altre porro per poder aguantar la projecció de la segona pel·lícula, Brimstone, un american gothic segons el llibret informatiu. Aquest tipus de gènere ve a ser el mateix que un western amb un argument més terrorífic, però degut a l’entrada del hipsterisme a pràcticament totes les disciplines artístiques que existeixen s’ha desenvolupat un vocabulari no apte per a sibarites lingüístics.
La cinta la protagonitzava en Guy Pearce i la Dakota Fanning, amb la aparició estel·lar del gran Kit Harrington. La veritat és que tenia ganes de veure en Jon Snow interpretant un paper que no fos el de Jon Snow. Abans de començar l’espectacle però, es va fer una mena de cerimònia d’entrega de premis similar a la dels Goya, ja que va ser caòtica a més no poder. El fet que estigués assegut davant el gegant verd i que ja portés una quantitat considerable de cervesa i marihuana dins l’organisme no va ajudar a la meva comprensió de tota la cerimònia.
Després de dos discursos/monòlegs dels anunciants, va aparèixer Leticia Dolera amb un vestit verd i llarg que em va fer posar a l’aguait. Quan es va acostar al micròfon jo ja estava impacient perquè tragués una serra mecànica i es posés a fer una demostració del seu art matant zombis. Però no ho va fer, en comptes d’això, va mostrar el seu compromís amb el feminisme i va criticar durament el senyor Harvey Weinstein, famós últimament pel seus abusos dins de la indústria cinematogràfica. Un discurs xapó. Ja més animat, vaig decidir obrir una altra cervesa abans que comencés la projecció. Però no, la projecció no va començar. S’havia de fer l’entrega de premis de la secció Red Blood Carpet, que es va demorar bastant tenint en compte que només un dels vuit premiats havia de fer un parlament. Després de tot aquest xou jo ja pujava les parets. Havia vingut a veure una pel·lícula i havia escollit una molt bona localització (deixant de banda el gegant verd que em tapava) i l’única cosa que tenia ganes de fer en aquell moment era veure la pel·lícula. En certa manera és comprensible que facin entrega de premis secundaris al llarg del festival, ja que sinó la cerimònia final es faria tan inacabable i incessant com la dels Òscars de l’any passat.
Atenció. Va pujar a l’escenari el director de Brimstone, Martin Koolhoven, que tècnicament havia de parlar de la pel·lícula. Suposo que ell devia estar tan cansat com la majoria de tota aquella parafernàlia, ja que (no ho he comentat abans) però la projecció anava amb retard, de manera que es va acostar al micròfon i ens va convidar a tots a fer una cervesa després. Fantàstic. Quan es van apagar els llums, jo ja feia estona que no m’hi veia, però estava expectant per veure sang i fetge.
Quan vaig sortir de la pel·lícula encara anava tocat, de manera que vaig decidir sopar i fer-me una cigarreta, però resulta que havia perdut el paper i no podia fumar. Al final, un noi molt amable em va convidar a una cigarreta industrial. Vaig dirigir-me cap al carrer llòbrec on hi tenia aparcat el cotxe i vaig pujar-hi disposat a sopar i marxar escopetejat mentre pensava en tota la fila d’animals i persones que havien mort durant la projecció. La veritat és que van ser molts, i estava impacient perquè dijous n’hi haguessin més.
