Després de llegir El cuento de la criada i Los testamentos, em vaig quedar amb ganes de més, i és per això que aquests dies de confinament em vaig llançar a la lectura d’un altre llibre de Margaret Atwood. Em vaig decidir per Penélope y las doce criadas perquè el fet de veure el nom de Penèlope al títol d’un llibre d’una autora de tall feminista em va semblar curiós.
Pels que no la coneguin, Penèlope és l’esposa d’Odisseu (o Ulisses), i es va passar vint anys esperant que el seu marit tornés de la guerra de Troia. Al llarg de tot aquest temps, es va donar a Odisseu per mort, motiu pel qual a Penèlope se li van presentar una gran quantitat de pretendents, però tot ells van ser rebutjats. És per això que ha passat a la història com a model d’esposa fidel i entregada al matrimoni i a la vida familiar. Però ja sabem que la tradició no ha tractat massa bé les dones i que entre la realitat que devien viure i allò que ha passat a la posteritat segurament hi ha una gran distància que s’ha omplert amb relats de tota mena.
Així doncs, la novel·la té com a escenari principal l’inframón, i des d’allà, Penèlope, o més ben dit, el seu fantasma, ombra, o el que sigui, narrarà al lector com ha estat la seva vida: els seus orígens i infantesa, com va arribar a casar-se amb Odisseu, la seva vida marital amb el rei d’Ítaca, què va fer durant la seva absència… El personatge se’ns presenta com una dona que està de tornada de tot i que ara, amb el pas d’una bona pila de segles i amb la perspectiva que només el temps dona, vol explicar al lector com ha estat la seva vida veritablement. Així doncs, amb aquesta narració Atwood intenta desmitificar les grans gestes d’Odisseu i indagar en el personatge de Penèlope per donar un gir al discurs que tradicionalment s’ha utilitzat per parlar sobretot d’ella, però també d’ell. I és per això que es considera que Atwood dona un punt de vista feminista al personatge.
Però això no és tot. Intercalades amb la narració hi trobem les intervencions d’un cor de dones, al més pur estil tragèdia grega. Es tracta de les dotze serventes de palau que van ser assassinades després del retorn d’Odisseu. I diria que és aquí on rau l’originalitat i el valor de l’obra: en l’estètica i la tècnica narrativa. Una Penèlope que parla des del present i des de l’infern juntament amb un cor de dones és sens dubte un dels encerts d’Atwood per parlar d’una història que no és nova, ja que Robert Graves ja n’havia parlat al seu llibre Los mitos griegos.
Els que coneguin àmpliament el personatge de Penèlope no quedaran massa satisfets amb aquest llibre, però els que tinguin ganes de fer un exercici d’observació de tècnica literària, n’agrairan la lectura. Penélope y las doce criadas no és el millor llibre d’Atwood, però sí hi podem veure una bona escriptora que domina tots els elements de la narració i que és capaç de mantenir l’atenció del lector.
Agradarà a…
A aquells que busquin un relat mitològic des d’un altre punt de vista i amb un to feminista. També agradarà a aquells que vulguin indagar en l’estètica de l’obra.
No agradarà a…
Als que coneguin àmpliament a Penèlope. Als que hagin llegit l’obra de Graves. Als que no els interessin ni els personatges mitològics ni les històries de tall feminista.
