Just fa un parell de setmanes vaig mirar per Youtube el moment In memoriam de la passada gala dels Oscars. Vaig molt tard, però aquest és probablement el símptoma més evident del poc interès que em van despertar els Oscars d’aquest any. Després d’anar tenint la sensació, durant el 2018, que s’estaven estrenant molt bones pel·lícules, la llista de nominats em va deixar del tot indiferent i fred. Fins fa un parell de setmanes que, empès per la morbositat i per la nostàlgia cinèfila, vaig pensar en el recordatori a les figures cinematogràfiques mortes durant el darrer any i vaig fer cap a internet. Em va agafar completament per sorpresa veure Bruno Ganz al recordatori. S’ha mort? Quan? Com és que no en sabia res? Ganz és un d’aquells actors europeus que ningú, conscientment, sap qui és, però a tothom li sona la seva cara. El seu paper més famós és el de Hitler al film El hundimiento (Der Untergang, 2004); fragments de la seva interpretació s’han utilitzat en innombrables paròdies televisives. Però, a parer personal, el seu paper més emblemàtic és el d’àngel Damiel al film de Wim Wenders El cielo sobre Berlín (Der himmel über Berlin, 1987). L’última pel·lícula on apareix és la polèmica La casa que Jack construyó (The house that Jack built, 2018) de Lars Von Trier, i el veurem a títol pòstum aquest 2019 a l’espera de la nova pel·lícula de Terrence Malick, A hidden life.

Bruno Gantz i el seu paper pòstum, que apereixarà en uns mesos, m’han fet pensar en dos actors secundaris més de la mateixa -alta- talla qualitativa, però probablement més coneguts i emblemàtics: John Hurt i Harry Dean Stanton. Els dos actors van morir fa gairebé un parell d’anys i van estrenar respectives pel·lícules pòstumes durant el 2018, fent poc soroll, com un cant de signe tímid després de desenes i desenes d’interpretacions i un bon grapat de grans moments i personatges.

El primer dels dos films pòstums va ser That good night de Eric Styles. Un modest film que va passar gairebé desapercebut per la cartallera. Tot i ser un film agradable que es deixa veure bé, no és una gran pel·lícula. El més remarcable de That good night és precisament el fet de contenir l’última interpretació del gran John Hurt. Potser el seu nom no omple marquesines ni cartells promocionals, però la seva cara segur que us sona. Es tracta d’un dels grans actors secundaris dels últims 40 anys. John Hurt ha protagonitzat films com L’home elefant (1980) de David Lynch -sota quilos de maquillatge-, Love and death on Long Island (1997), 1984 (1984) o la mencionada That good night. Però on ha deixat marca ha estat com a secundari en innombrables films, ja siguin petites produccions de culte com a grans pel·lícules d’èxit internacional i oscaritzades, com a superproduccions fallides. Un altre fet que caracteritza la trajectòria de John Hurt és que molt probablement es tracti de l’actor que hem vist morir més vegades en pantalla (estadística feta aixecant el dit). De fet, seva és la mort més icònica de la gran pantalla: John Hurt va ser la primera víctima d’Alien (1979) al film de Ridley Scott. Sí, és a ell a qui la bestiolia acídica li perfora la caixa toràcica en plena recreació de l’últim sopar a bord de la nau Nostromo. Ara, suposo, tothom ja li posa cara. Més recentment l’hem vist a V de vendetta (2005), Snowpiercerer (2013), Only lovers left alive (2013), Jackie (2016) -on no mor, per cert-. Per a mi, però, sempre serà el Cal·lígula de la mítica sèrie històrica de la BBC Jo, Claudi (1976). I és aquest, com deiem, el gran alicient de That good night: veure per darrera vegada John Hurt en pantalla. És un comiat cinematogràfic en tota regla, gens dissimulat. John Hurt va morir el 2017 de càncer pancreàtic, i en aquest film interpreta un escriptor malhumorat, vell, que afronta una malaltia terminal. Ja la primera escena és tota una carícia visual a l’actor, qui apareix a contrallum davant una posta de sol ocre. I el film mateix, on previsiblament John Hurt mort, acaba amb la veu de l’actor recitant el famós poema de Dylan Thomas “do not go gentle into that good night, rage rage against the dying of the light”.

El segon film pòstum referenciat al principi és Lucky. De fet, en el cartell promocional les lletres llegeixen Harry Dean Stanton és Lucky. Un altre actor emblemàtic, secundari de luxe, que s’ha despedit cinematogràficament i de manera pòstuma. Stanton, qui també acaba devorat pel monstre d’Alien al film de 1979, es va fer un tip de sortir en petits papers en multitud de films; això sí, en tots ells deixant empremta i autenticitat: La leyenda del indomable (Cool hand Luke, 1967), Corazón salvaje (Wild at heart, 1990), Una história verdadera (The Straight story, 1999), La milla verde (The green mile, 1999), i fins i tot una petita aparició al primer film dels Vengadores (The Avengers, 2012). Curiosament, Stanton només va fer d’actor principal en dues pel·lícules durant la seva carrera. La primera d’elles va ser fent de Travis a la magnífica Paris, Texas (1984) de Wim Wenders, una meravella del setè art. Si voleu fer-vos una idea de la qualitat de Stanton, correu i aneu a mirar l’escena del telèfon a través del vidre amb Nastassja Kinski; quina meravella interpretativa i també visual! I la segona pel·lícula és precisament Lucky. Stanton va ser amic personal de figures com Marlon Brando o Kriss Kristofferson, va actuar per a gran varietat de directors: Francis Ford Coppola, David Lynch, Arthur Penn, Ridley Scott, Sam Peckinpah, John Huston, John Carpenter, Robert Altman, Martin Scorsese, John Frankenheimer, Terry Gilliam… fins i tot s’hagués pogut dedicar a la música, per a la qual tenia molt de talent. Molt recomanable el documental Harry Dean Stanton: partly fiction (2012). De manera semblant a That good night, Lucky és un clar homenatge a la figura del seu protagonista, tot i que a diferència del primer, no sabien que Stanton moriria poc després del rodatge (tot i tenir 91 anys Stanton no patia cap malaltia terminal com sí ho feia John Hurt). De fet, el film comença amb Stanton caminant pel desert, referència intencionada i gens dissimulada a Paris, Texas. Al web de l’Escriba en Marc Orra va incloure Lucky a la llista de millors films de 2018. A mi em va agradar, tot i que comença fluixa i després va millorant. Stanton no s’hi ha d’esforçar gens, en té prou deixant fluir el seu carisma amb naturalitat. Hi ha algunes escenes de gran intensitat emocional, com quan el personatge de Stanton admet a la jove dependenta que té por, o com quan es posa a cantar Volver volver a la festa d’aniversari on l’han convidat. Petits moments emocionants dins la pel·lícula però també fora d’ella quan s’hi afegeix el fet que era, sense ser-ne conscients, la seva darrera pel·lícula.

Dos exemples de comiats cinematogràfics que són un agradable visionat i al mateix temps un sentit homenatge a dues grans figures del cinema. I no són els únics dins la història del cinema que han tingut la fortuna -per dir-ho d’alguna manera- de rebre un homenatge cinematogràfic a les acaballes de la seva vida -com Dean Stanton- ni d’acomiadar-se conscients i cinematogràficament -com John Hurt-.

 

 

Deixa una resposta: