Tots cinc (en la versió catalana) està protagonitzada pels germans Salinger, que es queden orfes després de l’accident de trànsit que pateixen els seus pares. Sis temporades, un total de 142 capítols, que ens transporten directament a la dècada dels 90; emesa a Estats Units entre el 1994 i el 1999.

Durant una part de la meva adolescència, em vaig passar els matins de dissabtes i diumenges mirant Tots cinc a TV3. M’agradaven els personatges i el que vivien. Va arribar a Catalunya a finals del 90 inicis del nou segle. Quan vaig veure a Netflix la caràtula de la sèrie amb les cares dels actors i actrius i les lletres de Party of five, creada per Christopher Keyser i Amy Lippman, no vaig dubtar en clicar i començar un viatge cap als meus anys pavos, la meva versió adolescent. He de confessar que ha estat un viatge llarg i interromput, perquè és una sèrie de drama familiar que acompanya, més que intriga, i crida a continuar mirant. Però m’ha agradat veure-la sense saltar-me cap capítol (quan ho feien a la tele no sempre ho podia mirar i em perdia fragments) i amb la visió de la meva versió actual.

Els cinc germans Salinger es queden orfes després de la mort dels seus pares en un accident de cotxe, causat per un conductor ebri. Lluiten per mantenir-se junts en tot moment, vivint a la casa on havien nascut i crescut. En Charlie (Matthew Fox) és el gran, amb 24 anys, i es fa responsable de la família i del negoci familiar, un restaurant. En Bailey (Scott Wolf) de 16 anys és un adolescent rebel, esportista. La Júlia (Neve Cambell) té 15 anys, és una adolescent atractiva, intel·ligent i a qui li encanta la literatura i escriure. La
Clàudia (Lacey Chabert) en té 11 i és una nena madura i talentosa que es passa hores tocant el violí i que creix sense la protecció i supervisió els seus pares. I l’Owen (Jacob Smith), el petit, que perd els pares amb pocs mesos de vida.

La família es va ampliant amb parelles i amistats que formen part d’aquesta unió tan forta que tenen Tots cinc. La Kirsten (Paula Devicq) és la parella d’en Charlie, una relació que pateix molts alts i baixos però que està predestinada. La Sara (Jennifer Love Hewitt) l’amiga i parella d’en Bailey. En Justin (Michael A. Goorjian) l’amic de tota la vida de la Júlia i en Grifin (Jeremy London) un satèl·lit d’ella que anem trobant gairebé a cada temporada de la sèrie, tot i que la seva relació va canviant.

Els actors i actrius que formen el repertori són el punt estrella de la sèrie, de fet la majoria d’ells van triomfar en el món del cinema i les sèries després del seu primer treball en el món de la interpretació a Tots cinc. En Matthew Fox (Charlie) a Lost. La Neve Cambell (Júlia) a Scream o House of Cards. O la Jennifer Love Hewitt (Sara) a Entre fantasmes o The Client List, entre altres, de fet el personatge de la Sara va agradar tant que es va fer una sèrie amb ella com a protagonista, per seguir la seva vida a Nova York.

El millor

El fet que sigui una sèrie familiar sobre els fets quotidians que viuen els seus personatges, permet un ampli ventall de temes a tractar. Aquest és un dels punts que més m’agrada de la sèrie. Ens parla de l’alcoholisme d’en Bailey, l’assetjament de gènere, l’abús sexual, la maternitat i paternitat que viuen en Charlie i la Kirsten, l’esforç i la disciplina de la Clàudia, l’amor i el desamor, la malaltia mental com la depressió que pateix la Kirsten, el dol i la separació, el maltractament que intenta amagar la Júlia, l’accés a la universitat, la custòdia
i el paper dels serveis socials, les situacions que deriven dels problemes econòmics familiars, l’avortament, l’adopció de la Sara, els tractaments de fecundació, la mort d’una mascota, les festes que reuneixen la família, l’adolescènica d’en Bailey, la Júlia i la Clàudia, els trastorns de l’aprenentatge com la dislèxia de l’Owen… Sis temporades de més de 20 capítols cadascuna donen per exposar molts temes.

Un altre dels aspectes que penso que pot agradar és el l’ambientació dels 90, actual i contemporània per l’època en que va ser gravada, però no per ara. M’agrada molt veure el vestuari de fa uns 20 anys, els pentinats, les expressions i l’ús de les tecnologies del moment. Surten els busques, que feia molt que no veia, i els primers mòbils, ordinadors enormes i walkmans i disc mans.

M’agrada veure créixer els personatges juntament amb els actors que els interpreten, com va canviant la seva imatge, com es van fent grans, com aprenen i esdevenen adults, a mesura que afronten situacions complicades i prenen decisions importants.

El pitjor

Party of five és molt quotidiana i força plana, li costa mantenir viu i constant l’interès de l’espectador. He tardat mesos en completar-la i no pel seu gran nombre de capítols. L’he deixat a mitges vàries vegades, per veure altres sèries que em cridaven més l’atenció i m’enganxen més. L’he deixat a mitges perquè, en alguna temporada, em cansava i se’m feia pesada i lenta. De fet, l’últim capítol no l’he vist d’una sola tirada i han passat dies entre que el vaig començar i que l’he acabat. No és un gran final, però sí que tot es posa al seu lloc.

No sé si considerar-ho un aspecte negatiu, però Party of five és una sèrie que acompanya més que reclama atenció plena. Per a mi és ideal per mirar mentre cuino, rento plats, estenc roba, cuso o vaig a dormir, perquè deixa que dormis i que la reprenguis en un altre moment. Busco sèries i pel·lícules així per tenir activades mentre feinejo per casa i en reservo d’altres per dedicar-hi tota l’atenció.

Comparteix
AnteriorTop5 Oriental de Sitges 2018
SegüentBook Challenge de novembre. La generació beat
Èrica Cano - Moixaines
Em dic Èrica Cano i sóc psicòloga infantil, especialitzada en els trastorns de l’aprenentatge, i estudiant de logopèdia. Em declaro incapaç de sortir d’una llibreria sense passar per la secció infantil i no puc evitar comprar algun conte o llibre per a infants. Per la meva professió, em crida l’atenció la literatura infantil que parla sobre emocions, valors, educació, aprenentatges i desenvolupament cognitiu i personal. M’agrada explicar contes i ajudar als nens i nenes que tenen dificultats lectoescriptures. M’encanten les lletres, els seus sons i les seves formes, d’aquí i de la meva afició per cosir surt el meu petit projecte: Moixaines by erica, on cuso lletres tèxtils de diferents mesures i colors.

Deixa una resposta: