Aquest 2018 està essent un any cinematogràficament pòstum. Actors emblemàtics com John Hurt i Harry Dean Stanton, secundaris de luxe i amb llarga trajectòria, ens han regalat les seves últimes interpretacions, estrenades després de la seves morts. Però d’ells ja en parlaré en el següent article. El cas més surrealista i sorprenent (el que ens ocupa) és però el d’Orson Welles. Sí, Orson Welles. De Welles ja em vaig atrevir a escriure en un article fa temps, i aquest Novembre la plataforma Netflix ha estrenat The other side of the wind, 40 anys després que Orson Welles la gairebé completés. Orson Welles va morir el 10 d’Octubre de 1985 i va deixar nombroses produccions inacabades. De fet, degut al seu exili de Hollywood i les dificultats per obtenir finançament, Welles és tristament conegut pels seus llargs i intermitents rodatges i la dificultat per acabar projectes. D’entre els diferents projectes inacabats, els més famosos son el Don Quixot (1972) i el que acabo de mencionar The other side of the wind, més o menys A l’altra banda del vent. Ambdós projectes eren altament preuats per Welles i va lluitar fins al final per intentar completar-los. A The other side of the wind li ha costat 40 anys i un periple d’allò més rocambolesc arribar a les pantalles de cine o, millor dit, a les plataformes audiovisuals. El film és un atreviment, desprèn modernitat i prodigiositat tècnica. Welles porta a l’extrem l’ús del muntatge, amb canvis de plans i seqüències constants, combinant imatges en color amb imatges en blanc i negre. També és un film molt irònic, és una crítica i burla evident a Hollywood i al cinema artísticament presumptuós que es feia als anys 70, però també té un alt component autobiogràfic no exempt d’autocrítica.

Com molts títols mítics de Welles, The other side of the wind comença amb una mort, la del protagonista, un veterà director de cinema, en altres temps un referent, però ara caigut en l’oblit. A partir d’aquí el film és un recorregut de l’últim dia de vida del director, gairebé en format documental. El director en qüestió està interpretat ni més ni menys que per John Huston (La reina d’Àfrica, 1951; El hombre que pudo reinar, 1975; L’honor dels Prizzi, 1985), famós director i ocasionalment actor, pare de l’actriu Angelica Huston. El personatge interpretat per Huston intenta tornar per la porta gran amb la seva última pel·lícula, però per problemes amb l’actor principal i falta de finançament estant a punt de suspendre el rodatge ja molt avançat. Tot l’equip de rodatge, col·laboradors, admiradors i paràsits de Hollywood estan convidats a una festa al seu xalet. El film ens va mostrant com es desenvolupa el dia i la festa intercalant amb imatges del film que el personatge de Huston està intentant completar. La pel·lícula dins la pel·lícula (a Welles li encantaven aquests jocs metacinematogràfics) no té cap argument aparent, és tot un seguit de seqüències visuals molt elaborades però intencionadament absurdes i mancades de sentit, on els dos protagonistes surten despullats gran part del metratge. Aquest és un fet molt sorprenent en Orson Welles qui sempre havia set molt pudorós en les escenes romàntiques i fins i tot crític amb l’ús del sexe i nuus en el pel·lícules. Mentrestant, a la festa organitzada al xalet del director podem anar construint, com un puzzle, els motius pel qual el film està apunt de cancelar-se, entendre la relació entre Huston i l’actor protagonista del film i amb els seus col·laboradors més íntims. La festa serveix per mostrar-nos els excessos de Hollywood, el temperament del director i les rivalitats entre directors. Entre la rua de personatges convidats a la festa hi trobem un jove director de cinema, admirador de Huston, que es troba en un moment dolç de fama. Aquest jove director de cinema està interpretat per Peter Bogdanovich (El héroe anda suelto, 1968; La última película, 1971, Lío en Broadway, 2014), llavors un director que estava triomfant i era amic i admirador de Welles. El genial Edmon O’Brian (Juli Cèsar, 1953; L’home que va matar Liberty Valance, 1962; Grup salvatge, 1969) és un dels membres de l’equip de rodatge. També hi trobem gent coneguda fent aparicions breus, com Dennis Hopper (Terciopelo azul, 1986; Speed, 1994) o el director francès Claude Chabrol (El carnicero, 1970; Una chica cortada en dos, 2007). En conjunt, Welles ens regala una pel·lícula provocativa i ens fa una altra lliçó cinematogràfica, sobretot en la vessant del muntatge i la bellesa d’algunes escenes.

Però Netflix, la plataforma que està al darrera de la finalització del film i el seu llançament, ha estrenat la pel·lícula conjuntament amb un documental sobre la mateixa, They’ll love me when I’m dead (M’adoraran un cop m’hagi mort, 2018). El documental fa una breu però comprensiva introducció a la figura de Welles, el seu inici amb Ciutadà Kane (Citizen Kane, 1941) i com ràpidament passa a ser repudiat per Hollywood i s’autoexila a Europa, i de seguida es posa a explicar-nos la història del rodatge de The other side of the wind. Hi ha material documental inèdit, veiem Welles parlant del projecte, com ell pretenia que el rodatges fos una cerca “d’accidents divins”. Hi ha entrevistes als que van estar involucrats en el rodatge, el mateix Peter Bogdavonich qui ha estat molt involucrat en la finalització del film. El documental ens mostra la capacitat creativa i l’habilitat de Welles per rodar amb el mínim de recursos. Veiem com Welles filmava fragmentadament les diferents escenes, filmava literalment on podia, sense un guió aparent però amb una estructura ben construida al seu cap. Una de les genialitats de Welles era la seva capacitat d’imaginar una escena i rodar-ne les diferents parts quan i a on li sorgia la oportunitat, en alguns casos amb setmanes, mesos o fins i tot anys de diferència. Hi ha una escena de la pel·lícula dins de la pel·lícula que transcorre en un cotxe i que està rodada amb 2 anys de diferència. Gran part de la festa es va haver de rodar de nou perquè a l’últim dia de rodatge, Richie Little, un dels actors principals va marxar i no va rodar una escena clau pel film. Peter Bogdavonich, que inicialment feia un paper molt més breu, va substituir l’actor en qüestió. El mateix Huston anava dient per la zona de rodatge que no tenia ni idea del què Welles pretenia aconseguir amb el què rodaven, de tant caòtic i desordenat que era tot el tinglado. El més sorprenent, és que si no fos pel documental mai diríem que la pel·lícula ha estat rodada al llarg de més de dos anys, el resultat final en pantalla és immaculat. El càmera de Welles, per poder subsistir durant les interrupcions de rodatge es dedicava a rodar pel·lícules pornogràfiques. En una d’elles, Welles li va fer el muntatge d’una escena de sexe a la dutxa perquè així el camera estigués disponible per rodar unes escenes que Welles estava en disposició de pagar. El documental també explica, tant entenedorament com es pot (el periple del metratge durant els darrers 40 anys és molt complex), els problemes de finançament i de drets. Aquests inclouen des d’una auditoria de la hisenda americana que va congelar pràcticament tots els diners que Welles tenia, un productor espanyol que pressumptament es va esfumar amb part dels diners provinents d’una empresa iraniana (pertanyent al germà polític del Shah de Pèrsia), de com l’empresa iraniana va quedar-se amb els drets del film i, finalment, com el film va quedar tancat en una cambra cuirassada d’un banc francès després que el Shah fos enderrocat pel cop d’estat del 1979.

Als anys 90 una productora americana va fer l’esforç d’aconseguir els drets i acabar el film, però es va quedar a mitges i ningú semblava interessat en la cinta. Finalment, el 2016 Netflix va pujar al carro i ha finançat la finalització del film. Val molt la pena seguir tota la història del film. Al documental, com no pot ser d’altra manera, també hi ha moments emotius i també menys amables al voltant de la figura d’Orson Welles. La relació de Peter Bogdanovich amb Welles és agre-dolça i té molta similitud amb la relació del seu personatge i el de Huston al film. El documental ens mostra, tal i com el personatge de Huston ja ens intueix a la pel·lícula, la força creativa excepcional de Welles, huracanada, però que al seu pas abraçava cap a ell i expulsava amb la mateixa facilitat i intensitat amics i col·laboradors; i Bogdanovich n’és un exemple clar. Aquesta faceta més cruel de la genialitat de Welles es mostra molt clarament al film de Richard Linklater Jo i Orson Welles (Me and Orson Welles, 2008). També resulta molt emotiu Danny Huston, el fill de John Huston, explicant la reacció del seu pare quan, després de la mort de Welles, li van mostrar les últimes imatges gravades d’ell on sortia rient i John Huston es va posar a plorar. John Huston i Orson Welles eren amics dels dels seus inicis. Precisament, quan John Huston va filmar Moby Dick (1956), sabedor que era un projecte que Welles portava anys ambicionant, li va oferir el paper del sermó a l’esglèsia, breu però de rellevància simbòlica i que Welles va brodar.

En definitiva, un film d’Orson Welles és una oportunitat que no es pot deixar escapar, i la acabada d’estrenar The other side of the wind és un exemple més de la genialitat d’un director essencial en la història del cinema. No m’atreveixo a fer pronòstics, però m’alegraria molt veure una nominació pòstuma a millor direcció o pel·lícula per Welles. Mentrestant, els que tingueu compte de Netflix (i si no us feu convidar per un familiar o amic) agafeu-vos una tarda de diumenge, mireu el film i enllaceu-ho amb el documental. Ara mateix, crec que no tenim cap experiència cinematogràfica més enriquidora que aquesta i tant a l’abast.

 

Deixa una resposta: