El passat mes de maig vam tenir aniversari cinematogràfic. El dia 6, “si la salut l’hagués acompanyat”, Orson Welles hagués fet 100 anys. Orson Welles és sense cap mena de dubte una de les figures claus de la història del cinema, molt probablement el cinema com a disciplina artística hauria evolucionat de manera ben diferent sense la seva irrupció el 1941.

Pintor frustrat en la seva joventut a Irlanda, aprenent de piano i màgia, actor teatral precoç i fundador de la Mercury Theatre, especialitzada en obres Sheakespeare, i que després va portar a la ràdio: La Mercury Theatre on air per la cadena CBS.

Amb la Mercury Theatre on air, un dia de tots sants del 1938 va tenir la idea de representar La guerra dels móns d’H.G. Welles en format teletip i com si estigués retransmès en directe. El resultat va ser mig New York intentant fugir de la invasió al·lienígena enmig d’un clima d’alarma general.

Un altre resultat va ser passar de la CBS a la RKO per filmar la seva òpera prima en total llibertat i amb un gran pressupost, procés del quan en va sortir Ciutadà Kane (Citizen Kane) el 1941. Amb només 27 anys, Welles ja era una de les figures més populars als Estats Units, i acabava de renovar el llenguatge cinematogràfic amb una obra que marcaria el pas del cinema clàssic al cinema d’autor, a més de ser considerada una de les millors -si no la millor- pel·lícula de la història i la més influent. A partir d’aquí, tenim un autor prodigiós en constant conflicte amb les productores sobre el muntatge final dels seus films, auto-exiliat de la indústria americana per recuperar el control absolut de les seves obres -a costa de pressuposts irrisoris- i acumulant durant la seva trajectòria un llarg llistat d’obres inacabades i projectes abandonats per falta de finançament. Una personalitat gens convencional dins i fora de la pantalla i una trajectòria errant i conflictiva que han ajudat a mantenir el mite Welles vigent i mereixedor de constants relectures fins al dia d’avui.

No és d’estranyar, doncs, que durant el mes de maig hagin aparegut diferents articles als mitjans de comunicació i blogs especialitzats recordant la figura i obra d’Osron Welles, amb més motiu a l’estat espanyol, on Welles va rodar diferents films i hi està enterrat. Sense anar més lluny, la Filmoteca de Catalunya va iniciar el mateix 6 de maig una retrospectiva ambiciosa i exhaustiva de la trajectòria de Welles que ha durat fins al 30 de juny.

Pot ser una bona idea recordar Orson Welles a través del seu últim film (completat i amb material “original”) i a la vegada la seva última obra mestre: F for fake (1973). F for fake no és una pel·lícula de ficció, tampoc és un documental. És una mena d’assaig fílmic a mig camí de la ficció i el documental. Un pseudodocumental o fals documental.

F for fake és un film de l’última etapa de Welles. Orson Welles va començar al cinema tenint ple i absolut control sobre Ciutadà Kane des de la seva gestació fins al muntatge final. A Ciutadà Kane el van seguir 6 films en un període de 15 anys on Welles va haver de batallar amb les productores de Hollywood pel control artístic i el muntatge final de cada un dels 6 films. Des de El quart manament (1942) fins a Set de mal (1958), tots ells van ser “retallats” o modificats a la sala de muntatge contra les indicacions del director. Això el va portar a auto-exiliar-se de Hollywood i passar-se els últims 25 anys de la seva carrera finançant-se independentment els seus projectes però mantenint ple control artístic sobre la seva producció i realització. Durant aquest darrer període aconsegueix finalitzar 5 films, des de El procés (1962) fins a Filming Othello (1978).

A F for fake se’ns presenten les figures -reals- de Elmyr, un falsificador de quadres, i la de Clifford Irving, el suposat biògraf d’Elmyr. Welles també ens parla de la seva història i de la història d’Oja amb Picasso (que es pot entendre com una representació de la relació entre Welles i Oja, la seva jove companya a la vida real). Cal afegir-hi que el moment en què el director va idear el film era una època en què s’havia qüestionat l’autoria d’Orson Welles sobre Ciudadano Kane, fet que el va doldre profundament. Això el va portar a idear F for fake no només com un documental sobre Elmy i Irving, sinó també com un assaig sobre l’autoria, l’engany i la falsificació, convertint la cinta també en una obra auto-referencial.

Oja: una altra vegada amb els trucs veig

Welles: Per què no? sóc un Charlatan

Elmyr: creus que hauria de declarar-me culpable? de què? de “cometre obres mestres”?

Welles: vaig començar al cim i des de llavors m’he anat obrint camí fins al fons

Welles: a què nosaltres, els mentiders professionals, aspirem servir és la veritat. Em temo que la paraula pretenciosa per denominar-ho és “art”.

Aquesta estranya combinació de documental i assaig és avui considerada com l’inici del fals documental (Orson Welles “inventava” el fals documental el 1973 i el 1978, amb Filming Othello, “inventaria” els avui populars making of). De fet, després del fracàs comercial i de crítica que va rebre el film, el mateix autor explicà en una entrevista que “pensava que havia descobert un nou tipus de pel·lícula, precisament el tipus de pel·lícules que volia fer la resta de la meva vida. I el fracàs de F for fake va ser un dels cops més durs de la meva vida”. Una vegada més, el geni s’havia avançat als seus coetanis i, també una vegada més, era ignorat o incomprès.

Per la diversitat d’històries i personatges que conté el film, F for fake pot semblar als que no l’hagueu vist un film espès i carregós. Lluny de tot això, es tracta d’una cinta sorprenent, fresca, narrada i presentada amb ironia i perspicàcia, amb diferents lectures per qui s’hi deixi submergir. I tot això en forma d’exercici d’estil i com un prodigi narratiu.

Orson Welles sempre reivindicava que l’art del cinema radica en el muntatge i F for fake és, per sobre de tot, una lliçó de muntatge. El director va dedicar tot un any a muntar el film, amb llibertat i controls absoluts. Welles utilitza en aquesta ocasió el muntatge per conduir l’espectador dins la història segons la seva voluntat. Dirigeix la nostra atenció cap a un tema mentre ens en comenta breument un altre -tal com fan els mags amb els seus trucs-, i així va transitant d’una història a una altra, d’un personatge a un altre, deixant un rastre de reflexions, qüestions profundes i crítiques sobre els experts en art, l’autoria, el mercat de l’art, la relació entre les institucions i els artistes…

És per aquest motiu que el film comença amb Welles fent trucs de màgia en una estació, o potser perquè el cinema és màgia? o potser perquè part de l’art rau en la transformació? o, com ell mateix diu al film, “per què no? sóc un Charlatan”. D’aquí ens porta ni més ni menys que a la sala de muntatge, allà ens alerta del poder de les imatges i ens avisa sobre la pel·lícula que estem a punt de veure: “és un film sobre trucs, fraus, sobre mentides…”. El film té moments sensacionals, com l’esmentada introducció on veiem Welles fent de mag, o quan s’aborda el tema dels “experts” en art. El final és memorable, amb una reflexió fantàstica sobre la importància de l’obra de l’art i la importància de l’autor, desenvolupada al voltant de la catedral de Chartres o Notre Dame.

Espero que el centenari d’Orson Welles serveixi o hagi servit per despertar la curiositatF for fake de la gent cap a aquest artista majúscul. Cal recordar, però, que Orson Welles és molt més que cinema. Orson Welles és teatre i és ràdio. Només dir que ja va ser portada de la revista Time abans de rodar Citizen Kane, i que el seu sou a la emisora CBS era comparable al de les estrelles cinematogràfiques de l’època i amb el qual finançava les seves obres de teatre, on s’atrevia a representar Othello només amb actors negres i a ambientar Juli Cèsar a la Itàlia feixista, tot a finals de la dècada dels 30…

La seva filmografia, tot i no ser de les més extenses, és molt variada i conté veritables joies. En el meu cas, vaig “descobrir” primer el Welles actor, concretament en el petit paper que John Huston li va reservar a Moby Dick (1956), on Welles pronuncia un sermó memorable. En aquest escrit, però, he aprofitat per reivindicar F for fake (o Fraude a l’estat espanyol), una de les meves cintes preferides i que, a la vegada, serveix com a repàs a la trajectòria de l’artista. I un últim comentari sobre el film! A la presentació de la pel·lícula, Orson Welles ens fa una promesa. Que tot i tractar-se d’un film sobre mentides i trucs, el que veurem i sentirem durant la pròxima hora és tot veritat. Només un avís: la pel·lícula dura més d’una hora.

Llarga vida al geni!

 

Ramon Muns

 

 

Comparteix
Anterior“Estimar la poesia”, primera activitat de l’estiu de L’escriba
SegüentMad Max: furia en la carretera
Ramon Muns
Científic durant el dia, amant del cinema i la lectura a les hores lliures. M’agraden els westerns. La trilogia del Padrí és la referència, Sam Peckinpah el caràcter, Jim Jarmusch i Richard Linklater el present (me’n descuido tants…). El meu llibre preferit és “Seixanta anys d’anar pel món” d’Eugeni Xammar. M’agrada llegir de tot, però entre Proust i Montaigne hi és gairebé tot. Jaume Cabré és l’autor de qui he llegit més llibres.

1 comentari

Deixa una resposta: