Un Orient Express passat de revolucions

0
58

Mira que n’he arribat a fer de viatges en tren, i algun es pot arribar a fer d’allò més llarg. Passes de la lectura a la música i de la música a contemplar el paisatge, per finalment tornar a entrar en la roda començant per la lectura. Ara bé, tot s’acaba animant si resulta que el veí de càmera el maten amb 12 apunyalades i s’ha d’esbrinar el qui, què i com abans d’arribar a bon port.

Tot i passar-s’ho d’allò més bé amb una lectura de Dickens, el viatge de Hercule Poirot es veu estroncat precisament per la situació anteriorment descrita. Però, és clar, Poirot és el detectiu més cotitzat del món, amb una ment privilegiada que li permet resoldre qualsevol crim (amb permís del gran Sherlock Holmes), i per tant, aquesta distracció li sembla d’allò més idònia per mantenir la ment ocupada i activa.

Kenneth Branagh es posa a la locomotora del tren Orient Express i no només dirigeix una nova adaptació de la mítica novel·la d’Agatha Christie, sinó que també la protagonitza. Si una cosa ha sabut fer bé el director anglès és salvar el problema que comporta una acció tancada en un sol lloc on l’únic que la sosté és el diàleg. L’argument de la història encaixaria, per definició, amb els Whodunits (arguments on l’acció passa en un sol lloc, normalment tancat). I és que en cap moment ens movem de dins del tren. Ens traslladem de compartiment i veurem el menjador, però no arribarem gaire més enllà. Branagh es pren algunes llicències en aquest sentit, ja que sí que fa baixar els personatges del tren en més d’un moment, més que no pas la novel·la. Però, en general, ha aconseguit crear un bon whodunit sense que en cap moment es faci tediós.

Una de les altres alabances que se li ha de fer al director és l’espectacularitat dels decorats i paisatges. Les vistes de la ciutat d’Estambul i del paisatge nevat són increïbles, així com els decorats interiors del tren. Un altre tema molt interessant són els angles picats que li fa adoptar a la càmera en el moment d’entrar a l’escena del crim. És possiblement una de les decisions més intel·ligents, al meu parer, del producte, ja que recorda al sempre etern joc del Cluedo o els plànols policials de descripció d’escenes.

D’altra banda, Branagh tenia un llistó molt alt, ja que l’anterior adaptació de la novel·la va ser la de Sydney Lumet l’any 1974. En aquell cas, el repartiment també constava d’un bon catàleg d’estrelles com  Lauren Bacall, Ingrid Bergman, Sean Connery o el de Albert Finney, qui encarnava Poirot. Ara bé, mentre al film de Lumet es va mantenir la idea original de Christie de posar gran actors per interpretar uns personatges que alhora interpretaven unes coartades falses, en el cas de Branagh no convencen i cada un d’ells acaba caient en una caricatura que no atrapa el públic. Començant per la fragilitat ratllant gairebé l’adjectiu bleda del personatge de Penelope Cruz, fins a les sortides còmiques de Poirot.

En general, m’ha semblat una pel·lícula massa sensible pel que proposava la novel·la inicial d’Agatha Christie, escrita l’any 1934. De fet, si una cosa planteja la novel·la policíaca d’aquella època és la intenció de no mostrar gaire els sentiments, molt especialment en el detectiu, el qual juga més a un joc de lògica que no pas a una persecució on s’hi implica a nivell emocional. L’escena final, on veiem un Poirot gairebé a punt de llàgrima per la descoberta, i sorprès pel fet que ni tant sols ell sap quina decisió ha de prendre, no encaixa amb la personalitat del mític personatge que tot amant de les novel·les d’Agatha Christie s’ha format.

No és un mal intent, Branagh, però no mata!

Deixa una resposta: