Odia a dia. Saludar com cal

1992

Déu n’hi do, amb aquesta! Hom hi està avesat i tots plegats en sabem un niu, quan convé. Però d’aquesta no se n’escapa ni el fill més il·lustre i setciències de la vila. Ens ha passat a tots, indistintament. I ens faria plorar si no fos perquè somriem, se’ns escapa el riure per sota del nas i intentem dissimular la situació:la qüestió de saludar-nos els uns als altres, com la solucionem?

No és una feina baldera, no. Algú ens n’hauria de fer un manual, perquè hom no sap per on començar més de la meitat del terç de la quarta part de les vegades amb les salutacions. A priori en tenim algunes d’establertes, d’aquelles que no romanen escrites enlloc però que hom les assumeix com a pròpies. I ens quedem tan amples, ves.

Els homes acostumen a encaixar les mans, o això ens han ensenyat per activa i per passiva. Vatua l’olla! Doncs com diu la frase popular, a la vinya del Senyor hi tenim de tot. Hi ha els milhomes, animals com ells sols, que no encaixen la mà d’una manera forta però segura, sense exagerar massa. Aquests barons amb dits com botifarrons -valgui la cacofonia- no saben encaixar mans com Déu mana, sinó que sembla que competeixen en la lliça de l’any. Esclafen, aixafen, esmicolen tot el que troben al seu pas: pell, artells, músculs i os! Quina demostració de brutalitat, tu! No sé què volen demostrar, diantre. Que estan ben alimentats?

foto_saludo_bona

Espereu, que encara n’hi ha una altra. Hi ha aquells que donen la mà, com us ho diria, força bé, de manera ferma però sense passar-se ni un pèl, hom diria que correctament. Però Nostro Senyor els ha fet d’aquells eixelebrats, belluguets i remoguts, que enxampen la mà de l’altre abans que aquest pugui oferir-la en condicions. I ja hi som! Altra volta una mà aixafada com un cargol sota un esclop! Ho fan sense voler, sense mala intenció, però el que rep l’encaixada sua la cansalada per deslliurar-se’n. I si és una primera impressió, quina imatge està oferint el pobre desgraciat? La d’un pusil·lànime o, simplement, un lluç bullit que no sap donar la mà com s’ha establert socialment! I quedar malament és l’últim que vol un bon català. Bufa! Vigileu-la, aquesta.

Aleshores tenim els pusil·lànimes de veritat, aquells apocats i temorecs que no saben encaixar la mà. I hom es pregunta: per què? Que no som tots adults, aquí? Que no portem sent un país de fa mil anys de pagesos i gent de camp? Una mica de sang a les venes, per favor! Aquella mà que ofereixen, rosada -i, en alguns casos, boteruda-, sense força ni esma, com un peix escatós, relliscós i esmunyedís. Us en feu una imatge força visual, espero. Doncs aquesta mà pengim-penjam, sense braó, es veu -i es pateix- molt més sovint del que hom voldria. De vegades, fins i tot, en veiem més d’un amb mala ganya, amb cara de pocs amics, que s’apropa a encaixar la mà… i ofereix un peix llefiscós d’aquests. Mal rellamp se’ls endugui!

A business man with an open hand ready to seal a deal

I ull viu, que s’embolica la troca! També les dones hi pateixen de les seves, aquí. Si bé a priori totes se saluden de la mateixa manera, amb un bes a cada catxeta, també les poden passar magres. A Catalunya, valga’m Déu, i crec que als Països Catalans, es comença parant la galta dreta i se segueix a l’inrevés. Arribats a aquest punt, no hi ha dificultat. Ningú ho qüestiona. Només que qui s’equivoca, malencerta de veritat. Si alguna prové d’una altra banda, com aquell qui diu, de les Espanyes, o d’altres contrades, no sabrà per quina banda començar. Ep! També passa amb home i dona, només que un d’ells s’avingui a la confusió. Cadascú estiba la testa cap a la banda que no toca i xoc de fronts! O frenada a temps i instant d’incomoditat per la ruqueria. Ei, encara podem estirar el fil. El fet cultural també marca molt com saludar. Les dones del Nord, enllà, molt més enllà de Catalunya, ofereixen la mà, més que ensalivar les galtes d’altri. Són més fredes, que no fresques, ves. Qui els obligui a fer un parell de petons podrà veure com l’incomoditat brolla dels seus ulls just després de la desfeta. I amb els homes del septentrió, ídem. Als pobres els atabalem amb la nostra salutació!

I alerta, aquesta em passà amb un mexicà: donar la mà i abraçar alhora per l’esquerra és un gest poc comú, però que es veu entre companys de batalles, siguin diürnes o nocturnes. Doncs a Mèxic encaixen la mà i abracen per la dreta. De la confusió resultant, qüestionament de la nostra heterosexualitat garantit. Vatua el món!

Kissing her cheek
Kissing her cheek

Odiòmetre: 6/10

D’acord que aquest tema pot ser la xocolata del lloro per a més d’un enravenat, però jo tampoc hi estic posant més pa que formatge: quelcom s’ha de fer. Les confusions se succeeixen sovint en aquest camp, sense deixar temps per pensar-ne solucions. Hom se les troba, se’n surt a empentes i rodolons, com bonament pot, i immediatament se n’oblida. Tanmateix, més d’un forassenyat podria fer-ne un estudi, de com la incomoditat supera la ficció en aquests moments puntuals.

AnteriorDivergent, Veronica Roth
SegüentJack Reacher o un guió per oblidar
Avatar photo
Multitasking i home comodí fins a la medul·la. Periodista seriós a www.destil.cat, periodista de magazín a TV Ripollès, corrector primmirat, humorista, imitador, verbívor, devorador de narratives escrites, audiovisuals i videojocs. I ei! ara m'han fitxat a L'Escriba i tot.