Havíem de tornar-hi, perquè el tinter em vessaria de les idees que encara hi romanien. I com que feien embalum, les hem de posar sobre paper, ves. És com un brou xauxinejant, que és fer un lleig de no servir-lo, i encara més de no engolir-se’l.
Au va, que és tard i vol ploure: raspallar-nos les dents, altra torna: roda el món i torna a Camprodon. Avui versem sobre raspalls, aquells estris que algun il·luminat va decidir que fossin com són. Amb més o amb menys pèl, serveixen igualment al seu propòsit. Però el problema gros ve quan has de triar, que és quelcom que sempre ens costa a les persones. Quin es prefereix, el raspall convencional –“l’avorrit de sempre, el dels temps de Noè”– o l’elèctric In The Sky Ultra Super Refresher O Això Diuen? Demà m’afaitaràs!
D’entrada, el convencional té les seves menudeses. Qui ho diria! Es veu que hi ha diverses tècniques i estils per tal de raspallar-se la dentadura de la millor manera possible, de manera que totes les tecles brillin com una patena. Que si la Charters, que si l’Stillman, que si la Francesca. Conxo! Aquesta és com la dels comerciants que no saben pesar tres unces o una lliura: se n’ha de malfiar. A casa meva m’han ensenyat la del campi qui pugui: tu raspalla a dreta, esquerra, amunt i avall, Clubisupersom, que alguna cosa faràs. I tant, que es fa! D’omplir-se l’espai buit entre dents de pasta! I després ja pots anar fent glopeigs, que aquesta ronya només surt a gargalls. I se me n’acut una altra, sempre i quan no em canteu les quaranta per allargar-me en l’incís: immens és l’odi que s’acumula fetge endins quan hom troba que, per molt que es netegi la ferramenta, la clofolla, la peloia de la crispeta del cinema d’aquest vespre encara segueix allà, aferrada al teclat com un improvisat Chopin dental. Com per tornar-hi!
I això quan no parlem d’un raspall estrany al qual hom no hi està acostumat. Ja se sap: val més Rajoy conegut que Rivera per governar. Resulta que quan es compra un raspall de dents amb nova filada, les genives ja s’encongeixen de por davant la que els caurà: esgarrinxades i més esgarrinxades. El pèl és nou, punxegut com una factura a final de mes; i si ho culminem amb una disposició també nova de la pelussera, la sanguejada hi és més que assegurada: perquè tots som uns matussers abans no n’aprenem.
I espereu, que encara no s’acaba! Aleshores tenim el dissortat raspall de dents elèctric. Com si no tinguéssim prou problemes amb l’altre escovilló! A priori sembla assenyat: més velocitat, més neteja dental i menys pèrdua de temps. I hom acaba descobrint que ens venen fum, ens aixequen la camisa i ens ensarronen! D’una banda, és car. Ep, que no tots tenim sou de ministre; i treballant a L’Escriba anem tirant, que ja és molt. No és el mateix pagar quatre rals per un raspallet que durarà uns quants mesos –o anys, depenent del porc que l’enxampi– que vendre’s el fetge per un pal elèctric que durarà qui-sap-lo o bé el mateix temps, si no s’espatlla abans. És elèctric i s’ha d’endollar: aquesta té passi. El que no en té és que alguns lavabos amb prou feines compten amb endoll per servir-se’n. Per això no és estrany veure raspalls carregant-se a l’habitació, al costat del mòbil, de la tablet i desafinant com un cantant de pesseta la cançó. L’altre fet és que no tots els raspalls elèctric tenen el llum que indica que està carregat o buit del tot. Què vol dir això? Que a mitja raspallada, amb la dentadura a mig repassar, s’atura i apa-siau! Tornem a començar. I no és odiós? També, avís per a navegants: ni se us acudeixi pecar d’innocents i encendre’l abans de fúmer-vos-el dins del bec! En girar com un boig, esquitxa a raig fet pasta de dents i aigua! I l’últim que volem abans d’anar a dormir és fer una neteja de bany, valga’m Déu. Aquesta és una murga de les més grosses que hi ha. I encara n’hi ha una altra més, l’última: si sou d’ossos fins, tan bon punt poseu la bèstia giratòria sobre la ferramenta, les barres de dalt i de baix seran tot tremolins! Redéu, quin mal tràngol!
Cal fer una menció especial al col·lutori dental, que és com els mals hàbits. Comences a poc a poc, amb cura, atent… I quan te n’adones, tens quatre flascons de la marca més forta del mercat a l’armari i no pots passar una raspallada sense omplir-te la boca d’un líquid com més picant, millor. I alerta! Des d’aleshores, els col·lutoris més dèbils de gust et semblaran un vi aigualit.
Odiòmetre: 7/10
Sí, l’última vegada que en parlàvem era odiós però qui més, qui menys, podia salvar-ho. Aquesta vegada són defectes i situacions odioses que ja vénen de fàbrica, que hi són sense nosaltres ser-hi convidats. I hom se’ls troba directament, sense embuts, com una remullada a destemps, i l’únic que pot fer és pair la desgràcia com qui vol pair un guisat de fetge abans d’anar a dormir. Guardeu-vos-en!