Fa algun temps que corren per les xarxes tot un seguit d’acudits i muntatges (“memes”, nom que odio i no sé d’on surt) sobre la duresa i immortalitat de Chuck Norris. L’altre dia me’n va arribar un a un grup de whatsapp, i un amic va fer el comentari “Chuck Norris no era ningú fins que va morir Bruce Lee”. I vàrem començar un debat/repàs dels “actors” que podríem anomenar de “cara de pal”.

Personalment, considero que el primer de tots, el que va crear escola, va ser el mític Charles Bronson. Potser podeu pensar, i amb raó, que incloure el bo de Bronson en la mateixa categoria que Chuck Norris és poc menys que un sacrilegi cinematogràfic. Doncs la seva filmografia està plena de bones pel·lícules amb molt bones interpretacions, habitualment de secundari (quan els secundaris

eren importants), pel·lícules que els que tenim una edat no podem deixar de veure si les enganxem accidentalment fent zàping: The Dirty dozen (Doce del patíbulo), The Magnificent Seven (Los siete magníficos), o The great escape (La gran evasión). Ha estat a les ordres de directors de la talla de Robert Aldrich, Sidney Pollack, John Sturges o Sergio Leone. Però a partir dels anys 70, concretament a partir de l’estrena de The mechanic (1972) –sí, la de Jason Statham és un remake!- s’especialitza en pel·lícules de “dur-amb-cara-de-pal”, amb títols com Dead wish (I, II, III,IV i V!), Mr. Majestyk, Murphys Law, etc., que van representar el naixement del subgènere “justicier de la ciutat”, hereu dels westerns i per on han passat Jodie Foster o Liam Neeson.

És clar, amb un monstre de la talla de Charles Bronson, i un altre de la talla de Clint Eastwood, a Chuck Norris pràcticament no se l’ha vist pel Far West. Norris és inexpressiu, no perquè no tingui expressió sinó perquè sempre té la mateixa. I per molt que Eastwood tingués sempre la mateixa expressió als westerns (que Clint em perdoni, però s’ha de reconèixer que no va ser fins uns anys després que se’l va poder considerar bon actor, excel·lent diria jo), no es pot comparar la mirada de gel de l’un amb la mirada de no-res de l’altre. I així com Bruce Lee es va carregar Chuck Norris a El furor del dragón, dubto molt que a l’home sense nom dels spaghetti western li hagués durat més del que trigava un dels seus escopits en arribar al terra.

El màxim exponent actual dels “cara-de-pal”, deixant de banda Chuck Norris, és Steven Seagal. Alguns potser direu: “i Van Damme?”. No, Van Damme intenta actuar, a Seagal possiblement algun bon amic li deu haver dit “no t’hi esforcis”. A més, per molt que reparteixin patades (sí, “patades”, una “puntada de peu” no sembla tant contundent) i cops de puny a dojo, Seagal també és de treure pistoles, més que no pas Van Damme. Això sí, ambdós s’han passejat habitualment pel subgènere dels justiciers experts en arts marcials, aquest sí mèrit atribuïble sens dubte a Chuck Norris.

Cert és que hi ha altres “actors” mítics, reconeguts i recordats, que d’actors en tenien més aviat poc. Què dir de Johnny Weissmüller o Victor Mature? El segon especialment, que no es considerava actor ni ell mateix… Però per a la classificació no compten: en el seu cas, tant Tarzan del primer com els “peplum” del segon, són els personatges els que fan l’actor, i no l’actor que fa el personatge.

La gran habilitat, el gran mèrit de Norris, ha sigut viure discretament a rebuf dels hits del moment (aquest “hits” el podeu traduir per “èxits” o per “cops”): primer, aprofitant el filó de Bruce Lee, després el dels justiciers solitaris, i després el de Stallone-Schwarzenegger, amb les sagues de Desaparecido en combate i Delta Force. I no vull acabar sense esmentar el que per mi és el veritable relleu, l’estrella dels “cara-de-pal” actual: Jason Statham. D’aquí a uns quants anys, les conyes sobre Chuk Norris que corren per les xarxes, es faran sobre Jason Statham. Al temps…

AnteriorGRACE & FRANKIE
SegüentRecital de poesia, Sant Jordi 2017, a l’ETC Teatre
Avatar photo
Si pogués viuria del cine, de la música, de llegir i d’escriure. M’agrada tot el cine, no tinc manies: se’m posa igual de bé un bon western que un bon musical o un bon drama. Tinc les meves rareses: prefereixo Casino i Goodfellas a la trilogia del Padrino, i no entenc què li veu tothom a Audrey Hepburn. Les pel·lícules que he vist més vegades i no em cansaré de veure són: The quiet man, All that jazz, Glengarry Glen Ross i A few good men.