Les nits blanques de Dostoievski i la seva flaire cinematogràfica

0
134

I et demanes: <On són els meus somnis?>, i bellugues el cap i dius: <Els anys passen volant!>. I tornes a demanar-te: <Què n’he fet dels anys? On he enterrat els meus millors dies? He viscut o no?>

Una novel·la curta, quatre nits on un noi i una noia es troben casualment pels carrers de Sant Petersburg, quatre nits per presenciar el sorgiment d’un amor condemnat ja abans de començar, quatre càndides nits plenes de bondat, de sentiments i de fatalitat. Quatre nits blanques que “es van acabar un matí”. Parafrasejant el protagonista, una petita joia de novel·la com aquesta com a benaurança, “que potser és poc per a tota la vida d’un home?”.

El relat de Dostoievski es fa llegir amb voracitat. L’estructura episdòdica i la precisió en plasmar els sentiments dels protagonistes –la muntanya russa emocional al passar de la joia a la frustració i desolació- i les seves contradiccions, fan que com a lectors no ens costi gens anar visualitzant els personatges i les seves trobades, atorgant al text un aire cinematogràfic. També hi contribueixen el tarannà somiador i fins i tot fantasiós del protagonista i el fet que la història és un fet ja passat, un flashback dramàtic al més pur estil hollywoodià.

Com comenta la dramaturga Carlota Subirós (qui va representar l’obra al Teatre Lliure el 2004) a l’epíleg, no és gens d’estranyar que dos mestres del cinema com Luchino Visconti i Robert Bresson l’adaptessin al cinema el 1957 (Notti bianche) i el 1971 (Les quatre nits d’un somiador), respectivament. La mateixa Carlota Subirós enumera fins a vuit versions cinematogràfiques de la novel·la, la última de James Garay el 2008 (Two lovers). Però la novel·la escrita per Dostoievski i la seva història impregna grans films de temàtica semblant. Tot llegint em va ser inevitable no pensar en els dos joves que es troben en un tren i passen tot un dia a Vienna mantenint tota mena de converses i obrint-se l’un a l’altre. Els dos protagonistes del film de Linklater (Before sunrise, 1995) condensen en una nit les quatre narrades per Dostoievski, acabant la seva nit blanca en un matí.

Però aquesta no és l’única referència que em va venir al cap. No és el flashback de París les nits blanques d’Ingrid Bergman i Humprey Bogart a Casablanca (1942)? Encara que basades en una obra de Noël Coward’s i en una novel·la, respectivament; no són Breu encontre de David Lean (1945) i Els ponts de Madison de Clint Eastwood (1992) diferents aproximacions al mateix mite o tragèdia?

En definitiva, una joia de llibre que podeu llegir en català (editat el 2015 per Angle Editorial) i que tal i com s’acaba un s’afanya a rellegir-ne alguns fragments mentre espera arribar a casa i posar-se a mirar alguna de les adaptacions cinematogràfiques que se n’han fet.

Déu meu! Un minut sencer de benaurança! Que potser és poc per a tota la vida d’un home?

Deixa una resposta: