M’agradaria, amb permís de la direcció de la revista i si ús be de gust, recomanar-vos un còmic refrescant per aquest estiu que comença a treure el nas. Si us fa mandra lligar-vos amb un d’aquest best-sellers de romans o sagues medievals tan desgastades, o amb les típiques, novel·les tipus Ken Follet, de dimensions enciclopèdiques, d’aquestes que acaba abans l’estiu que la lectura, permeteu-me que gosi oferir-vos Nieve en los bolsillos, l’última novel·la gràfica d’en Kim publicada per Norma Comics. Dues hores de lectura, pel cap llarg, i la sensació d’haver viscut tota una altra vida en un altre temps.

El nom de Kim us sonarà perquè és el dibuixant més veterà de El Jueves. Signa des del començament de la revista una historieta tan popular com incombustible: Martinez el Facha. Des del 2009 va començar una singladura creativa amb Antonio Altarriba com a guionista, fruit de la qual van néixer dues obres de referència del còmic nacional de les últimes dècades: El Arte de volar i El ala rota, ambdues ambientades en la guerra i la postguerra espanyola.

Per als que ja el coneixíeu de la seva etapa al Víbora, suposo que es sobrer que us parli del seu realisme social cruent, però que, alhora, no pot amagar una de les càrregues més netes, més pures d’humanisme i compromís social i polític, sense haver de convertir la narració en un pamflet.

Kim és una mena de neorealista, perquè la veu de Kim és la veu dels que no tenen nom. És la veu de la Intrahistoria de Unamuno, dels qui són al fons de la història. És la veu dels perdedors que, com va dir Walter Benjamin, també tenen la seva narració, encara que mai sembli coincidir amb l’oficial. És per això que el còmic, mitjà alternatiu durant molts anys, lluny del polsim d’autocensura que es va posar sobre les “arts majors” durant la Transició tardana, es va convertir en la veu dels sense veu. Això ho devem a autors com Kim, Altarriba, Carlos Giménez, Alfonso Font, Altuna i tants d’altres, i a revistes com El Víbora, El Totem, 1984, Cimoc i tantes d’altres.

Disculpeu aquest mal dissimulat homenatge, però no me’n podia estar. Tornant al mestre, és menester de fer-vos notar que el dibuix de Kim, en aquesta obra, manté un difícil equilibri entre un expressionisme de primers plans que, si cal, pot arribar a la caricatura i un cert estoïcisme de plans allunyats i simplificació de dibuix. Aquesta sobrietat i el domini de tota l’escala de grisos fan que el treball de Kim tingui un aura classicista dins del panorama actual. La seva vessant expressionista, que fa servir a dojo, li reporta una economia narrativa acollonant. En alguns primers plànols pots abocar-te a l’anima del personatge només pels trets de la seva cara. No cal ni presentar-lo.

L’exposició del treball de Kim és tan humil, que si no tornes a fullejar una vegada i una altra les vinyetes, l’exhaustiu i rigorós treball de documentació passa inadvertit: vestits, bars, sales de balls, pentinats, despatxos, mobiliari, cotxes. Alguns d’aquests paisatges com els exteriors de les fàbriques, les obres a peu de carrer, edificis en construcció i magatzems, tenyeixen l’obra d’un realisme descarnat que és temperat per la profunda humanitat dels seus personatges.

La història, amb tons autobiogràfics, està ambientada en l’experiència de l’emigració espanyola a l’Alemanya, ja en plena expansió, dels començaments dels seixanta. Kim, jove estudiant aleshores, explica les seves vivències en un alberg d’acollida de treballadors espanyols i aprofita les confidències, en mode flash-back, dels seus compatriotes per dibuixar un fresc en  colors agredolços de la espanya del “desarrollismo”. Però no us confongueu, aquest costumisme no és el de Cuéntame. Aquí no hi ha compromisos que valguin. No s’ha complaure a Tiris i Troians alhora. Aquí es fa palès qui pateix i qui fa patir. Aquí queda clar quin va ser el combustible que van fer cremar els tecnòcrates del desarrollismo per encendre els motors del tan pregonat miracle nacional: els emigrants. Aquí parlen els emigrants. No parla el NODO dels emigrants, no parlen els llibres de història dels emigrants, no parlen els polítics dels emigrants. Aquí els emigrants tenen veu pròpia.

Malgrat tot, l’autor sap combinar la dolçor esperançadora de les vivències d’un jove Kim en una Alemanya que se li mostra acollidora amb l’amargor dels relats dels emigrats que marxen de la pàtria en busca de prosperitat, de llibertat o, senzillament, de calés. L’emigrant que ha sigut masover d’uns latifundistes de rang i ha vist burlada la filla pel “señorito”; el jove desertor que ha fugit dels horrors d’una guerra que oficialment no va existir (la del Sidi-Ifni); les germanes que escapen dels abusos del pare, refugiant-se l’una en un convent de clausura i l’altra en l’emigració; l’artista homosexual que ha de fugir d’una societat hipòcrita que l’aplaudeix als escenaris i l’apallissa als carrerons. Relats que, confessats des de la llibertat que dona Alemanya, ens porten efluvis malsans d’una Espanya encara atrapada en la teranyina del nacional-catolicisme més obscurantista.

Ja em disculpareu per l’exabrupte, però quins collons que sigui, precisament en Kim, fustigador sense pietat del patrioterisme més ranci des de les pàgines del Jueves, qui hagi de restaurar amb aquesta obra la dignitat pàtria malmesa als anys setanta. Amb aquesta novel·la gràfica tota un generació és reivindicada i redignificada de l’estigmatització que van suposar les comèdies del cinema tardo-franquista que ens retractava als espanyols com “catetos” en zel.

Si heu seguit aquesta recomanació, no dubto que també gaudireu de les altres dues obres abans esmentades, sobretot  El ala rota. I es que, darrerament, en Kim s’ha convertit en el rei Mides dels còmics, i és que tot treball que acaba es converteix en or. Malauradament, no es prodiga gaire en la seva vessant de còmic d’autor, però ja se sap, les essències mes preuades són escasses i van en pot petit.

Comparteix
Anterior‘Creixecontes’, 10 contes per fer-se gran
SegüentAquest divendres al cine…
Estanis Romero
Em dic Estanis Romero i sóc funcionari de la Seguretat Social. Vaig néixer a Sant Adrià del Besòs. Tinc 56 anys. Sóc fill d'emigrants de la Meseta. M'agrada tot, des de la ciència fins a la filosofia. Sóc llicenciat en Història Antiga i Filologia Anglesa. Estic casat, tinc una filla i m'agraden els esports i els còmics.

Deixa una resposta: