No, això no és una crítica a la nova sèrie teenager de Netflix amb un títol de nom sarcàstic, sigui el que sigui. Tampoc és una recomanació. Ni una reflexió. De fet, no pretén ni ser un article. Però tinc ganes de deixar anar merda per un tub. Agafeu un paraigua, no fos cas que sortíssiu esquitxats. 

Primer de tot, estic fart de les noves propostes audiovisuals. Estic fart de no poder anar al cine i haver-me d’empassar tota la brossa que ocupa les plataformes d’entreteniment. Netflix fa pudor. Després d’allargar La casa de papel com si fos El Irlandés, han perdut la meva confiança. Sincerament, estic decebut amb com han anat les coses. Perquè això no és d’ara, d’ençà que va començar el confinament. Això ve de llarg. I no és cosa exclusiva de Netflix. De fet, Netflix no en té cap mena de culpa. Es tracta d’una conseqüència ineludible de formar part de la indústria. La indústria en general, no només la de l’entreteniment. Perquè no podem negar que hi ha una indústria al darrere de tot això. De les primeres pauses per anar al lavabo, que duraven un minut en el qual hi havia dos anuncis entretinguts. Aquest minut es va acabar convertint en deu, o en un temps indefinit, depenent de si veiem la televisió pública o no. Ens van obligar a pagar una televisió amb uns canals concrets, en què no hi havia publicitat i les sèries i pel·lícules duraven el que havien de durar. Quan s’havia de pixar abans i després, mai entre mig. Després s’hi van ficar les operadores telefòniques i van repetir els mateixos errors de la televisió pública, només que no tenien prou amb rebentar aquests canals explícits amb anuncis, no, sinó que havien de plantejar una programació tan limitada que es repetia més que el xoriço a l’hora de sopar. 

I ara això. Pagant, ja no per cadenes o canals concrets, sinó per aquestes anomenades plataformes, màquines infinites de fer programes i sèries i pel·lícules i realities i ultrashows i monòlegs i espectacles i musicals i polles en vinagre. Aquí ens pensàvem molt llestos, havíem arribat a la cúspide de la comoditat i el confort. Es podia parar i recular i passar i repetir sense límits. Fins que ara passa això. Resulta que hem estat enganyats i tots els productes que veiem s’han convertit en una gran pausa publicitària. Hem d’empassar-nos una temporada, un volum, un el que sigui, per saber què collons passarà al final, i quan el final arriba, resulta que no era el final sinó una mala jugada més per mantenir-te enganxat, com si es tractés de nicotina o pitjor, d’heroïna. I ja no és únicament La casa de papel. No, aquesta només ha estat la última. Ho fan Netflix, HBO, Jeff Bezos i la Fox. Ho fan Antena 3 i La Sexta. Ho fan la Warner Bros i Disney+. Ho fa Movistar. Ho fan George Lucas i Steven Spielberg. Ho fan fins i tot els vostres pares. Però jo us diré qui n’és el culpable. Si busqueu un cap de turc de qui culpar de totes les desgràcies d’aquest món. Planteu-vos davant del mirall i crideu J.J Abrahams tres vegades. Segurament hagueu creat una altra seqüela absurda de la vostra vida miserable. 

Sisplau. Deixeu de demanar noves temporades de les coses. Deixeu de demanar continuacions. Deixeu de demanar remakes i reboots i universos il·limitats. Deixeu treballar els guionistes com saben fer. Així i només així podrem sortir d’aquest pou de fantasia circular en què ens trobem. Un bon remolí de ja està tot fet.

És tot culpa vostra i no podeu negar que jo no us he avisat.

Nota: Suposo que amb això compleixo la meva quota d’articles mensuals. Espero que reflexioneu sobre el que em feu fer, lectors i espectadors.

 

Comparteix
AnteriorNovetats LaBreu
Següent“Los F*cking 30”
David Muñoz
Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.