La mujer del camarote 10 és una novel·la protagonitzada per Laura Blacklock, una redactora especialitzada en viatges que és convidada a un creuer de luxe que va de Londres als fiords noruegs, viatge que suposa una gran oportunitat per ascendir i llançar la seva carrera professional. Els primers capítols ens presenten la Lo, el seu caràcter, la seva parella, el seu pis, el seu gat… i com la seva vida es trasbalsa a causa d’un robatori. Tot i així, és una dona forta i decideix continuar amb els seus plans i pujar a l’Aurora.
La travessa avança tal com estava previst, és a dir, entre luxe, viandes refinades, convidats d’allò més exquisits i visites a les estances. Tot canvia quan una nit un crit ofegat desperta la Laura, que no pot dormir des que un lladre va entrar al seu pis, i veu com un cos cau a l’aigua des de la cabina contigua, la número 10. La Lo dóna la veu d’alarma i alerta la tripulació del vaixell, però tothom assegura que a la cabina número 10 no hi viatja ningú i, per tant, ningú creu la seva història. A partir d’aquí comencen les sospites, la intriga, la por de ser la propera víctima…
Al principi la narració se centra en el personatge de Laura potser d’una forma massa extensa, però aquesta extensa introducció del personatge em va servir per connectar amb la protagonista i entendre la seva paranoia i el seu comportament alterat i irracional en algunes ocasions, que d’altra manera no tindria explicació.
Per altra banda crec que és un llibre que connecta amb els clàssics del gènere i em recorda a obres d’Agatha Christie, en especial, a Asesinato en el Orient Express. La narració em fa pensar en aquest clàssic pel fet que, mutatis mutandis, primer ens introdueix el protagonista i investigador del crim (Poirot – Laura), l’acció se situa en un espai tancat (tren – vaixell), se’ns van presentant tots els passatgers a bord i, per tant, possibles assassins. Finalment, en ambdues novel·les els fets no han passat tal com el lector havia imaginat i hi ha un gir inesperat.
Personalment, m’agrada el ritme de la narració perquè manté la tensió tota l’estona i et capbusses en un ambient petit, claustrofòbic i angoixant. He llegit altres crítiques i alguns pensen que és una narració lenta, però hem de tenir en compte que és un thriller psicològic i no una novel·la d’aventures. Tot i així, l’he llegit en només tres dos dies perquè no podia parar i em vencien les ganes de saber què carai havia passat en aquell vaixell i què passaria amb la Lo, un personatge molt ben treballat i amb qui he connectat molt.
Només em queda recomanar-vos-el i felicitar l’autora per una novel·la amb un inici i un final ben acabats i una història coherent i amb sentit que atrapa des de la primera fins l’última pàgina.
Podeu llegir-ne les primeres pàgines aquí.
