Ramón Breu ja ho deia a la introducció: aquest és un llibre poc comú.
Dos joves estudiants inicien un projecte de futur remenant en el passat. Van a buscar al Toni, un professor d’institut, per tal que els ajudi en la seva tesi doctoral. Toni rememora les vivències de 40 anys enrere, quan ben just complia la majoria d’edat i tenia tota la vida per endavant.
En aquells temps, amb un grup d’amics amb posicions polítiques allunyades, recorren Catalunya i França per crear un documental sobre la transició de la Guerra Civil: com va quedar tancada (si és que va quedar tancada). Es reuneixen, la majoria de vegades clandestinament, en pisos plens de joves amb ganes de lluitar contra la intoxicació de la història i deixar escrit el passat.
L’ajuda del professor els serà imprescindible, però obrirà un capítol en la seva vida que no esperava. El seu passat de progre antifranquista va quedar arxivat en un expedient policial i ara ha tornat a sortir a la llum, cosa que li portarà diversos problemes.
La novel·la, escrita molt cinematogràficament, combina memòria i ficció. La creació del documental és un fet verídic, autobiogràfic, combinat amb la història dels estudiants universitaris i relats curts del Toni, que pretenen lluitar contra les seves angoixes personals i professionals; tot plegat amb la contínua voluntat de fixar la memòria i deixar constància.
Aquesta novel·la negra relata els grans temes d’història en un país i en un moment què era molt necessari, i ho continua sent, almenys per descobrir que la mirada del voltor no ha deixat mai d’observar.