Quan mirem sèries emeses i creades per Televisió de Catalunya estem acostumats als “culebrons” de tarda, infames en la majoria de casos, especialment ara amb la inaguantable “La Riera” (que per sort ja s’acaba!!). Però de tant en tant, la cadena catalana emet sèries de qualitat i que destaquen per sobre la resta, com les ja mítiques “Plats Bruts”, “La memòria dels Cargol” o “Nissaga de poder”. La sèrie “Merlí” estaria en aquest segon grup i és la que comentarem avui, ara que s’ha acabat la segona temporada.

Merlí ens narra la història d’un professor de filosofia, amb un nom peculiar, Merlí Bergeron,  (interpretat per Francesc Orella) que amb la seva arribada a mig curs revoluciona un institut de Barcelona. És el profe enrotllat diguem-ne, el que connecta amb els alumnes i els seus problemes propis de l’edat i se’ls guanya a tots (també a les seves mares…) portant-los a qüestionar-se la realitat que els envolta, i inclús a rebel·lar-se contra les convencions i tot allò que la societat creu “correcte”. Alhora, Merlí és un seductor que “engatussa” les dones amb el seu do de la paraula (no pas pel seu físic…), i acaba seduint-les a totes. El que es coneix actualment com a “un fucker”…

 

La sèrie és un producte ben fet i que aporta considerants aspectes positius, així que no és només simple entreteniment sense contingut. A Merlí es tracten els temes existencials fonamentals de la reflexió humana al llarg de la història, aquelles preguntes sobre la vida i la mort, la felicitat, el poder, etc. que s’ha fet sempre la filosofia. I ens dóna a conèixer algunes respostes dels grans filòsofs de la història, així com també ens presenta autors no tant coneguts per la majoria de la gent.

La filosofia és una assignatura cabdal, com la història, ja que són les matèries que et conviden a reflexionar sobre el nostre entorn i la vida humana en comunitat, i alhora són les que fan qüestionar la societat i el poder establert, per si és el cas, derrocar-lo. Sense aquestes matèries, és més fàcil manipular al personal. I per això Merlí és una sèrie positiva, perquè darrere de la ficció hi ha una crítica important de la societat capitalista i liberal actual, la de la crisi econòmica i de la crisi de valors, la que rescata bancs i desnona famílies de casa seva… Merlí als rics i poderosos els engega directament a la merda. El mateix que hauríem de fer tots.

 

Així (i malgrat encara no haver tractat el gran Karl Marx en cap episodi) Merlí ens lliga i relaciona el pensament de cert autor sobre algun aspecte de la vida amb els mateixos problemes que tenen els adolescents catalans de principis del segle XXI, i ens vol mostrar com les respostes filosòfiques emeses fa segles poden ser vàlides en molts casos encara avui. En cada episodi ens presenta un autor del qual un o varis aspectes del seu pensament filosòfic tenen relació directe amb els problemes o situacions que viuen els alumnes.

 

Potser, si hem de dir quelcom no tant positiu de la sèrie, és que els adolescents que hi surten estan completament obsessionats amb el sexe i solament viuen per això. Tots hem passat per aquesta edat i sabem l’escalfor que teníem entre cames, però d’aquí a follar-se tot el que es belluga als disset anys hi ha un salt important… Potser és que els de Vic i comarca som pagerols i no estem tant avançats com els de Barcelona.

Els retrats dels nois deixebles de Merlí (ell els anomena Peripatètics, en referència als deixebles d’Aristòtil que rebien aquest nom) no deixen de seguir certs estereotips: el noi guaperes i mal estudiant que és un rebel però a qui el profe guai recondueix pel bon camí (en Pol, interpretat per Carlos Cuevas però que tots reconeixem com a en “Biel de Ventdelplà”), el noi de casa bona que es rebel·la contra la família i comença a fumar porros i emborratxar-se (com si emborratxar-se i fumar porros fos dolent!!!), la noia de casa bona que va de santa però que no ho és tant, la que es va quedar prenyada i ara és mare adolescent, el gay que no surt de l’armari i l’altre gay que és quasi una “loca”….i no podem oblidar-nos de la Tània (Elisabet Casanovas)! la noia més grassoneta però simpàtica i somniadora, que no lliga però que, segons la nostra teoria, serà la que s’acabarà emportant al guaperes rebel que tindrà l’honor de dersvirgar-la, Aquí sí que veiem que els guionistes i creadors de la sèrie han agafat diversos prototips d’adolescents que podem trobar a molts dels instituts de casa nostra. Això pot ser bo en el sentit de que els qui s’ho miren es poden identificar amb algun o alguns dels personatges, o no tant bo en el sentit de caure massa sovint en tòpics i recursos ja vistos mil vegades en altres sèries d’adolescents.

 

En definitiva, és una sèrie recomanable que passa molt bé, amb escenes molt crítiques, situacions surrealistes (com el partit de futbol entre transvestits) i moments irònics importants; molts d’ells protagonitzats per la mare del Merlí, la Carmina Calduch (la Carbonell de tota la vida, vaja) que s’ha convertit per nosaltres en el millor personatge secundari de la sèrie. Convidem a tothom a mirar Merlí no només perquè sigui catalana, sinó perquè encara que sembli una altra sèrie d’adolescents més, en realitat aporta uns missatges molt més profunds i importants.

 

Fa unes setmanes comentaven a les notícies que a Catalunya enguany han augmentat molt considerablement les matriculacions a la carrera de Filosofia, i ho vinculaven a l’èxit espaterrant d’audiència de Merlí. Coincidència? Difícil de creure que sigui casualitat, i ens alegrem que hi hagi molta més gent interessada en la filosofia, la reflexió i el pensament crític. Acostar la filosofia als joves i fer-la divertida deu ser una tasca ben complicada per la majoria de professors que s’hi dediquen, però un bon mètode podria ser fer-se qüestionar les coses als alumnes i no tant empollar autors per vomitar-ho tot a la Selectivitat… Tot i així, i tornant a l’augment de matriculacions que esmentàvem….ens sap greu pels pobres estudiants que aniran de dret a la cua de l’Inem.

Comparteix
AnteriorCrítica de “Nocturnal Animals”
SegüentEl manantial. Catherine Chanter
Lídia Colldelram i Oriol Casellas
Som la Lídia i l'Oriol, una parella que ronda la trentena i que, fastiguejats de la programació nefasta de la televisió, vam començar a mirar sèries compulsivament. A L'escriba col·laborem donant la nostra opinió (totalment subjectiva) d'aquelles sèries que anem mirant. En el nostre espai intentarem recomanar aquelles que més ens agraden així com criticar les que ens han decebut (Ep! Sempre sense intenció d'ofendre a ningú). Esperem que us serveixin les nostres recensions i us incitin a mirar-les!

Deixa una resposta: