Fa anys vaig descobrir que hi havia una autora catalana que havia escrit un llibre de viatges sobre la Polinèsia francesa i a mi, que m’agraden tant els relats viatgers, em va cridar l’atenció. Molt poques dones, i menys a a literatura catalana, han escrit sobre viatges. Aleshores, però, no vaig localitzar el llibre i no he pogut llegir els Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana fins ara que l’editorial :Rata_ s’ha decidit a reeditar-los.

 

“La rada de Papeete, capital de l’Oceania francesa, és un prodigi de la naturalesa”, ens diu Bertrana a la primera línia del llibre. I és que la descoberta de la Polinèsia francesa, un paradís a la terra, és el somni de qualsevol viatger, però per a mi el millor ha estat descobrir la prosa de Bertrana, les seves meravelloses descripcions i la mirada interessantíssima que l’autora posa sobre la gent i els costums d’una terra tan llunyana.

 

Tahití, Moorea, Bora-Bora són encara avui per a tots nosaltres espais exòtics, però encara ho devien ser més quan l’any 1930 l’autora va publicar el llibre. M’alegro que fos un gran èxit aleshores i que l’autora es fes un lloc entre els escriptors del moment, el que és una llàstima és que després quedés gairebé en l’oblit i no tinguem Aurora Bertrana als llibres de text de les nostres escoles. Massa sovint les dones han quedat a l’ombra i encara devia ser més difícil per a la filla de Prudenci Bertrana justificar-se com a bona escriptora: “per contra la idea que tothom tenia que el pare m’ajudava a escriure, mai no em va aconsellar ni tampoc em va revisar el que havia escrit”, diu a les seves memòries.

 

Val molt la pena, doncs, descobrir el talent d’Aurora Bertrana: novel·lista, activista cultural, periodista i autora de relats de viatges com el que ens ocupa:

 

“Són les cinc de la tarda d’un dia radiant de maig. Sota un cel transparent, color de turquesa, i sobre el mar ple de reflexos, llisca una goleta.

Oceania! Claror vibrant, espais il·limitats, lluïssor tremolosa dintre l’infinit…

A popa, Tahití s’allunya lentament. El sol daura els flancs de les seves muntanyes avellutades, i l’aigua, tibant com la d’un llac, recull i bressa la imatge de llurs cimals aguts, amarats de la gran claror de la tarda. A proa el Pacífic immens, misteriós… Dintre el cor una il·lusió indecisa, vaga; la promesa d’una illa perduda al lluny com una volva damunt l’atzur.” (pàg. 161)

 

Paradisos oceànics és un llibre de viatges en què acompanyem l’autora sense gairebé ni adonar-nos-en. És evident que ella és la qui ens filtra les experiències, els moments i els llocs que ens descriu de la seva estada a la Polinèsia, però no se’n fa protagonista. Sembla que Aurora es quedi darrere la porta o rere una palmera i observi els habitants de les illes i també el comportament dels colonitzadors occidentals, que hi deixen les seves empremtes.

 

Especialment interessant és la mirada sobre les dones. En la prosa de Bertrana, descobrim Turei, una cortesana que fa el que sigui pel seus fills i també la decadència de l’antiga reina Marau, però a mi m’agrada sobretot el relat de la boda de Hamuè, la noia de llarga cabellera, que es veu atrapada per la voluntat d’occidentalitzar l’amor entre ella i el seu promès:

 

“Hamuè no existeix; Hamuè no és res més sinó una immensa trena”. Tastem les confitures i els dolços, però els meus ulls segueixen la tímida promesa, sempre enfeinada. El pes dels seus cabells li dona un aire tràgic. Els seus moviments són lents, poc graciosos. Apar abatuda sota el pes d’un destí obscur i tràgic.” (pàg. 106-107)

 

Bertrana descriu la selva, la mar, les tempestes, els ritus ancestrals dels polinesis i la llum de la lluna. La seva mirada mena els lectors per un paradís que esdevé diferent del que Sagarra ens havia  mostrat a La ruta blava, un paradís que està en perill enfront de l’occidentalització i el dòlar.

 

Coincidint amb el 125è aniversari del naixement d’Aurora Bertrana, Iolanda Batallé ha apostat per l’edició d’aquests Paradisos oceànics i crec que som molts que li agraïm haver-nos tornat una escriptora que, ara sé segur, que ha estat massa temps en l’oblit. Cal agrair també a l’editorial :Rata_ els paratextos i les fotografies que acompanyen el llibre i que ens ajuden a situar Bertrana i el seu relat i ens permeten fer-ne una lectura enriquidora. Així, llegim part de les memòries de la mateixa autora parlant del llibre, però també la lectura que fan dels Paradisos oceànics Oriol Ponsatí-Murlà, Neus Real, Josep M. Fonalleras, la mateixa Iolanda Batallé i Jenn Díaz, que s’ha encarregat de traduir del castellà l’ampliació del llibre que havia fet Bertrana en l’edició castellana, Islas de ensueño.

 

MERITXELL GUITART ANDREU

Comparteix
AnteriorGame of Thrones Touring Exhibition
SegüentElla lo sabe, un thriller psicològic de Lorena Franco
Txell Guitart

Meritxell Guitart Andreu (Sabadell, 1972) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i professora de Llengua i Literatura Catalana a La Salle Manlleu. Gran amant dels viatges, és autora del llibre De Vancouver a Whitehorse a través de les Rocalloses i el Passatge Interior d’Alaska (El Toll, 2016) i també dels relats: “Lliçons de quítxua a la Vall Sagrada dels Inques” (Mambo Poa 2, 2010), “El vent del sud: viatge a la Patagònia argentina” (Mambo Poa 3, 2011), “Camí de la misteriosa Alaska” (Mambo Poa 4, 2012) i “Un conte rus” (Cosins llunyans i altres contes, Cossetània 2014). L’any 2016 va ser finalista del premi Núvol de contes amb la narració “Shako Kvareli”. Podeu seguir els seus viatges al blog Bitllet de tornada, al Facebook i a Twitter (@txellguitart).

Deixa una resposta: