Seduccions de Marràqueix, de Josep Piera, és d’aquells llibres que m’acompanyen sempre. Vaig llegir-lo anys abans d’anar a la ciutat marroquina, me’l vaig tornar a llegir quan hi vaig viatjar i ho he tornat a fer ara altra vegada. Els viatges de Piera sempre són intensos i se t’emporten a la descoberta d’una ciutat com feia amb Nàpols a Un bellíssim cadàver barroc, de què ja vam parlar en aquesta mateixa secció. Aquell, però, era un viatge de feina, aquest, el viatge al Marroc és una estada per plaer, per tornar a començar després d’una malaltia que el porta a replantejar-se moltes coses.

El llibre, Premi Sant Joan de Literatura Catalana de l’any 1996, comença amb un primer capítol d’invitació al viatge, com feien els antics: “Viure l’efímer com a totalitat del ser. No importa on, ni cap a on. De viatge. Sempre de viatge. Ara, espiral amunt, cap a Marràqueix”, diu. La ciutat se li revela amb una força molt gran:

 

“Marràqueix és medieval, és el jardí i el desert, és la sobrietat adusta de l’olivera i la fragilitat dansaire de les palmeres, és els patis amagats amb llimeres i els carrerons mísers de la medina. Tot és possible en aquesta ciutat de contrastos: luxe i pobresa es confonen, bellament, com una fatalitat.” (pàg. 22).

I la primera parada és potser ja la més intensa de tota l’estada al país perquè es deixa portar pel goig de ser en un lloc nou i sentir-s’hi acollit alhora que comença a trobar-se sol amb ell mateix. Els pobles petits, les casbes, el paisatge, les festes, els camins perillosos i el desert, tot ajuda Piera a entendre el país on fa parada.

També de mica en mica i en els diferents capítols del viatge, Josep Piera sent aquella Marràqueix molt propera a la seva terra de la Safor valenciana. A més, els poetes andalusins, com Ibn Khafaja, el poeta d’Alzira, i que ell coneix molt bé li ofereixen les paraules per lligar dos mons que no són tan diferents o almenys no ho eren tant abans que la modernitat ho comencés a canviar tot.

A més dels poetes, d’altres textos literaris ajuden Piera a entendre la ciutat i el país on fa estada: El cel protector de Bowles, les aventures del català Alí Bei i molts d’altres se citen en aquestes pàgines i acaben conformant totes les seduccions de Marràqueix. El més important, però, a part del paisatge i la literatura, és la gent, els marroquins amb qui l’autor es relaciona: des del primer xofer Ibrahim, fins al pintor del mateix nom, Abdel, el professor de literatura àrab o el moret d’Alzira, Cassimí, que li juga una mala passada.

Dels viatges se n’aprèn i el viatge a Marràqueix és per a Josep Piera un aprenentatge tan gran com per a tots els qui el llegim amb les seves paraules:

“El paradís és com un bell somni, com una història d’amor; quan en surts, no hi pots tornar; no l’oblides mai, però.” (pàg. 209)

Si mai visiteu la ciutat marroquina, doncs, val la pena deixar-se seduir per tots els seus encants, però també pel llibre que Piera li va dedicar.

Comparteix
AnteriorETC TEATRE. Últim acte
SegüentAbecedari amb imatges per a lectors principiants
Txell Guitart
Meritxell Guitart Andreu (Sabadell, 1972) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i professora de Llengua i Literatura Catalana a La Salle Manlleu. Gran amant dels viatges, és autora del llibre De Vancouver a Whitehorse a través de les Rocalloses i el Passatge Interior d’Alaska (El Toll, 2016) i també dels relats: “Lliçons de quítxua a la Vall Sagrada dels Inques” (Mambo Poa 2, 2010), “El vent del sud: viatge a la Patagònia argentina” (Mambo Poa 3, 2011), “Camí de la misteriosa Alaska” (Mambo Poa 4, 2012) i “Un conte rus” (Cosins llunyans i altres contes, Cossetània 2014). L’any 2016 va ser finalista del premi Núvol de contes amb la narració “Shako Kvareli”. Podeu seguir els seus viatges al blog Bitllet de tornada, al Facebook i a Twitter (@txellguitart).

Deixa una resposta: