Durant el viatge que vaig fer al Japó fa dos anys, em vaig llegir el llibre de Kypling Viaje al Japón, tal com ja vaig explicar en aquesta mateixa secció. Ara, després d’un temps i un cop passat el viatge pel sedàs dels records, m’he endinsat en la lectura de Japón perdido d’Alex Kerr. Va ser remenant pel mercat del trasto en una parada de llibres que cada any posen uns amics que el vaig trobar. L’autor, nord-americà de naixement, va anar de petit a viure al país nipó perquè el seu pare hi treballava. Després, va tornar als Estats Units, on va estudiar Cultura i Llengües Orientals a la Universitat de Yale. Anys més tard, encara estudiaria Estudis Xinesos a Oxford. Finalment, Alex Kerr es va establir al Japó i encara hi viu.

El llibre comença amb un prefaci a l’edició de 2015 per explicar la vigència d’unes impressions que originalment Kerr va escriure a començament dels anys 90 com a una sèrie d’articles que van acabar publicant-se en un volum. L’assaig fa un recorregut per la història de l’autor en terres japoneses des que s’hi estableix l’any 1973 quan compra i restaura una casa tradicional a la Vall d’Iya. Els diferents capítols ens van endinsar en aquest Japó que canvia, que deixa enrere l’artesania, les tradicions i maneres de fer ancestrals per convertir-se en un lloc eclipsat per la modernitat i que sembla haver oblidar el passat.

Kerr podria semblar un romàntic dels vells temps si pensem en el seu interès pel teatre Kabuki amb els onnagata, homes que fan papers de dona com es feia quan estava prohibit que les actrius fessin teatre. De mica en mica, l’autor s’endinsa en aquest món i hi fa grans amics, de fet, un d’ells, Bando Tamasaburo, és qui signa l’epíleg del llibre fent un retrat de l’autor. Kerr, però, no m’ha semblat tant un romàntic com algú que reivindica tot allò de bonic i d’interessant que té un Japó que s’està perdent. No m’ha semblat, però, un llibre d’algú que renega de la modernitat japonesa, sinó d’algú que ha convertit el país en la seva llar i per això s’atreveix parlar-ne des de la sinceritat.

Pel llibre desfila la biografia de Kerr al mateix temps que ho fan els amics que el van introduint en les diferents arts i belleses que té el país nipó. A més, ens passegem amb l’autor pel Kioto conegut i desconegut i també per les ciutats de Nara i d’Osaka. He recordat el meu viatge al Japó en molts passatges i m’ha sabut greu no haver-ne conegut més coses. Ara, però, el llibre de Kerr me n’ha donat l’oportunitat de fer-ho.

El col·leccionisme d’art, les diferències entre el Japó i la Xina, la pràctica de la cal·ligrafia que des de ben petit interessa l’autor, els anys durant els quals treballa com a executiu d’una empresa nord-americana, tot això i molt més trobem en un relat ple de reflexions com aquestes:

“Kioto odia a Kioto. Quizá es el único centro cultural del mundo donde esto es cierto. Los romanos adoraban Roma. Pekín sufrió mucho durante la Revolución Cultural, pero la mayor parte del daño lo causaron los foráneos, y los pekineses siguen queriendo a su ciudad. Pero los kiotenses no pueden soportar que Kioto no sea Tokio. Intentan con todas sus fuerzas ser como Tokio, pero nunca se acercarán. Esto es algo que viene de largo. Sentí por primera vez ese malestar poco después de mudarme a la ciutat.

[…] Dicho de otro modo, la gente de Kioto nunca perdonó a Edo que les usurpara su lugar como capital. El traslado del Emperador a Tokio en 1868 fue la estocada final para la autoestima de la ciudad.” (p. 196)

Viatjar amb Kerr al Japó és fer-ho amb algú que estima profundament una cultura que canvia dins d’una societat rica, moderna i plena de contradiccions.

Comparteix
Anterior“Per què diem… L’origen de 100 dites populars”
SegüentAquest divendres al cine…
Txell Guitart
Meritxell Guitart Andreu (Sabadell, 1972) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i professora de Llengua i Literatura Catalana a La Salle Manlleu. Gran amant dels viatges, és autora del llibre De Vancouver a Whitehorse a través de les Rocalloses i el Passatge Interior d’Alaska (El Toll, 2016) i també dels relats: “Lliçons de quítxua a la Vall Sagrada dels Inques” (Mambo Poa 2, 2010), “El vent del sud: viatge a la Patagònia argentina” (Mambo Poa 3, 2011), “Camí de la misteriosa Alaska” (Mambo Poa 4, 2012) i “Un conte rus” (Cosins llunyans i altres contes, Cossetània 2014). L’any 2016 va ser finalista del premi Núvol de contes amb la narració “Shako Kvareli”. Podeu seguir els seus viatges al blog Bitllet de tornada, al Facebook i a Twitter (@txellguitart).

Deixa una resposta: