Deu fer poc més de tres mesos que vaig llegir la novel·la Les vuit muntanyes, de Paolo Cognetti i vaig gaudir moltíssim de la història dels dos amics que, des de la infància, viuen vinculats a la muntanya, encara que sigui de maneres una mica diferents. Per això, quan la setmana passada vaig veure en una llibreria aquest Sense fer mai el cim, del mateix autor, no em vaig poder estar de comprar-lo i llegir-lo immediatament. 

Aquesta vegada Cognetti s’allunya de la novel·la per explicar un viatge que fa a la regió del Dolpo, a l’Himàlaia. El Dolpo és un petit Tibet en terres nepaleses que ha sobreviscut com una de les regions més remotes del Nepal i, probablement, del món. 

“A les acaballes del 2017, i del meu quarantè any de vida, vaig marxar amb uns quants companys cap a  la terra del Dolpo, un altiplà del nord-oest del Nepal on travessaríem passos de més de cinc mil metres, viatjant a peu gairebé un mes vorejant la frontera tibetana.”

Paolo Cognetti és un enamorat de la muntanya, però en aquest viatge el que importa no és fer el cim d’un dels vuit mils que envolten la regió, sinó conèixer les valls i els muntanyencs que hi viuen. Així, doncs, el que descobrim amb el llibre és un Himàlaia que queda lluny de les expedicions alpines que es posen reptes cada vegada més difícils i que a vegades ni tan sols s’aturen a conèixer aquells que hi viuen. L’autor, a més, segueix les passes que hi va fer Peter Mathiessen i que va deixar escrit en el seu relat El lleopard de les neus, publicat l’any 1978. Un llibre llibre que ja poso a la llista de lectures pendents. 

“Ens vam quedar a Shey dos dies, en què vaig omplir el carnet de dibuixos i apunts. En Peter n’havia passat vint observant les ovelles blaves i seguint el rastre del lleopard de les neus, visitant les ermites dels voltants, fent preguntes als monjos que es trobava. El lleopard no s’havia deixat veure, però ell havia trobat el sentit a esperar-lo, com si estar-se quiet a l’expectativa d’alguna cosa fos una forma de meditació.”

Dos amics, Remigio i Nicola, acompanyen Cognetti en aquest viatge meravellós i també duríssim, sobretot quan, alguns dies, el mal de muntanya converteix la jornada de l’autor en un infern. El poble de Shey, la muntanya de Cristall, la gosseta que decideix acompanyar l’expedició, els nepalesos que els fan de guies i portadors, els habitants de les valls que es troben pel camí… tot plegat fa d’aquest llibre un cant d’amor a la muntanya, sense que els caminadors i tampoc els lectors sentim la necessitat de fer mai el cim. 

L’edició de Navona_Port Bo inclou, a més molt encertadament, els dibuixos de mapes i llocs que va fer el mateix autor. Un llibre que pot agradar molt als amants de la muntanya i dels viatges, però també a qualsevol que tingui ganes de deixar-s’hi acompanyar.

AnteriorEl masclisme a Disney. De princeses fleumes a guerreres i somiadores
Següent‘The road not taken’, una road movie al desert de Gobi
Avatar photo
Meritxell Guitart Andreu (Sabadell, 1972) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i professora de Llengua i Literatura Catalana a La Salle Manlleu. Gran amant dels viatges, és autora del llibre De Vancouver a Whitehorse a través de les Rocalloses i el Passatge Interior d’Alaska (El Toll, 2016) i també dels relats: “Lliçons de quítxua a la Vall Sagrada dels Inques” (Mambo Poa 2, 2010), “El vent del sud: viatge a la Patagònia argentina” (Mambo Poa 3, 2011), “Camí de la misteriosa Alaska” (Mambo Poa 4, 2012) i “Un conte rus” (Cosins llunyans i altres contes, Cossetània 2014). L’any 2016 va ser finalista del premi Núvol de contes amb la narració “Shako Kvareli”. Podeu seguir els seus viatges al blog Bitllet de tornada, al Facebook i a Twitter (@txellguitart).