E.M. Forster és un autor anglès conegut per novel·les com Una habitació amb vistes (1908), Howard’s End (1910), Viatge a l’Índia (1924) o Maurice (publicada pòstumament l’any 1971), però també va viure llargues temporades a l’estranger i va escriure relats de viatges i guies com la que acabo de llegir sobre la ciutat d’Alexandria. L’autor mateix, en el pròleg de 1961, que recull l’edició de Gatopardo, explica com va escriure el text durant la Primera Guerra Mundial quan el van destinar a la ciutat egípcia després d’allistar-se voluntàriament a la Creu Roja. Hi va arribar, doncs, la tardor de 1915 pensant que potser hi podria ser un heroi lluitant contra els turcs, però aviat es va adonar que aquella era una ciutat allunyada del front guerra. L’estada, tanmateix, li va permetre descobrir-ne tots els tresors.
Alexandria és una ciutat que no he visitat mai, però des que vaig llegir la poesia de Kavafis i El quartet d’Alexandria de Durrell, se’m va convertir en una ciutat literària que tinc moltes ganes de visitar algun dia. Durrell és, precisament, qui encapçala amb un pròleg l’edició d’aquest llibre de Forster i explica com l’any 1941, enmig d’una altra guerra mundial, va arribar a la ciutat i va poder descubrir-la gràcies a la guia que n’havia fet el seu compatriota. Només hi va trobar a faltar la cadira buida que havia deixat el poeta Kavafis, aleshores ja mort.
E.M. Forster escriu, tal com diu el subtítol, la història i la guia de la ciutat i totes dues són independents però estan lligades per anotacions que ajuden a seguir la història quan llegeixes la guia i a seguir la guia quan en llegeixes la història. Una història que comença amb l’arribada d’Alexandre el Gran i segueix amb la ciutat ptolemaica i Cleòpatra, amb la invasió cristiana, el període àrab i el més modern. De la reina Cleòpatra i del seu amor per Marc Antoni, Forster, entre d’altres coses, escriu:
“Era el último miembro de una estirpe solitaria y sutil, era una flor que Alejandría había tardado trescientos años en producir y que la eternidad no puede marchitar, y se abrió ante un soldado romano sencillo pero inteligente.”
Després, ens parlarà de la mort dels amants, com ho farà també amb la invasió de les tropes napoleòniques, el cultiu de les ciències o les diferents religions i creences que han circulat per la ciutat durant la seva llarga història. Al final de tot, un poema del seu amic Kavafis, “El déu abandona Antoni”, aquí en la traducció castellana de Ramón Irigoyen; poema que recrea el passat mític de la ciutat.
La segona part del llibre és, tal com indica el subtítol, la guia. Aquesta es divideix en itineraris que condueixen el lector i el viatger per tota la ciutat i més enllà, a les poblacions properes de Rosetta, on es va trobar la famosa pedra que va permetre desxifrar l’escriptura jeroglífica, i també a poblacions del desert libi. El fet que estigui escrita a principis del segle XX fa que ens preguntem si encara podríem seguir ara mateix els itineraris proposats per Forster i en què haurien canviat. Estic gairebé convençuda que sí, que els podríem seguir, però per això només cal fer maletes i acostar-se a aquesta ciutat de l’Egipte més mediterrani que sovint queda fora dels circuits turístics del país de les piràmides i els creuers pel riu Nil.
