Aquests dies tancada a casa, repasso de memòria els viatges que he fet i Londres hi surt més d’una i de dues vegades. Potser per això em vaig decidir a llegir Mi Londres, de Simonetta Agnello Hornby, que Gatopardo Ediciones va publicar el 2015. Un any abans, l’escriptora siciliana n’havia publicat l’original en italià.

Agnello Hornby es va instal·lar a Londres l’any 1972 i és allà on ha viscut bona part de la seva vida. Així, en aquest llibre ens parla de la ciutat des del punt de vista d’algú que se l’estima després de tants anys de viure-hi. De fet, ella mateixa adverteix que el llibre “no es ni una guía turística, ni una biografía, ni una novela, ni un ensayo literario, ni tampoco un texto sociológico, sino una declaración de amor a una gran ciudad y sus habitantes.”

L’autora va viatjar a Anglaterra per primera vegada l’any 1963 per fer-hi un curs d’anglès quan tenia 17 anys, però més tard s’hi va traslladar amb el seu marit anglès per viure-hi, treballar-hi i formar-hi una família. Mi Londres, doncs, és la barreja de la seva vida londinenca i dels llocs que més li agraden de la ciutat. També hi són importants els costums anglesos que l’autora va anar aprenent a vegades a poc a poc i d’altres de cop i sense esperar-se’ls.

Recomanaria el llibre sobretot a aquells que ja han estat a la ciutat i hi tornen encisats sempre per la capital anglesa. És una forma de viure-la d’una manera diferent i de descobrint-ne racons que segur que no hem tingut en compte en visites anteriors. M’ha agradat, sobretot, la idea de descobrir petits museus, restaurants o barris que s’escapen una mica de les rutes turístiques habituals.

Els primers capítols són els més autobiogràfics perquè són els de descoberta de la nova ciutat i dels seus habitants, de com s’estableixen les relacions de feina i de fora de la feina, de com Simonetta Agnello Hornby, advocada de menors durant molts anys, s’enfronta a la realitat social del seu país d’acollida. Ens explica com funciona el sistema judicial, però també els Clubs de lectura que es fan als pubs i que serveixen per conèixer molt millor el veïnat.

Trenca tòpics a favor del menjar anglès i ens recomana petits museus per passar-hi una bona estona, com la Casa-Museu Händel al barri de Mayfair, per exemple, o la Leighton House, que podem visitar al Holland Park. Agnello Hornby admira de Londres també els seus espais verds i ens recomana no oblidar-nos de visitar els parcs i jardins; o ens intenta explicar la importància de la família reial.

Subratllo, a més, la forma que té l’autora d’entendre la manera de conèixer una ciutat, que fuig una mica de la visió del turista per anar una mica més enllà: “Las almas de las ciudades lo hacen a través de las piedras, las plantas, las estructuras urbans, la multitud y los habitantes, tomados éstos de uno en uno. Puede conocerse una ciudad a través de sus libros, los periódicos y las televisión, además de mediante la observación directa. Como requisito previo al conocimiento, yo debo pernoctar al menos una vez en ella.”

Un bon llibre, doncs, per redescobrir Londres el dia que en tingueu ganes i que hi puguem tornar a viatjar.

 

AnteriorCrítica de “Motherless Brooklyn”
SegüentSelecció Edicions del Periscopi
Avatar photo
Meritxell Guitart Andreu (Sabadell, 1972) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i professora de Llengua i Literatura Catalana a La Salle Manlleu. Gran amant dels viatges, és autora del llibre De Vancouver a Whitehorse a través de les Rocalloses i el Passatge Interior d’Alaska (El Toll, 2016) i també dels relats: “Lliçons de quítxua a la Vall Sagrada dels Inques” (Mambo Poa 2, 2010), “El vent del sud: viatge a la Patagònia argentina” (Mambo Poa 3, 2011), “Camí de la misteriosa Alaska” (Mambo Poa 4, 2012) i “Un conte rus” (Cosins llunyans i altres contes, Cossetània 2014). L’any 2016 va ser finalista del premi Núvol de contes amb la narració “Shako Kvareli”. Podeu seguir els seus viatges al blog Bitllet de tornada, al Facebook i a Twitter (@txellguitart).