Quan pensem en el Festival de Sitges hem d’obrir la ment i anar més enllà de les pel·lícules de terror, sobre crims, amb sang i fetge… i fixar-nos que també hi ha l’àmplia oferta de pel·lícules fantàstiques i d’animació. Així doncs, atreta per aquesta altra vessant del festival, vaig anar a veure com Maquia: When The Promised Flower Blooms.

Mari Okada és una consolidada guionista dins de l’anime japonès que per primera vegada s’ha llançat a la direcció. El film ens narrarà la història de la Maquia, una noia que té la qualitat d’envellir molt més lentament que els humans i que veu com el seu poblat es destruït a mans de les tropes del rei. Ella aconsegueix escapar del setge, però la Leilia, la seva millor amiga es capturada. La Maquia, en la seva fugida, es toparà amb un bebè humà amb el qual establirà un vincle mare-fill que trontollarà a mesura que el vailet creixi i ella no envelleixi.

Un dels temes principals de la pel·lícula és la maternitat. Okada se serveix d’aquest món fantàstic per parlar de la maternitat des de dos punts de vista molt diferents. Per una banda la Maquia aprendrà a ser mare sense ser-ho de forma biològica i estimarà el nen com si fos seu, i per altra, la Leilia, que serà mare biològica, no aconseguirà establir un vincle afectiu i filial amb la seva filla. Aquesta doble visió porta a l’espectador a reflexionar sobre la maternitat i sobre qui és més mare, si aquella que engendra la criatura o bé la que en té cura i l’estima.

Tot i que el paper de Maquia en aquesta història sigui el de la mare aferrissada que lluita pel seu fill i que faria el que fos per ell, és una mare molt humana i molt imperfecta en el bon sentit de la paraula, ja que és una mare que plora malgrat que a la pel·lícula se li digui que “les mares no ploren”, que dubta si ho farà be o no i que moltes vegades no sap cap on ha de tirar. Per altra banda, és un personatge femení molt potent, ja que moltes vegades rebutja l’ajuda de personatges masculins i ho tira endavant tot ella sola.

El pas del temps i la pèrdua també és un tema recurrent a la pel·lícula. Com he dit abans, la Maquia i el seu poble no envelleixen al mateix ritme que els humans, i és per això que li ensenyen de petita que no pot estimar cap humà perquè llavors sabrà veritablement què significa sentir-se sola. Tot i així, finalment aprèn que li aporta molt més haver estimat algú amb tot el cor que no pas el dolor d’haver de perdre aquella persona i que el mal tràngol que suposa una pèrdua paga la pena.

El ritme de la pel·lícula és bo gràcies als canvis d’escenari i avança alhora que passen els anys. Tot i així trobo que és massa llarga i al final fins i tot es fa pesada. Vaig tenir la sensació que es buscava la llàgrima sí o sí fins al punt de forçar la trama, que podria haver acabat una estona abans. Malgrat tot, és una pel·lícula molt bonica a nivell visual i molt ben ambientada.

AnteriorCrítica de ‘Mirai’. Retrat de la infància a ulls d’un nen
Següent‘El libro de Joan’, Lidia Yuknavitch
Avatar photo
Soc filòloga clàssica i amant de tot allò que tingui a veure amb grecs i romans. Lletraferida de cap a peus que té com a ofici l'ensenyament i a més la correcció, la maquetació i l'edició de textos. Em passo el dia envoltada de textos, llibres i ordinadors. Amant de les fotos, els viatges i les històries.