Hater

Sóc totalment conscient que el terror ha set un gènere menyspreat i maltractat en moltes ocasions dins del món del cinema, però d’aquí a que haguem de lloar el treball de Jordan Peele fins a nivells inimaginables és per caure de cul de la cadira. Reconec que Get out és una bona pel·lícula, però per davant seu n’han passat de molt millors i ningú els ha fet cap mena de cas.

Sé que escrivint aquestes línies corro el risc de ser vexat i lapidat pels més devots amants del gènere, però com que de tant en tant llegeixo a gent que afirma amb rotunditat que Blade Runner, 1982 és una merda i a hores d’ara encara corren impunes pel carrer sense ser jutjats, he decidit arriscar-me tot i saber que en qualsevol moment puc ser condemnat i cremat al mig de la plaça.

No he llegit el que és us explicarà el meu company de redacció i, sincerament, no ho penso fer. Tot i que en sap molt més que jo en això de les pel·lícules, puc assegurar amb tota probabilitat que titllarà la pel·lícula d’innovadora, original, ben guionada i amb una actuació protagonista a càrrec de Daniel Kaluuya digna dels grans premis. Amb aquesta última afirmació hi puc estar una mica d’acord, ja que el noi no ho fa malament, però no cal que ens comencem a petonejar tots plegats ara. L’actuació és bona, però no passa d’aquí. Per altra banda, amb els altres punts ja hi discrepo més. Innovadora? Perquè? Pel tema del racisme? George A. Romero ja tractava la crítica social i posava de manifest els mals d’aquesta societat a Night of the Living Dead al 68, o Carpenter als anys 80 amb They Live. I si m’apures i amb el racisme com a punta de llança, em va fer més por Mississippi burning, que no pas aquesta. El tema de les sectes tampoc és nou, ja que al cap i a la fi, la gent d’aquella comunitat no deixa de ser una secta en tota regla. Pel·lícules com The Wickerman, al 73, o Los sin nombre, al 99, ja tracten aquesta temàtica amb molt d’encert. Res és nou, i el guió és totalment previsible, amb petites dosis d’humor negre que és posen molt bé, tot sigui dit, però al minut 20 ja pots intuir cap on aniran els trets.

Ho repeteixo: no és una mala pel·lícula, però en massa ocasions treballs com The Changeling (1980), o sense anar tan lluny, It follows (2014), han passat massa desapercebuts com per ara considerar Get out una de les millors pel·lícules de terror dels últims anys.

Marc Orra


Lover

A veure, Get Out. Amb calma. Peele ha fet la pel·lícula exacta en el moment exacte. Sort? No del tot.

Abans de començar, m’agradaria deixar clar que per bé o per malament, el cinema de terror com a tal ha mort. El cinema no fa por, no és pertorbador, no resulta angoixant. I això em preocupa.

El cinema de terror, sobretot a mans de James Wan, s’ha convertit en el típic tòpic del monstre que ara hi és i ara no hi és. Un moment, el protagonista es mira a un mirall i el monstre no hi és però quan mou el mirall sí que hi és i quan està a punt de morir passa una cosa (és igual què) que fa que tot vagi bé, però no va bé perquè hi torna a haver un ensurt programat per mantenir-nos desperts. Sona tediós, oi? He intentat esforçar-me al màxim per fer el resum de qualsevol pel·lícula de terror dels últims cinc anys el més sintètic possible. Perdoneu-me si no s’entén, però almenys demano perdó i no com els creadors de Paranormal Activity.

Quan veig entrar a la sala per primera vegada per veure Get Out, anava amb expectatives bastant altes, i és que Blumhouse no genera altra cosa que expectatives a l’estil M. Night Shyamalan. La pel·lícula ben podria ser un desastre com The Purge o un èxit com The Gift, de Joel Edgerton. Finalment, vaig sortir que em regalimava la saliva, i és que qualsevol homenatge a Kubrick per a mi sempre és benvingut. Peele beu dels seu estil com un pare negligent, però amb tocs de genialitat.

Tot i intuir què passaria una gran part de la pel·lícula, vaig ser incapaç d’espolsar-me la tensió de sobre. Em va recordar la primera vegada que vaig veure The Shining, tot i que encara no m’atreveixo a comparar-les. Massa d’hora. Entre les actuacions (sublims totes), la música i els enquadraments vaig ser totalment incapaç de ser objectiu. Em va agradar molt, què voleu que us digui. De les millors de l’any? Sí. Daniel Kaluuya està esplèndid, i sincerament és un paper que funciona. A l’estil de Black Mirror. Catherine Keener fa pinta de boja i Bradley Whitford és simplement Bradley Whitford. I sobretot Caleb Landry Jones, tot i que vist amb qui ha treballat darrerament, no és d’estranyar que sigui capaç de treure-se-la com vol (perdoneu la grolleria).

Sincerament, a la gent que no us ha agradat (i no vull sonar pedant) és que no l’heu vista prou bé. Torneu-hi fins que el Run, Rabbit, Run se us hagi ficat al cap. I ara, si em perdoneu, sortiré d’aquí que tinc programada una cita per a un trasplantament total. Sempre he volgut córrer com l’Usain Bolt.

David Muñoz

 

Deixa una resposta: