Hater

Arriba temporada de premis. La millor època de l’any excepte per una cosa, els premis. Cada estiu vaig al cinema a veure les porqueries que surten per fer guanyar milions a les grans productores amb una llàgrima de tristor perquè ningú s’esforça per fer bones pel·lícules. No em malinterpreteu, els Guardians de la Galàxia estan bé, però és difícil trobar pel·lícules com The Disaster Artist o Blade Runner 2049, o qualsevol altre cosa que pugui aparèixer durant aquestes èpoques, òbviament deixant de banda les pel·lícules nadalenques derivades de la merda que acostuma a fer en Tim Allen. A ningú li agraden. Potser a algú li agraden. Si esteu llegint això i us agraden les pel·lícules d’en Tim Allen deixeu de llegir, us fareu un favor.

Deixant de banda les pel·lícules d’en Tim Allen, torno al tema dels premis. Me’ls miro cada any, i m’encanta que es donin a conèixer certes obres que fins el moment havien passat desapercebudes pel gran públic. Però hem de reconèixer que són una pantomima per fer una muntanya d’un granet de sorra. En algun moment poden haver encertat, però per favor, hem de recordar que Forrest Gump va guanyar per sobre de Pulp Fiction. Intento no ferir sensibilitats però és indignant. La la Land em va encantar, i molt, però de veritat es mereixia setze nominacions? Estem bojos. The Artist va guanyar la millor pel·lícula. Algú l’ha vista? I si algú l’ha vista, de veritat us va agradar? Això del cinema és molt subjectiu, jo no estic d’acord amb algunes opinions i algunes opinions no estan d’acord amb mi. Siguem sincers i una mica cínics si m’ho permeteu. Amb el merder de Harvey Weinstein aquest any (i no es que li resti importància) l’Acadèmia creurà que ha de guanyar una pel·lícula amb un caràcter femení fort, per tant apuntem que I, Tonya o Three Billboards Outside Ebbing, Missouri, seran les guanyadores. Potser m’equivoco i el gran premiat és la renovació d’Ed Wood, o l’Acadèmia ens sorprèn i torna a sobrevalorar un musical.

M’encanta mirar els premis, però els tinc creuats des que van preferir El discurso del Rey a qualsevol de les altres nominades. Només cal que s’adonin que el reconeixement que van donar aquell dia serà el que criticaran d’aquí unes setmanes. A mi personalment, no m’agradaria estar en la seva posició.

David Muñoz


Lover

És evident que el meu company de redacció David, porta els gens del haterisme a les venes. Ja sé que la majoria de premis cinematogràfics que es donen, en gran part són una gran invenció de la pròpia indústria; pura estratègia de màrqueting i ja està. En són un clar exemple els Oscars de Hollywood, on massa sovint i trobem pel·lícules nominades o fins i tot guanyadores, que amb prou feines les haguéssim vist si no fos perquè en el seu cartell i hi ha una estatueta que ens indica que ha estat nominada en més d’una dotzena de categories. Sense anar més lluny, enguany, la pel·lícula de Jordan Peele Get out està nominada a millor pel·lícula i millor director, i si voleu que us digui la veritat, no deixa de ser un thriller normalet que segurament ha caigut simpàtic no sé ben bé per quins motius.

Però amics, com diuen una vegada rere altra els tertulians de política que fa uns anys que estan tant de moda, no ens fem trampes al solitari siusplau. La hipocresia que pateixen els premis cinematogràfics es deu, en gran part, a que queda molt més bé despotricar que no pas mencionar que t’agrada una cosa. Parlant clar, es porta molt més ser un hater que no pas un lover, perquè és més hipster, per dir-ho d’alguna manera. Personalment jo no entro en aquest grup de haters, bàsicament perquè soc el primer en empassar-me totes les gales, premis i catifes vermelles del món del cinema. Sí, m’agrada. Ho defenso, i tot i que en algun moment també ho he criticat, crec que és realment necessari. No es tracta d’estar d’acord amb si una pel·lícula és millor que l’altra o si aquell director és un desastre o un inepte. Del que es tracta és de que parlem de cinema, carai! Que debatem, que critiquem o que en algun moment sens envaigi tant de les mans que acabem llançant la sabatilla d’estar per casa al televisor perquè no ha guanyat la nostra favorita.

Evidentment tot és molt subjectiu, o com va dir algun científic, filòsof, escriptor o qui sigui, tot és relatiu. La quantitat de pel·lícules que es porten a la gran pantalla durant un any és tant gran, que destacar-ne només nou o deu és un acte de vanitat enorme. Però només que una petita part de la gent que mira les noticies i veu que certa pel.lícula ha guanyat un Oscar, Bafta o globus d’or, decideixi anar-la a veure a la gran pantalla, ja val la pena seguir endavant amb aquesta meravellosa i necessària pantomima. En definitiva, no importa que se’n parli bé o malament, el que importa és que se’n parli.

Marc Orra

Deixa una resposta: