Lover

Tot va començar tres dies després de l’estrena de Hereditary. Recordo que va ser havent sopat quan vaig trucar al meu company de redacció i amic. En Marc és un crac del cinema, escriu com els déus i és un amant de la música i les bandes sonores. No puc obviar el fet que és pèl-roig i ja sé que en la cultura popular aquest fet anul·la tot el que he dit abans… En fi, deixem-ho aquí. La qüestió és que el motiu de la meva trucada era per parlar amb en Marc sobre què li havia semblat la pel·lícula de terror de la qual parlava tothom: Heredary. Amb A quiet place havíem coincidit a la perfecció amb que era una bona pel·lícula, i per aquest motiu, vaig pensar que en aquesta última també coincidiríem. Imagineu-vos la meva cara en assabentar-me que a aquest pèl-roig no li havia agradat gens. I per si això fos poc, la va destrossar de mala manera amb la seva llengua viperina carregada de verí. Jo, molt educadament, vaig acabar la conversa amb la típica i tòpica frase dels perdedors: “Per gustos colors, Marc. Bona nit”.

Estava desolat, i només el llit semblava el lloc adient per tal de reflexionar i intentar oblidar totes aquelles tonteries que en Marc havia vomitat sobre Hereditary. Finalment em vaig calmar i vaig poder agafar el son. Devien ser les quatre de la matinada quan, de cop i volta, em vaig aixecar de cop i ho vaig veure clar. En Marc necessitava la meva ajuda; m’ho havia demanat a crits a l’última trucada i jo no ho vaig saber veure. D’aquesta manera vaig arribar a la conclusió que el meu fidel amic patia una síndrome poc coneguda, però que en l’actualitat cada cop més gent se’n veia afectada. Es tracta de de l’anomenada SCCRSPE. Les sigles es refereixen a la Síndrome de Criticar per Criticar tot i el Risc de Semblar un Puto Elitista. Sí, ja sé que costa de creure que una persona amb el nivell del meu company hagi pogut caure en aquesta malaltia, però com us he dit, és pèl-roig.

No vull enganyar-vos, jo soc el primer a criticar i rabiar per tot. De fet, a la redacció de L’escriba hi ha gent que em coneix com “El rabiut”. Però ull, sempre critico o em queixo amb un cert criteri i després d’un raonament que en la majoria de casos ratlla l’absurditat. Però com diu el meu pare, si ho exposes cridant ben fort i acabes l’exposició amb un “y punto”, sempre t’acaben donant la raó o, en alguns casos, et deixen per imbècil mentre et donen la raó. Senyores i senyors, si el que voleu és criticar que a la cartellera s’hi estrenen dues pel·lícules més de la factoria MARVEL, podeu comptar amb mi, amics. Si el que voleu és criticar que la gent no se sap comportar en una sala de cinema, soc el vostre home, camarades. Però per caritat humana, amics, criticar per criticar, no. I en el cas de Herditary, encara menys.

Ja fa un parell o tres d’anys que el cinema fantàstic i de terror sembla haver agafat una nova direcció després de passar per uns anys més aviat foscos i de decadència. El terror ha sabut evolucionar i transformar-se per oferir una nova visió del gènere, on el relat, els personatges i l’ambientació hi juguen un paper fonamental. Lluny queden els arquetips recurrents d’aquestes pel·lícules on els ensurts inesperats i el gat que es creua en el moment menys indicat eren la base i l’essència del gènere. Ara el que importa són les sensacions, el missatge i el fet de deixar-te dos dies amb la ment pertorbada intentant desxifrar què ens ha volgut explicar el director amb la pel·lícula, mentre el nostre cos encara intenta pair aquell pòsit de malestar que ens ha deixat el visionat. Si voleu els típics ensurts que us fan aixecar de la cadira, torneu a mirar alguna pel·lícula basada en les novel·les de Nicholas Sparks o llegiu algun llibre de l’Albert Espinosa. Renoi, això si que son ensurts, bàsicament per la por de patir una pujada de sucre irreversible i quedar-vos “tiessos”. Actualment el terror s’ha reinventat, i com us deia, pel·lícules com The Witch, It Follows o A Quiet Place, creen atmosferes angoixants i gairebé malaltisses de les quals no et recuperes ni amb una seixantena de sessions al psicòleg. L’òpera prima d’Ari Aster n’és un clar exemple, ja que tant l’atmosfera que aconsegueix recrear com les interpretacions dels personatges principals són excel·lents. La pel·lícula resulta asfixiant i pertorbadora, i tot i que el meu amic Marc us dirà que el relat és incoherent, no li feu cas; a quina pel·lícula de terror el relat no és incoherent? Estem parlant de terror, home! En la majoria de casos tot és incoherent. També us dirà que el final és esperpèntic, i potser sí; no li falta raó, però què carai!, quan has realitzat un  treball tan rodó, què millor que acabar-lo “por todo lo alto” i deixar volar la imaginació. En definitiva, és com diu la primera regla de la publicitat: el que importa no és que se’n parli bé o malament, sinó que se’n parli. I d’aquest final se’n parlarà, i molt.

Doncs això, que aquestes línies només són per intentar allunyar el meu amic del costat fosc i així recuperi el bon camí. Tot i que serà difícil. Us havia dit que és pèl-roig?

Marc Orra


Hater

Mira que feia temps que amb el Marc volíem fer un Lovers&Haters. Però en el “marc” que ens ocupa (acudit fàcil que intentaré no usar mai més, paraula de pèl-roig), la veritat és que costava: resulta que parléssim del què parléssim els dos érem lovers o els dos haters i per les mateixes raons, ben argumentades i articulades… i així no es pot anar per la vida, tu, és molt avorrit. I mira vés per on, va arribar aquesta pel·li del dimoni (haha, estic molt gracioset en el meu primer Lovers&Haters, no?) i resulta que a aquest bon home va i li agrada. Que li agrada Hereditary, diu! Ai senyor…

No ho entenc, si és un film que després d’una primera mitja hora de treure’s el barret, coixeja per tot arreu. Deu ser que com que el Marc també és coix, tot ho trobava normal, ell.

I mira que li tenia ganes eh? A Hereditary, no al Marc. Si em cau bé, el Marc, encara que li agradi tant la pel·lícula. Bé, vejam, de fet sóc el hater però tampoc trobo que el film sigui dolent d’un bon inici; el concepte i allò que intenta explicar durant la primera meitat del metratge està molt bé: la desafecció per tenir descendència i el desarrelament per prosseguir amb el llinatge, la desestructuració que això comporta a la família protagonista davant la tragèdia i els esdeveniments sobrenaturals que succeeixen. Però després la cosa s’embala, “se viene arriba” i perden els papers. Perquè clar, et planten una casa que ja fa por abans que la pel·li en faci, una nena que encara fa més por que la casa, aquelles miniatures pertorbades tan creepy, la iaia que fa iuiu tot morta… i ei, tot molt bé. Però la gràcia de fer un còctel és no passar-se amb els ingredients, s’han de posar els justos i adients. I aquí, no; aquí han decidit posar tot allò que se’ls acudia, calgués o no, com un bufet lliure: aparicions, possessions, ouijas, terrors nocturns, somnambulisme psicòpata, rituals, focs fatus… no sé per què no hi posat zombis també. O taurons, ara que estan tan de moda. Total, amb aquella escena final que sembla un gag del Polònia (només hi faltava aquell ballant el Don’t Stop Me Now), ja res em sorprendria…

I encara diu el senyor que tinc el SCCRSPE, la Síndrome de Criticar per Criticar tot i el Risc de Semblar un Puto Elitista o nosequè. Ell sí que el té, que en comptes de defensar la pel·li es passa tres quartes parts del seu text criticant-me a mi, i l’altre quart dient que sóc pèl-roig. Perquè eh, que sí, que sóc pèl-roig. Ai calla, que deu ser això! Deu ser que si ets pèl-roig Hereditary no t’agradarà, per allò de què som fills de Satanàs i clar, amb guions així sentim la familia desprestigiada de mala manera.

I a sobre va i em fa xantatge emocional, sabeu? Em posa Hereditary al mateix nivell que The Witch, It Follows i A Quiet Place, i clar, a mi aquestes em van agradar molt (especialment The Witch). Perquè en una cosa sí que estem d’acord: l’interessant que és la nova fornada de cinema de gènere que hi ha en aquest nou segle, on importen el missatge i les sensacions i que et deixin barrinant després de sortir del cinema. El pòsit de malestar que et deixa el visionat, que diu el Marc. El problema amb Hereditary és que el missatge es dilueix en el propi discurs de la pel·lícula, les sensacions són més aviat de tedi, i vaig estar barrinant, sí: barrinant com un material tan bo podia estar tan mal emprat. No sé, ja ho diuen que abans s’agafa a un mentider que a un coix, així que potser tot el què diu el Marc es mentida.

Perquè no ens enganyem, “visto lo visto” aquells cartells que hi havia per tot Barcelona amb aquells missatges tan èpics no ajudaven gens. Que si és “L’Exorcista d’aquesta generació”, que si “Mereix ser tractada amb el mateix respecte que L’Exorcista, El Resplandor o Psicosi”, que si és “L’hereva de La Semilla del Diablo”, que si és “La pel·lícula més terrorífica de la darrera dècada”… No sé, potser sense tant de “bombo”, sense posicionar-la a l’Olimp del terror per nassos, la pel·lícula m’hauria desagradat però no estaria pas crucificant-la. Ja ho diu el Marc: quin film de terror és 100% coherent? A més el muntatge, la fotografia, el so i la música són molt bons, i la pel·lícula aconsegueix ser molt incòmoda en determinats moments. Però clar, estem parlant d’equiparar-la a obres mestres com L’Exorcista o La Semilla del Diablo. A veure si resultarà que sóc hater de la campanya de màrqueting i no de la pel·lícula en si mateixa?

Bé, sigui com sigui soc pèl-roig, que rima amb “estic un pèl boig”, així que no us estranyeu si el meu discurs no té massa sentit. Al cap i a la fi, Hereditary tampoc en té massa i a l’altre Marc li ha agradat, no?

Marc Musquera

Deixa una resposta: