Lover

Diuen que el món és dels valents, dels qui s’arrisquen i pensen en positiu. Jo per altra banda, sóc tot el contrari: prudent, si alguna cosa funciona no la canvio i, com va dir el mestre W. Allen, “normalment veig el vas mig ple, però de verí”. Val a dir però, que davant una petita joia com Estiu 1993, m’haig de rendir als peus d’una directora que el passat mes de febrer ens va obsequiar amb una opera prima que s’allunya d’allò convencional i ens planteja una història tan dura com la pedra, però que un cop es trenca, s’esmicola en mil bocins per deixar anar un núvol de tendresa que sobrevola implícita en cada escena del film. La barcelonina Carla Simón ens explica amb frescor i delicadesa una història real basada en la seva pròpia experiència de quan només tenia 6 anys, i tot, amb una naturalitat que ens transporta directament a aquells estius passats que tots recordem amb certs aires de nostàlgia.

 

Molts la trobaran insubstancial i avorrida; una pel·lícula d’aquelles on no hi passa gairebé res. A Estiu 1993 n’hi passen moltes de coses, però totes camuflades en un llenguatge íntim farcit de mirades i complicitats. Des de la soledat de la Frida, fins als perjudicis de la societat envers una malaltia com la sida, la qual encara era un tabú per a molta gent, passant per l’amor i la tristesa d’una família que lluita per tornar a retrobar el rumb de les seves vides.

Carla Simón ha arriscat i ha encertat. Estiu 1993 és un glop d’aire fresc, un retrat melancòlic d’un passat amarg i innocent filmat d’una forma senzilla, com aquell qui deixa que sigui la pròpia història la que ens acompanyi a compartir amb la Frida aquell estiu del 93.

Marc Orra

 


Hater

La directora Carla Simón dirigeix la pel·lícula Estiu 1993 on la Frida (Laia Artigas), una nena de sis anys, s’enfronta al seu primer estiu amb la seva nova família adoptiva després de la mort de la seva mare. La pel·lícula va rebre el premi millor òpera prima al festival de Berlín del 2017 i des de llavors ha triomfat a tot arreu on ha anat.

De totes les èpoques negres que ha viscut Espanya (dècada ominosa, la grip espanyola de 1918, dictadura franquista…) potser una de les més dramàtiques va ser la popularització de les càmeres de vídeo en el si de les famílies de classe mitjana. Durant els anys 90 el terror del setembre era rebre la trucada d’uns “amics” il·lusionats per ensenyar-nos en versió directors cut del seu viatge a Egipte enregistrat amb una càmera sense estabilitzador i amanida amb comentaris del tipus “aquí hi ha una piràmide”. Si això us ha portat records terribles el meu consell és que no mireu la pel·lícula “Estiu 1993” perquè el concepte és el mateix però ambientat a la Garrotxa, i a més pagant.

En efecte, Estiu 1993 és una pel·lícula sense cap mena de contingut, on la major intriga és pensar que potser a la propera escena s’acaba la introducció i comença la pel·lícula. La major sorpresa és que mentre es pensa això arriben els crèdits 97 minuts després del començament.

També vull detallar el meu complet desacord amb què la Laia Artigas aparegui completament nua davant la càmera, entenc que amb els 6 anys que té això no ho ha aprovat. Si no ens agrada que la nostra mare tregui fotos nostres despullats a la banyera quan venen convidats, no se li ha acudit a la directora que potser a aquesta nena no li agradarà que tot el món pugui veure una pel·lícula on apareix nua? Em resulta completament inacceptable.

En definitiva, tant de bo algú aconsegueixi explicar-me per què aquesta pel·lícula ha agradat i té un 7.5 a Filmaffinity.

Jordi Pina

Deixa una resposta: