LOVER

Hola de nou. És la segona vegada aquesta setmana que em toca parlar d’en Tarantino. Dubto que en Marc s’atreveixi a posar-me les coses gaire difícils, ja que parlem d’una bona pel·lícula. Primer de tot, he de dir que la crítica que vaig fer era bastant pedant i prepotent. No m’ho tingueu en compte, sisplau; en Tarantino m’agrada molt i em costa ser objectiu. Tot i que si soc objectiu, m’agrada més. I, sent objectius, és una de les seves pel·lícules més sorprenents.

Molta gent es queixava que no hi havia violència, però no crec que la violència sigui un punt a favor durant el desenvolupament de la trama. De fet, és meravellós veure com la pel·lícula es basa en el guió i les actuacions de tots els actors més que en la sang i el fetge. Quan s’inventa una història, juga amb carta blanca, però a l’hora de parlar de fets reals, prefereix guardar-se l’as sota la màniga. No sé si en Marc hi estarà d’acord, però es tracta d’un dels guions més senzills que ha fet, i a la vegada, un dels més efectius. Dona més voltes que una baldufa per acabar a dalt de tot, i això és el que converteix aquesta cinta en una gran pel·lícula.

No sé si m’atreviria a dir que és de les millors, però Tarantino recupera una essència que fa temps que no vèiem, tant de temps com l’última final que va disputar l’Espanyol. Bé, potser tant de temps no. El fet és que si una pel·lícula està ambientada entre els seixanta-vuitanta, té música bona i hi apareix en DiCaprio, m’agrada. És així. A més, dubto que en Marc s’atreveixi a dir que DiCaprio fa un mal paper. En fa com deu i d’una manera sublim. I sense posar celles.

David Muñoz

HATER

En primer lloc m’agradaria dir-vos que no soc cap hater d’en Tarantino, no sóc cap kamikaze, carai. En segon lloc, també us diré que l’última d’en Tarantino (així és com anomenem Once Upon a Time in Hollywood als que ens fa una certa mandra pronunciar tot el títol) em va agradar molt i molt. De fet, diria que em va encantar, però com va dir el meu vell amic Senyor Llop, no comenceu a menjar-vos les polles, senyors. A Tarantino no se’l pot mesurar amb la mateixa vara que als altres directors. Ell és un geni, i porta la direcció cinematogràfica registrada a cada part del seu ADN, i de fet ho ha demostrat de sobres en totes i cada una de les seves pel·lícules, ja que la més fluixeta supera amb escreix qualsevol treball de la majoria de directors. Per tant, crec que és de rebut, i sé que ell ho entendrà perfectament quan em llegeixi, que sigui una mica torracollons a l’hora d’analitzar el seu últim treball. A veure, de torracollons ho sóc sempre, però sempre amb un cert criteri cinematogràfic.

Suposo que a aquestes altures ja haureu llegit al meu company David, i us haurà il·luminat amb un reguitzell d’elogis i virtuts a la figura de Quentin Tarantino i a la seva, repeteixo, magnífica pel·lícula. Però no oblideu que aquest noi té algun problema amb els estupefaents i  que sovint veu la realitat un xic distorsionada. No us enganyaré, jo també tinc algun problema d’addiccions, però per part meva normalment m’ajuden a veure la realitat tal i com és, fet que a vegades resulta força depriment i avorrit. Però centrem-nos en la pel·lícula. Tarantino ho fa tot bé: la seva manera de filmar, la posició de la càmera, els enquadraments… Renoi, cada escena sembla una petita pel·lícula en si mateixa, i com no podia ser d’una altra manera, el càsting és d’aquells que tira enrere i pocs directors saben treure suc dels seus actors com ho fa ell. Durant 160 minuts gaudeixes de tot el que veus, i val a dir que no es fan gens llargs. Fins aquí tot correcte, oi? Ara és quan us pregunteu quin coi de problema té la pel·lícula. Com he dit, hem de ser exigents amb el gran mestre i jo ho seré. Per aquest motiu, crec sincerament que “la nova d’en Tarantino” està per sota de treballs com Reservoir Dogs, Pulp Fiction o Kill Bill. Això no vol dir res, ja ho sé. Acabo d’enumerar tres pel·lícules que segurament estan dins de molts Top 10 de la història del cine, però he cregut que és una bona referència per avaluar la pel·lícula i que entengueu el meu punt de vista.

Once Upon a Time in Hollywood no deixa de ser un collage on Tarantino ha homenatjat tota una carrera amb constants referències cinematogràfiques i constants picades d’ullet a tot el que el va influenciar durant la seva joventut, i quan això ho fa un senyor que ha vist més pel·lícules que el Tato, aquest fet pot provocar una saturació que acabi per frustrar-te de mala manera. No tothom ha vist dos milions de pel·lis, i no tothom sap tant sobre cinema com ell. Aquest punt pretensiós del film m’ha provocat una sensació que no he tingut amb altres treballs, i anys enrere, el mestre devia tenir els mateixos coneixements cinematogràfics que ara no? Però això només és una marcada de paquet i prou, és en Tarantino, i si ell no pot marcar paquet, no sé qui ho pot fer. Però per altra banda, un dels seus punts més forts com és el guió, l’he trobat força desdibuixat i poc treballat. Deixant de banda que la història no porta enlloc i que simplement és un retrat del Hollywood de finals dels 60, els diàlegs no estan a l’altura del que m’esperava. A hores d’ara tots recordem frases mítiques de gairebé tots els treballs de Tarantino, i si comencéssim per Pulp Fiction, no acabaríem mai. Així doncs, dubto que d’aquí uns anys recordem cap frase o cap diàleg enginyós de Once Upon a… ja que pràcticament no n’hi ha cap. I el mateix passa amb la banda sonora. De nou, un dels seus punts més forts del director, i de nou una excel·lent playlist que malauradament acaba resultant òbvia i poc original. Ni el binomi DiCaprio-Pitt s’escapa d’aquesta falta d’espurna que detecto en gran part del metratge.

Com veieu, hi ha petits detalls que no m’han acabat d’encaixar del tot, però com sempre us dic, m’agrada escriure de cine perquè no hi entenc ben res. Tot i això, amb tota sinceritat, crec que és una pel·lícula que s’ha de veure per obligació, ja que cada treball de Tarantino és una lliçó magistral de cinema i de direcció. Però també us dic, i de nou amb tota sinceritat, que crec que no la veieu 10 o 12 vegades com passa amb altres films del director. Amb una vegada en tindreu ben prou.

Marc Orra

Deixa una resposta: