Abans de parlar-vos del llibre us he de dir que mai he sigut un fidel seguidor dels supervendes. Ni a nivell nacional ni a nivell internacional. Em carreguen. L’últim que vaig llegir van ser les Cinquanta ombres de Gray i què voleu que us digui, mandra de la bona. Clar que no és comparable. Des d’un punt de vista extremadament pedant, us he de dir que com menys coneguda sigui una cosa, més m’agrada. Un hipster de manual.

El cas és que un dels superventes que em va cridar l’atenció fa unes setmanes portava per títol Los asquerosos, un títol que s’allunya bastant de la línia diabètica a la que ens tenen acostumats. Vine i ho deixo tot, El que puc fer per tú i altres títols genèrics que podrien formar part de la nova trilogia de Paulo Coelho, i que apareixen constantment a les llibreries en una successió refregida d’amors adolescents. La fórmula està trillada. El tema és que no crec que Santiago Lorenzo esperés estar en aquesta llista quan va escollir posar-li aquest títol tan “diferent” al seu llibre.

Però anem al gra. El llibre tracta d’un noi una mica antisocial que, a causa d’una situació que li cau al damunt com un prestatge mal collat, es veu en l’obligació de fugir de Madrid i amagar-se en un poble anomenat Zarzahuriel. El poble no existeix, ja us ho avanço jo. El que aconsegueix Santiago Lorenzo en la seva novel·la no és només posar-nos en la pell de l’austeritat extrema, sinó informar-nos de la molesta realitat en la que vivim, atacant contra el consumisme de manera reiterativa i amb analogies constants a Robinson Crusoe. De fet, es tracta d’un Robinson Crusoe modern, però molt més realista. Ni músculs ni barba, i d’anar a buscar cocos ni en parlem.

Amb un estil únic i característic, l’autor ens transporta a les entranyes de la solitud, on aprenem a conèixer-nos de veritat. Es tracta d’un thriller estàtic, rocambolesc i ple de càrrega irònica que heu de llegir com més aviat millor. I no tingueu por d’utilitzar un diccionari, és probable que el necessiteu.

Anterior‘Negra la brisa lluent’, el retorn de Medea
SegüentEl flirteig dels Oscar amb els films d’animació
Avatar photo
Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.