L’originalitat no agrada (almenys no a tothom)

0
110

El temps posa cadascú al seu lloc, però no la crítica. La crítica mai té compassió, i més quan es tracta d’un estil de cinema diferent. I és que si pensem en grans autors infravalorats ens venen al cap diversos noms com podrien ser Jim Jarmusch (Dead Man), Gaspar Noé (Irreversible) o Jason Reitman (Gracias por fumar), però ningú pensa en el rei de la comèdia (si se’n pot dir ben bé comèdia) negra com és Kevin Smith. Fa no gaire vaig sintonitzar el canal TCM a la televisió i vaig veure que li havien dedicat una horeta i mitja per fer Clerks, un clàssic de culte modern, però no n’hi ha prou, aquest senyor mereix més reconeixement. Tots sabem que La La Land  va encantar. Tots vam veure com Moonlight es menjava la pantalla. Tots recordem amb nostàlgia el “Tócala otra vez, Sam” o el “Me encanta el olor a napalm por la mañana”. I, evidentment, tots recordem com corria Forrest Gump. Es tracta de grans pel·lícules que han passat a la història perquè un grapat de gent va dir que eren bones, i no ho nego, em van agradar totes i cadascuna de les pel·lícules que he anomenat, però el cor se’m encongeix quan les mateixes persones posen a parir una pel·lícula com Tusk o Yoga Hosers. I és que no estem acostumats a històries tan grillades. No estem acostumats a veure un Johnny Depp brillant tot i estant en hores baixes. El fet és que no estem acostumats a veure el cinema de Kevin Smith.

Aquest home tan simpàtic ha dirigit (al meu parer) diverses obres mestres com són la saga Clerks, Tusk, Mallrats o Jay and the Silent Bob, cada una més sonada que l’altra. Té algun desastre, com pot passar quan dirigeixes moltes pel·lícules, o sinó només cal veure a Ridley Scott amb la seva Alien: Covenant. El més curiós de tot això és que ha aconseguit treballar amb un ventall d’actors somni de qualsevol director. Estem parlant de gent com són Johnny Depp, Joey Lauren Adams, John Goodman, Ben Affleck, Elizabeth Banks, el gran Bruce Willis o l’oblidat Michael Parks. A primer cop d’ull pot sonar absurd mesurar la qualitat d’un director per la gent amb la qual ha treballat, però també trobaria absurd que noms com aquests s’involucressin en un projecte que no els convenç. Però no cal parlar d’actors. En aquest cas, crec que les pel·lícules funcionen per si mateixes. I sinó, jutgeu-ho vosaltres mateixos. Us pot agradar tan com a mi, o podeu odiar-lo tant com els crítics, però això sí, no us deixarà indiferents.  

Deixa una resposta: